Va anar d’un pèl que no existís. Només hi havia una ridículament ínfima possibilitat de ser, però vaig ser. Ningú no em va escollir; a tot estirar, van escollir algú, qui fos, per tal que la cadena no es trenqués.
Una parella, entre tantes, que es reproduïa. L’atzar els havia ajuntat; fou un atzar el moment, ho fou l’encontre amb l’òvul madur i receptiu d’un espermatozoide precís, el més afortunat, el més ràpid. Podia haver estat perfectament un altre només que el coit s’hagués efectuat una mica abans, una mica després, o que hagués estat diferent la posició copulatòria de la parella. Potser tot va dependre d’un botó que no volia saltar del trau, d’una cinta o d’una veta mal lligada i que no calgué desnuar …
Però tot va anar d’aquella manera i hi va haver aquest ésser i no cap altre tan possible com jo, destinat a un viatge entre la fosca i l’obscuritat; destinat, amb la vida, a la mort. Sortit de l’encara no per anar-se’n cap al mai més.
Per què no us vau esperar una mica o no us vau avançar en la comissió d’aquell acte que em faria, pare, mare? Pensar que vaig tenir l’oportunitat de no ser sense saber-ho!
Tanmateix, també puc mirar-m’ho així: a algú altre vaig estalviar-li de ser tan gratuït…
Manuel de Pedrolo
El text anterior, extret de Diari 1986 de Manuel de Pedrolo (1918-1990), correspon a l’anotació datada el 7 de febrer de 1986, en la qual reflexiona sobre la intervenció de l’atzar en el trànsit del no-res a la nostra existència.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Que bé que ho explica Pedrolo, això sí en to pessimista. Mareja pensar en els milions, trilions, de casualitats necessàries per l’existència de cadascú de nosaltres. I mareja també com ho oblidem i malbaratem aquest regal tan improbable que és la pròpia vida.
Totalment d’acord amb tu, Isabel, ens hem de sentir afortunats ja pel sol fet d’haver nascut i gaudir del regal de la vida. Gràcies pel teu comentari.