Set moments estel·lars de la història de la música occidental, segons Ramon Cervera (I) – L’Orfeo, de Claudio Monteverdi

Ramon Cervera, del Club de Música d’Esplugues de Llobregat, proposava, en la contraportada del 30º, una llista de més de cent músics, des del Guido d’Aretzzo de l’any 1000 fins a l’Heryck Gòrequi de l’any 2000, que constitueix “el gran monument de la música occidental”. Com els historiadors clàssics, Cervera resumia la llista en “set pilars de la música clàssica a occident”. En aquesta sèrie, doncs, seguirem el pla de Cervera. I començarem, doncs, per Claudio Monterverdi. Monteverdi és tingut pel creador de l’òpera (l’òpera in musica, la fàvola in musica). I de l’obra de Monteverdi, destaca L’Orfeo.

Claudio Monteverdi

Monteverdi, a 30 anys, en l’època que era músic de la Cort dels Gonzaga de Màntua

Claudio Giovanni Antonio Monteverdi va nàixer a Cremona (sud de Lombardia) el 15 de maig del 1567. Es va formar al costat del mestre de la capella de la Seu de Cremona, Marc’Antonio Ingegneri (1535-92). Des dels quinze anys va publicar regularment cançonetes i madrigals espirituals. Reconegut com a violista, el 1590 deixà dona i fills a Cremona per esdevindre músic de la cort mantovana dels Gonzaga. Llavors, era duc de Mantua, Vicent I (1562-1612). La vinculació amb els Gonzaga, li va permetre participar en diversos viatges militars i polítics del duc (Hongria, 1595; Flandes, 1599) que el posaren en contacte amb diversos estils. Als 33 anys, esdevingué mestre de música de la cort ducal. El caràcter innovador de les composicions sacres i profanes de Monteverdi el van fer topar amb crítics com el monjo bolonyès Giovanni Maria Artusi, amb qui sostingué una polèmica escrita. Artusi considerava els madrigals de Monteverdi aspres i poc plaents a l’orella, cosa que atribuïa a una desviació de les regles de l’harmonia i de la finalitat delectativa de la composició musical. Monteverdi defengué la “perfecció de la moderna música”. La idea platònica de la servitud de la música al missatge, fou explícitament reivindicada per Monteverdi i duta a la pràctica amb “L’Orfeo”, opera in musica estrenada durant el carnaval del 1607.

Mesos després, Monteverdi retornà a Cremona. Vidu, decidí quedar-se a la ciutat natal amb els fills, però mesos després tornaria a posar-se al servei dels Gonzaga. Entre els anys 1608 i 1610, restà entre les dues ciutats, amb l’excepció d’un viatge a Roma per presentar la seva obra més recent davant del papa Pau V. El 18 de febrer del 1612, es moria el duc Vicent I. El nou duc, Francesc, acomiadà Monteverdi el mes d’agost, de forma que retornà a Cremona. Trigaria un any a trobar una nova posició, com a mestre de capella de la Basílica de Sant Marc de Venècia.

Aquesta posició era molt més estable i segura que no pas la mantovana. Les tasques de direcció, de gestió, d’ensenyament i de composició eren molt més metòdics. Encara reprengué, però, els contactes amb la cort ducal mantovana, complint-hi diversos encàrrecs. En els anys següents, tingué també encàrrecs de la cort polonesa (1623) i de la parmesana (1628). Aquesta és també una època marcada per la guerra, per la pesta i per d’altres calamitats. Les tropes imperials, que saquejaren Mantua (1630), també portaren la pesta. Els refugiats mantovans acollits a Venècia foren probablement els responsables de l’esclat de la pesta a la ciutat dels canals, on es va cobrar 50.000 vides. Fins a la tardor del 1631 no es va donar per acabada la pesta. Monteverdi va sobreviure, participà en les cerimònies de fundació de la Basílica de Santa Maria de la Salut i en les celebracions del 21 de novembre. El 9 de març del 1632, el propi Monteverdi era ordenat capellà i feia vot de fer un pelegrinatge a Santa Maria de Loreto tan bon punt fos possible.

El Monteverdi madur és un compositor de renom i li continuen arribant encàrrecs de les corts més puixants (Viena, principalment). A partir del 1637, contribueix a la maduració del gènere operístic, assenyalada per la inauguració del Teatre de Sant Moisès (1639) i per successives estrenes en l’època del carnaval. El 29 de novembre del 1643, a 76 anys, es moria, tot deixant diverses obres inacabades. Les seves despulles foren soterrades a la Basílica de Santa Maria Gloriosa dels Frares.

En vida, l’obra de Monteverdi havia tingut tanta difusió en el nord d’Europa com a Itàlia. La historiografia posterior el considera com una de les figures de transició de la música renaixentista a la barroca (és a dir, a la “moderna musica”, com n’hauria dit ell), però per damunt de tot se’l considera el pare de l’òpera moderna. Amb ocasió de quart centenari de L’Orfeo, en el 2007, l’obra de Monterverdi experimentà un renovat interès.

