Sense límits

L’any passat vaig  tenir l’oportunitat de viatjar  a Maastricht per donar una conferència a la universitat. Feia quasi tres anys que no sortia a l’estranger i recuperar el tràfec dels aeroports, l’arribada a una ciutat desconeguda i el fet de parlar una llengua que no és la meva van constituir un enorme motiu de plaer. No és necessari dir que viatjar és per a mi una de les activitats que donen més sentit a la vida. D’alguna manera veig els desplaçaments com una mena de metàfora del nostre camí vital. Viatgem des de la ignorància fins al coneixement, des de la innocència fins als primers estadis d’una culpabilitat que a vegades ens acorrala, des de les pàgines brillants de la infància fins a les hores mortes d’una jubilació que, com la pluja, no sempre arriba al gust de tothom.

Però, de tot aquest assumpte, el més engrescador és que els viatges sempre sorprenen. Qualsevol mena de viatge intel·lectual, sentimental, afectiu, espiritual o, simplement, físic porta en el seu passaport  el visat de fronteres que s’esvaeixen, límits que es fonen per sempre més. Resulta inevitable aleshores sentir-se acaronat per la sorpresa, una força que evita l’ensorrament  en la rutina. A això li diuen créixer. Sense cap mena de dubte, la maduresa arriba quan sabem reconèixer tots els finisterres, la terra que mai han trepitjat les nostres habilitats o unes emocions que no hem encertat a valorar. En el fons, es tracta de trencar les arrels que crèiem indestructibles per volar més enllà del que permet una monotonia difícil de portar.

Tanmateix els desplaçaments no sempre comencen en la terminal de l’aeroport. La majoria dels viatges s’inicien en una paraula o en una mirada. I aquesta paraula o aquesta mirada provenen d’un altra persona a qui admirem o potser de qui ens enamorem. No hi viatge més revelador que el que fem cada dia quan compartim l’equipatge dels somnis aliens. Perquè l’admiració o l’enamorament contenen l’acceptació implícita dels nostres límits. Quan ens deixem emportar pel discurs dels altres, viatgem cap allò que voldríem ser, una versió que ens completa per millorar-nos. En tot cas, serà la humilitat la que ens doni la força per viatjar més lluny.

I acabo amb un dels desplaçaments més importants de la nostra vida: el viatge cap a la bellesa. De tots els viatges potser sigui el més intangible, però en una societat que sol identificar valor amb preu és bo donar una segona oportunitat a tot allò que és subjectivament bonic. El plaer estètic ens concedeix un dels principals motius per sentir-nos vius. Potser és l’únic. En aquest món atrafegat que hem dissenyat, on els plaers s’amaguen darrera d’un codi de barres, paga la pena aturar-se ni que sigui un moment per assaborir la bellesa. Segurament es necessiten algunes espurnes de sensibilitat per apreciar-la però el valor d’un text, d’una música, d’un quadre o, perquè no, el valor d’una conversa o d’un estrany instant de plenitud donen sentit a aquesta aventura.

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.