Pertanyo a la Generació Disney. Això vol dir que vaig créixer pensant que els ratolins portaven una mena de calçotets vermells, que els ànecs tenien problemes de dicció i que la barreja entre un gos i un hippy amb armilla s’anomenava Goofy. Que el Tio Gilito era un broker capitalista i que la visió Disney del món apostava pel maniqueisme, ho vaig entendre molts anys després. Perquè, quan inundem les retines dels nostres fills o néts amb desenes de personatges sorgits de vés a saber quin estudi d’animació, som conscients dels estereotips que ja comencen a actuar de referent moral per a les nostres criatures?
A mi el primer que em decep d’algunes sèries i pel·lícules és aquest univers meravellós on tothom és extremadament bo, feliç i absent de qualsevol de les neurosis que després dominen als adults. Ja sé que els petitons tenen molt temps per adonar-se que la realitat no s’assembla gens ni mica a aquest món de colors grollerament perfecte que dibuixen els seus personatges favorits. No es tracta de mostrar el pitjor costat de l’essència de l’ésser humà, però crec que no és bo insultar la intel·ligència de la canalla. Entre altres raons perquè són molt més llestos del que pensem. Per aquest motiu vull que el meu article sigui el més iconoclasta possible. Tinc la intenció de sotmetre al judici implacable d’aquest adult escèptic en que me he convertit a diversos personatges que pul·lulen per l’imaginari col·lectiu dels infants.
En primer lloc, la Barbie. De veritat volen que les seves filles omplin la imaginació amb aquesta pija sospitosa de fomentar l’anorèxia i que té com a única fita casar-se amb en Ken? Volen que siguin com la Victòria Beckham? No demano que Mattel dissenyi la Barbie feminista i que cridi “avortament, lliure i gratuït” quan premis un botó. Però ja comença a ser hora de proposar models de dona més adients a un pensament avançat. I què em diuen de Bob el Manetes? Mai s’enfada! Mai té una resposta dolenta per a ningú! És el paradigma de l’assertivitat impossible! Proposo que alguna vegada es piqui els dits amb el martell. Almenys així semblarà més humà i no un ninotet que camina com si l’haguessin operat de fimosi. I la Hello Kitty? Es pot ser més ensucrada? Busquin en qualsevol llibre de psicologia la definició d’un trastorn anomenat “Síndrome de Wendy” i imaginaran el rostre rodonet d’aquesta cursi amb llacet. Però de tots ells els més insuportables són Els germans Koala. Ja en la sintonia ens avisen de la seva filantropia sense límits. A partir d’ara, quan truquin a la porta de casa i em trobi davant d’aquestes persones que em proposen llegir la Bíblia sense que hagi demanat el seu consell, prometo no riure’m si m’imagino la cara dels germanets salvapàtries.
Però hi ha algun producte audiovisual de qualitat dedicat als nens? És clar! Recomano a Pocoyo. Reflecteix perfectament les contradiccions dels nens: poden ser egoistes, solidaris, cruels i tendres a la vegada. I atenció pares: busquin DVD’s de La oveja Shaun. Diversió garantida!
Per cert, la meva casa ha començat a omplir-se aquest Nadal de Barbies. L’únic consol que em resta és que encara no han dissenyat la Barbie Belén Esteban.
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
És un tema que sovint es menysté, però és fonamental triar molt bé els models que els donem als nens si en volem fer persones lliures, felices i responsables.
Oriol López