L’abstenció no és inofensiva

A banda del que diuen les enquestes sobre el resultat previsible de les eleccions de diumenge, que és prou conegut, hi un tema que els partits estan traient aquests dies a la llum: el perill d’una abstenció elevada. Tampoc seria res de nou que fossin molts els electors que el dia de les eleccions es quedessin a casa, perquè és una tendència que es ve donant des de fa anys, més i tot dels que normalment pensem. Fan bé, crec jo, els candidats de cridar a la participació, perquè com sempre dic, l’abstenció és lliure però té conseqüències.

S’accepta normalment que l’abstenció perjudica més al partit que està governant que al que aspira a governar. No hi ha proves d’això, però el raonament és bastant consistent: l’elector que aspira al canvi estarà més motivat per a aconseguir-lo, que el que no sent la necessitat d’aquest canvi i que, a més, sol estar desencisat pels resultats de la darrera legislatura. També s’acostuma a pensar que, en general, l’abstenció perjudica més a l’esquerra que a la dreta, encara que això és pura especulació, a més de que alguns resultats ho desmenteixen. Els de les eleccions generals de 1982, per exemple, que van donar una victòria aclaparadora a l’esquerra, amb la participació més alta des de la instauració de la democràcia (sols un 19,17% d’abstenció). Sigui cert o no aquest plantejament, entenc que per a descobrir als damnificats de l’abstenció caldria conèixer el sentit hipotètic del vot que el ciutadà hauria emès, en cas de no abstenir-se.

En qualsevol cas, totes les forces polítiques que es presenten a les eleccions són perjudicats potencials per l’abstencionisme, i indirectament també beneficiaris. En les eleccions al Parlament d’enguany, tothom té un motiu o altre per a cridar a la participació:

  • CIU, perquè necessita una majoria còmoda per a governar. Una victòria que es quedi curta posarà la seva acció de govern en mans d’ERC o del PP, o l’obligarà a governar amb una minoria complicada de gestionar. Necessita, per tant, que els ciutadans que simpatitzin amb el seu projecte materialitzin el seu suport a les urnes.
  • El PSC, perquè com a equip de govern li és prioritari no perdre suport. Ja costa trobar nous votants, però també hi ha dificultats per a mantenir als de sempre. Tots els partits governants es desgasten, i en l’actual situació de crisi econòmica, a més del calvari de l’Estatut, encara més.
  • ERC i PP, perquè de la importància del suport electoral que rebin en dependrà la seva futura influència sobre el govern de la Generalitat. Cal dir que, d’altra banda, no els aniria malament que CIU, no ells, sofrís en carn pròpia l’abstenció.
  • A ICV-EUIA, desapareguda l’esperança de seguir formant part d’un tripartit que li doni algun pes en el govern de Catalunya, el que li resta és guanyar tots els diputats que pugui, cosa que les enquestes li pinten malament.
  • Ciutadans pot guanyar algun diputat. Suposo que també l’interessa que no hi hagi massa abstenció.
  • Pel que fa als nous partits independentistes que es presenten per primera vegada a les eleccions (Solidaritat i Reagrupament), no sé ben bé què els interessa més. Naturalment que els convé arreplegar quants més vots independentistes millor, però això ho faran prenent-los d’ERC bàsicament i algun de CIU. Una alta abstenció podria desdibuixar el perfil de l’arc parlamentari i afavorir l’entrada d’aquests partits nous o d’altres fins ara extraparlamentaris.

I el ciutadà? Tan important és el que vota com el que no vota. Un exemple. L’abstenció del que mai votaria per la independència pot posar en mans de l’independentisme un hipotètic govern de CIU minoritari. És clar que també el podria posar en mans del PP. I això també podria passar amb l’abstenció de qui normalment simpatitzi més amb el PSC que amb cap altra força política; i a més afavoreix la derrota del partit que elegiria si votés, però també minimitza una hipotètica victòria de CIU.

En definitiva, l’abstenció té conseqüències, no és inofensiva, encara que la concreció d’aquestes conseqüències exigeixi un important grau d’especulació. D’altra banda, diré com a opinió estrictament personal que caldria desfer el mite de que els polítics són culpables exclusius de la desafecció i aquesta de l’abstenció. D’abstenció n’hi ha hagut sempre, amb alts i baixos, però si es dona una ullada a les dades del quadre, relativa al percentatge d’abstenció en les convocatòries electorals celebrades des de la instauració de la democràcia (no inclou referèndums), es pot veure que no hi ha una tendència excessiva a la disminució de la participació electoral. El que hi ha són alguns alts i baixos. Caldria excloure de l’anàlisi les dades de participació del Parlament Europeu, que sempre han estat un desastre, i quan no ho han estat és perquè han coincidit amb una altra cita electoral.

En les eleccions al Parlament de Catalunya l’abstenció més baixa es va donar l’any 1984, amb un 35,64%, i la més alta l’any 1992, amb un 45,13%. Les de l’any 2006 van oferir una abstenció del 43,96%. No sé que passarà amb les de diumenge, però les dades històriques ja em semblen elevades. És clar que podríem dir que des del 1980 els polítics catalans han passat 30 anys sense saber connectar amb la ciutadania i per això la participació és tan baixa històricament, però trenta anys són molts com per a que el propi ciutadà no hi tingui alguna cosa a veure.

Falta interès, i és greu perquè el que es ventila a les eleccions és sempre el futur del país. Sigui quin sigui el resultat, hi haurà qui es lamentarà després, i molts dels que ho faran no hauran votat. Personalment, moralment, això no és admissible. Votar és una forma de responsabilitzar-se del país i del seu futur.

El que crida l’atenció, a més, és que l’abstenció sempre sigui més alta en els comicis catalans que en les eleccions al Parlament espanyol. També es pot comprovar en el quadre. L’abstenció més baixa va ser l’any 1982, amb un 19,17%, i la més alta el 2000, amb un 35,99%, poques dècimes més que la més baixa del parlament català (35,64%). Hom podria deduir que als electors de Catalunya els interessa més la política espanyola que la política catalana. Una interpretació pertorbadora donaria lloc a pensar que els catalans estem més interessats pel govern de les espanyes que pel de Catalunya. Forçant-ho encara més i sense manies, algú podria pensar que som més espanyolistes que catalanistes.

No m’agrada aquesta interpretació i no la comparteixo en absolut, però reconec que això de votar més a fora que a dins ens ho hauríem de fer mirar. I es miri com es miri, el que ens convé és votar. Cadascú a qui vulgui, és clar.

Nota: les dades històriques d’abstenció les he obtingut de la web del Departament de Governació i Administracions Públiques i de la del Ministeri de l’Interior.

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “L’abstenció no és inofensiva
  1. Oriol López ha dit:

    Les nits dels dies de les eleccions és freqüent sentir diferents partits que donen la culpa a l’abstenció dels resultats poc favorables que han obtingut, però, certament, és difícil saber si una participació més alta els hagués beneficiat.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: