Bona sort, senyor Gorsky

Mai he subscrit aquella famosa sentència de l’Andy Warhol que assegura que tots tenim dret a quinze minuts de fama. M’estimaria més dir que tots tenim dret a veure acomplert al menys un gran somni. I no parlo de fer-se una foto amb la nostra actriu favorita o de guanyar un concurs de karaoke. Parlo del millor somni de la nostra vida, d’allò que perduri en el temps i que sempre doni un valor al passat.

Fa temps vaig veure un anunci en el què es relatava una història plena d’humanitat. Assegurava un dels seus personatges que, al néixer, el primer que fem és plorar, mentre les persones que ens envolten somriuen. A més a més, continuava dient que hem de viure els nostres dies intentant que el final hi hagin moltes persones que ens plorin, mentre nosaltres dibuixem el millor dels somriures. El problema suposo que consisteix en com fer-ho; de quina manera oblidem els abismes que ens envolten, les mancances a les què ens hem d’acostumar, les petites traïcions que acaronen el nostre coixí quan durant les nits d’insomni vaguem perduts a l’espera d’un nou dia.  M’imagino que tots dialoguem diàriament amb aquells somnis que acaben al voral i als què hem de dir adéu amb la mà tremolosa de qui no se’n sap avenir. Ens manca un d’aquells manuals d’instruccions escrit en desenes de llengües per indicar-nos la direcció correcta. Per aquesta raó, l’únic que hauríem de tenir clar és quina forma té el nostre gran somni, a què s’assembla aquí i ara.

Això sí, a l’arribar a certa edat es comença a pensar en tots els viatges que no faràs, en els llibres que mai llegiràs, en les persones que no tindràs oportunitat de conèixer i, en definitiva, en tots els projectes que no gaudiran d’un final feliç perquè ni tan sols s’iniciaran. Però, sobretot, hom dóna voltes i més voltes a la idea de que aquell gran somni potser no ens trobi. Per aquesta raó, una certa tendresa em visita quan veig a un d’aquests octogenaris que es llencen en paracaigudes, que donen la volta al món o que, lluny del poble on han viscut sempre, frueixen amb la primera visió del mar. És el seu gran somni, allò que traçarà un somriure sincer quan la resta els plori.

Una vella llegenda diu que quan Neil Armstrong era petit va poder escoltar com els seus veïns es barallaven.  En el fragor de la disputa la dóna va cridar: vols sexe oral? El tindràs quan el fill del veí arribi a la lluna! Molts anys més tard l’astronauta més famós del món va murmurar unes paraules que ningú sabia desxifrar. Quan tornava a la càpsula va dir en un to de veu gairebé inaudible: bona sort, senyor Gorsky. No és necessari dir que estava fent esment al gran somni del seu veí.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.