No m’agrada trobar-me pel carrer a vells amics perquè, d’alguna manera, descobreixes que t’has fet gran al veure’t reflectit en la seva mirada. El pas del temps pot haver ferit el cos amb una panxa descomunal o provocat la nuesa d’un cap sense problemes per trobar la pinta més adient. I de què parles? Inicies una conversa plena de tòpics o aprofundeixes en alguna cosa menys banal que mai se sap quines sorpreses et reservarà?
A vegades, però, aquestes trobades imprevistes et garanteixen uns girs dramàtics que ni Hitchcock podria haver imaginat. Això em va succeir en un carrer qualsevol i en un dia d’aquests. El semàfor estava vermell. Una desena de persones esperava el canvi al verd amb les presses de sempre. Els pensaments es capbussaven en les tasques diàries: una cita amb el metge, una compra de darrera hora, la sortida dels nens del col·legi… La vida s’aturava en aquell semàfor com si fos el pla congelat d’una pel·lícula. De sobte, reconec un rostre en la vorera de davant. No recordo el nom però juraria que s’asseia en la primera filera de l’aula de segon de Batxillerat. Quan el semàfor per fi canvia em ve dels racons més profunds de la memòria el seu nom. Hòsties, el Manu! No semblava el mateix. Aquell bigoti adolescent que embrutava la seva fesomia lletjota s’havia transformat en una barba espessa que amagava les primeres arrugues. Encara conservava el cabell caspós que provocava el fàstic de totes les noies de la classe. De fet, mai li havíem conegut cap xicota i en les festes era el primer que s’emborratxava a falta de una millor distracció.
– Manu, ets tu?
En un primer moment em mira amb sorpresa. Però tot seguit la seva expressió reflecteix una ombra d’alegria.
– Com estàs?, li pregunto sense buscar cap originalitat en la manera d’iniciar la conversa.
– Una mika (=_=) però b.
La seva primera resposta em deixa completament aturat. Es pot saber quin idioma parla?
– I tu k tal? Et vg +o- =, em pregunta.
Això es complica. No goso demanar-li que m’ho repeteixi. Improviso una resposta.
– Tio, feia molt de temps que no ens vèiem. Com et va tot?
– Tic trbllant en 1 emprsa de mbils. Però tic una mika :( pq guanyo pocs $.
Em sento al bell mig d’una pel·lícula de Buñuel. Per un moment veig creuar a Dalí amb un pa de pagès sobre el cap. Una ullada a la seva cintura em dóna la resposta a la meva confusió. Llueix tres mòbils com si fossin les pistoles d’un vaquer. Faig la suposició de que ha enviat tants missatges SMS que al final parla com ells. De cop i volta, sonen tots tres alhora. M’arriba l’estrès de cada cèl·lula del seu cos. No sap quin agafar primer. Comença a plorar i mentre cau rendit a terra abandono l’escena.
– K friky q és, – pnso mentr dik A10 mb la ma -.
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Deixant de banda la ficció, els efectes de l’escriptura abreujada utilitzada en els SMS es veuen, cada cop més, en tota mena de comunicacions escrites, més o menys informals.
Oriol López