Gran Hermano i la fama disfuncional

Casa de nines. Monopoly sentimental. Teatre de titelles. Fàbrica de famosos. Microscopi banal. Galeria d’inadaptats… Segurament som capaços de trobar més frases que defineixin d’una o altra manera el fenomen Gran Hermano i els seus fills televisius. Benvinguts a la televisió realitat.

He de confessar que tinc una certa recança a fer sortir el sociòleg que tots portem a dins, però veient que aquest programa ha arribat a la seva dotzena edició no puc si no sentir-me una mica preocupat. Ja no es tracta de fer-se ressò de les connotacions ètiques de l’anomenada televisió escombraries o de perdre el temps demanant a les cadenes una major qualitat en els seus continguts. El que realment provoca vertigen és que d’aquí a uns anys els fills dels participants de la primera edició poden convertir-se a la vegada en personatges d’aquest format televisiu. S’ho imaginen? Pares i fills junts en un plató l’any 2030 compartint experiències sobre el seu tancament. Això sí que seria un experiment sociològic.

Gran Hermano va néixer en el cervell del productor holandès John de Mol. Les  connotacions orwellianes del nom del show ens remeten a una televisió panòptica, capaç de veure-ho tot. Recordo els primers spots de promoció que ens asseguraven que fins i tot hi havia una càmera a sobre de la tassa del water. El morbo i els desitjos voyeuristes estaven assegurats. Desprès, la filosofia del programa es va demostrar molt diferent. GH no és pas un concurs. L’invent de l’holandès amplia aquest concepte. Es tracta d’un serial cuinat amb la matèria prima de la realitat (els participants no són actors) però guarnit amb les tècniques de la ficció. Així, dia a dia, els resums creen un relat on els joves tancats acaben assumint la condició de personatges. I aquesta narració neix el primer dia de casting. Les preferències a l’hora d’escollir els concursants (?) gairebé sempre són les mateixes: joves sense autocontrol emocional, immadurs, amb dificultats per establir situacions cooperatives, insolidaris  i amb un discurs vital pobre. En definitiva, tot un model educatiu pels fans més joves. En els manuals de guió s’estableix que el conflicte és la base del drama i la selecció dels participants ho deixa molt clar.

Desprès la maquinària publicitària i aquesta estranya màgia de la televisió, capaç de fascinar i de seduir amb el buit intel·lectual més mancat de sentit, fa la resta. Però aquí no hi ha culpables, perquè això de la culpa, al cap i a la fi, acaba convertint-se tant sols en un sentiment per exorcitzar qui sap què. El que hi ha són responsables: els productors, els que prenen decisions sobre els continguts, els participants, vostè, jo… Cal ser exigents amb el nostre temps d’oci i potser les lleis del mercat televisiu s’ocuparan de la resta. Una altra televisió és possible.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.