L’Orfeo

La definició més adient de L’Orfeo seria la d’una “favola in musica” o, si es vol, un “melodrama” (en el sentit etimològic del terme). Orfeu era, en la historiografia clàssica grega, un dels primers poetes en l’ordenament cronològic anterior a Museu i a Homer. Orfeu és també considerat el fundador de les religions mistèriques i, ja en el segle VI a.C., es construirà una tradició que rebrà el nom d’orfisme. D’acord amb aquesta idea, Orfeu hauria conegut els misteris d’Osiris en un viatge a Egipte, i els hauria trasplantat a Grècia (els misteris d’Eleusis). En la fixació del mite d’Orfeu, ens apareix com un heroi, amb filiació humana (apareix com a fill del rei traci Eagre) i divina (la mare és Calíope, una de les nou muses, la primera d’elles, associada a la poesia èpica). La vinculació amb Tràcia, assenyala també el caràcter cosmopolita de la figura, que transcendeix els límits de l’Hèl•lade. Orfeu és un innovador musical, i a la lira de set cordes (llegada, segons el mite, pel déu Apol•lo) n’afegeix dues més. En els nostres dies, l’aspecte més conegut del mite d’Orfeu és el prodigi de la música, que fa encalmar les feres, però també la natura sencera. Com a heroi-músic, Orfeu apareix en l’expedició dels Argonautes, liderats per Jasó, que van a la recerca del Toisó d’Or. La història d’Orfeu i d’Eurídice, l’hem de situar cronològicament després del retorn dels Argonautes, un colp el nostre heroi-profeta s’instal•la en la Tràcia pairal. Ens diu la llegenda, que Eurídice era una nimfa, immune a la vellesa però no pas a la mortalitat, i que es casà amb Orfeu. Un dia, Eurídice fou perseguida pel pastor Aristeu, que la cobejava. En la fugida, Eurídice fou mossegada en el turmell per una serp, i instantàniament es morí enverinada. El dolor d’Orfeu el va fer pregar Zeus per tal que li deixés entrar en l’Infern i lluitar-hi per recuperar-la. Amb l’única arma de la lira, Orfeu encalmà el gos Cerber i les Fúries, i va entendrir el cor implacable d’Hades i de Persèfone, que li lliuraren l’ànima d’Eurídice perquè se l’emportés de nou al món dels vius. Només una condició imposaven els sobirans del reialme de la Mort, que Orfeu no contemplés la imatge d’Eurídice fins a ser-ne fora. L’heroi obeí, i caminà per davant d’Eurídice, tot vencent la temptació de girar-se per mirar-la. Només al final, quan ja es començava a albirar la llum del dia, Orfeu girar el cap… i llavors la figura d’Eurídice s’esvaí per sempre més. Després d’haver-la perdut per segona vegada, Orfeu jurà ser-hi fidel per sempre més i guardar celibat etern. Els déus acabarien per castigar aquest excés de viduïtat vitalícia. Després d’haver refusat un gran nombre de dones que es delien pel seu amor, aquestes s’aplegaren, sota el patrocini de Dionisos, contra allò que interpretaven que era un gest insuportable de misogínia. Li pararen una trampa, i el feren bocins. El cap el llançaren al riu Ebre de Tràcia, i el recuperaren més tard els habitants de Lesbos. Els altres bocins els escamparen per Tràcia. Orfeu, doncs, assumí el destí d’Osiris. Les muses, assumiren el paper d’Isis, i recuperaren una a una les despulles d’Orfeu, i les soterraren al peu de l’Olimp. En memòria del músic-màrtir, Zeus col•locà la Lira d’Orfeu entre els estels. En les latituds mediterrànies, en la plenitud de l’estiu, la Lira (amb l’estel lluent de Vega com a principal) ocupa el zènit vespertí.

No existí en l’antiguitat clàssica, cap text canònic sobre la vida d’Orfeu. Ens hem d’esperar als temps d’Angiolo Poliziano (1454-1494) per trobar una expressió més unificada d’aquesta complexa figura mítica. L’humanisme individualista de Poliziano es plasma en la Fabula di Orfeo, un text redactat en forma teatral amb una mètrica composta. La llengua i el caràcter profà, la fan única. L’obra abasta el mite d’Orfeu i d’Eurídice, la viduïtat i mort d’Orfeu i el cant carnavalesc de les dones bacants que l’han occit. Poliziano pren part per l’Orfeu misògin, i hi ha un subtext d’apologia de l’homosexualitat (en la versió de la pederàstia atenenca).

A partir de la peça de Poliziano, el mantovà Alessandro Striggio (1573-1630) va escriure un pròleg (“Prosopopea della musica”) i cinc actes. Striggio seguí l’argument de Poliziano, però va afegir al final l’ascensió al cel d’Orfeu, acompanyat d’Apol·lo. El “libretto” d’Striggio serví de base a la composició musical de Monteverdi. D’ací el nom de “favola in musica”, en el sentit de peça teatral musicalitzada. La primera representació tingué lloc el 24 de febrer del 1607, en el Palau Ducal de Mantua.

En l’obra participen set sopranos (La Musica, Pastore I, Una Ninfa, Euridice, Silvia, La Speranza, Proserpina), cinc tenors (Pastore II, Orfeo, dos esperits infernals, Eco), dos baixos (Plutone i un esperit infernal) i un baix profund (Caronte).

Dídac López