¿Quién vive ahí?

La televisió fa temps que m’ha deixat de sorprendre. El nivell de brutícia mental i la manca d’ètica s’apropen a un punt de no retorn que acabarà per expulsar-me definitivament de la petita pantalla. Dic això perquè dijous passat vaig ensopegar amb un engendro difícil de pair. L’enginy catòdic es diu ¿Quién vive ahí? i s’emet a La Sexta. El programa consisteix en mostrar els interiors d’habitatges de luxe i com són les persones que hi viuen. Vist així sembla una proposta innocent i sense cap lectura entre línees. Però després dels primers cinc minuts una veueta en el teu cervell comença a xiuxiuejar-te que el relat fa pudor d’escombraries per tot arreu.

Deia Douglas Coupland, un escriptor canadenc de qui em declaro seguidor, que quan pertanys a la classe mitja tens la sensació de que la Història s’oblidarà de tu. Aquest sentiment és precisament el que vaig experimentar veient el programa. No cal dir que l’excés constitueix el leit motiv principal. Molts metres quadrats de tot: de salons, de lavabos, de cuines, de jardins i, sobretot, molts metres quadrats d’una autocomplaença marcadament estúpida i vanitosa. Perquè els propietaris de les mansions, palauets i lofts ultramoderns no busquen res més que fer gala del seu, entre cometes, èxit social. Semblen dir-nos, amb els seus somriures patètics i els seus rostres plens de botox, que nosaltres, pobres proletaris que vivim en seixanta o noranta metros quadrats, som a milers d’anys llum del seu món. Aneu-vos tots a pastar fang! Vosaltres, que sou tan pobres que només teniu diners, i vosaltres, ideòlegs d’aquesta perversió, que doneu suport a la mirada més pornogràfica del capitalisme. Perquè, no ens havien assegurat que La Sexta era la televisió dels progres? No treballen allà El gran Wyoming i Buenafuente? No són tant i tant d’esquerres? Quina decepció!

Però més pervers encara era un programa de televisió britànic que vaig veure una vegada a Londres. Partia de la base filosòfica del famós Supernanny. La diferència és que no hi havia nens psicòpates, sinó adults que desconeixen els hàbits més bàsics d’higiene. La presentadora s’erigia en autoritat moral i els anava alliçonant sobre com devien rentar el seu domicili, ple de merda fins al sostre. El més fastigós va ser quan l’equip de producció va encarregar una anàlisi química de les tovalloles perquè, oh sorpresa, tenien salmonella. El clímax arribava quan un grup d’operaris netejava la llar d’aquests “pobresobrersmarranots” i descobria l’habitatge que hi havia a sota de tanta porqueria.

En definitiva, entre els superpijos de La Sexta i el record d’una televisió britànica amb la falsa vocació d’ajudar a les classes més poc afavorides, em quedo amb la millor alternativa: anar a la prestatgeria i buscar el DVD d’alguna pel·lícula. Sort que no tinc “Esta casa es una ruina”.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.