Les set races-arrel de l’antropogonia teosòfica (IV) – La raça atlanteana

Els temps històrics no són més que una fina capa de pintura en el globus enorme dels temps passats. Des de la Mediterrània, podem consultar documents històrics de fa cinc o sis mil·lennis, però no representen aquests documents més que una realitat molt parcial de l’Egipte predinàstic i del Llevant. La història de la Mediterrània no adquireix un registre continuat més que en els darrers deu segles i, poc o molt, podem remuntar vint o trenta segles de registres foradats segons quina regió de la Mediterrània tractem (amb més informació de la banda oriental que no de l’occidental). Certament que l’arqueologia permet d’omplir molts forats, i que tenim avui un coneixement creixent dels períodes netament prehistòrics. Però l’arqueologia ens revela una intrahistòria anònima, de pobles de llengües i de noms desconeguts. Per això, ens fascina Plató quan es posa a explicar la llegenda d’Atlantis, que ell situa 9.000 anys abans de Soló (és a dir, vers el 9.550 a.C.). És a partir del mite platònic, que es construeix el mite contemporani d’Atlantis, en el qual la teosofia té un rol central.

La raça atlanteana succeeix la lemuriana

Durant 12 milions d’anys, la raça lemuriana, originària del continent Mu (o Lemúria), va expandir-se per la Terra. L’enfonsament de Lemúria va suposar el principi de la fi de la raça lemuriana. En el lloc de Lemúria, aparegué l’Oceà Índic, i en tot el litoral d’aquest oceà, sobrevisqueren els lemurians fins a participar en la constitució genètica dels “pobles negres” d’Àfrica, del sud d’Índia, d’Insulínida i d’Austràlia. En l’esquema de “jerarquia racial” que gastava llavors l’imperialisme europeu, aquestes eren les races més “primitives”.

Per “primitives” que fossin aquestes races, el cert és que no cediren a l’imperialisme europeu (i britànic, en particular) sense lluita. És per això, que els teòsofs distingeixen entre aquestes races “post-lemurianes”, una sèrie de pobles que resistiren valentament al colonitzador. Els aixanti de l’actual Ghana en serien un bon exemple. I és per això que els autors teosòfics situen al País Aixanti, la transició entre la tercera raça arrel (la lemuriana) i la quarta.

Els primeres d’aquesta nova raça-arrel sorgiren fa uns 4.500.000 d’anys. Del litoral africà creuaren el braç de mar que separava Àfrica del continent d’Atlantis. Atlantis era situat a mig camí entre el Vell Món (Euràsia i Àfrica) i el Nou (les Amèriques).

Les dues primeres sub-races de la raça atlanteana, els Rmoahal i els Tlavati daten de l’època més antiga. Els teòsofs van identificar els Tlavati amb la raça de Cro-manyó, és a dir amb els primers europeus de l’actual espècie humana.

La Civilització d’Atlantis

Però l’etapa més gloriosa de la raça atlanteana és l’encarnada per la civilització d’Atlantis. Atlantis és per a la quarta raça, el mateix que Meru era per a la primera, Hiperbòria per a la segona, i Lemúria per a la tercera. L’Atlantis de la teosofia deriva directament de la història relatada per Plató, el qual afirmava basar-se en documents històrics de l’Antic Egipte. Però si Plató afirmava que la civilització d’Atlantis havia existit feia 9.000 anys (és a dir, fa 11.500 anys, si ho mirem des del moment nostre), els teòsofs sabien que això no era res en l’escala geològica. L’Atlantis teosòfica, doncs, multiplica per cent l’escala platònica. Així, l’Edat Daurada d’Atlantis s’hauria produït 1.000.000-900.000 anys abans del present.

El relat de Plató segueix la lògica següent. Atlantis ha estat la civilització més desenvolupada de la història. Habitaren una terra situada més enllà de les Portes d’Hèrcules, ben lluny de la nostra Mediterrània. Eventualment, però, els atlanteans decidiren envair la Conca Mediterrània, i Europa i Àfrica senceres. Tots els pobles mediterranis, malgrat haver estat enfrontats en múltiples guerres, s’aliaren. I, sota el comandament d’Atenes, venceren. No ens podem imaginar gaire aquella Atenes de fa 9.000 anys, molt abans de Teseu o d’Erecteu, situada en ple paleolític.

Tornem, però, a la Civilització teosòfica d’Atlantis. La capital continental era la “Ciutat de les Portes Daurades”, que va arribar a tenir, com l’antiga Roma imperial, dos milions d’habitants. També com l’antiga Roma imperial, en l’hem d’imaginar creuada per aqüeductes. Els teòsofs hi reprodueixen, a més, un tret típic de la literatura d’anticipació de final del segle XIX: els atlanteans viatgen en aeronaus utilitàries (de 2-8 passatgers). Seguint a Plató, els teòsofs atribueixen a Atlantis un sistema econòmic comunitari, que comparen amb l’anomenat “socialisme incaic” (és a dir, un sistema tributari fonamentat en una classe-estat, que dirigeix col·lectivament la vida pública).

La llarga decadència d’Atlantis

La tercera sub-raça atlanteana és la raça tolteca. Introduïren a Atlantis innovacions religioses, com l’adoració del Sol i l’ús del mot “Tau” com a mantra. Això degenerà aviat (fa uns 850.000 anys) en la pràctica de la “màgia negra”. L’antic mode de vida col·lectivista i espiritual fou substituït per unes formes de vida individualistes i materialistes.

La sub-raça tolteca va cedir després el protagonisme a la quarta sub-raça, la turaniana. Els turanians afavoriren encara més la “màgia negra”, que assolí la màxima prevalença fa uns 250.000 anys. Els intents de la “màgia blanca” per contrarestar-la i recuperar l’antic esplendor de la vella Atlantis, no reeixiren. Atlantis s’enfonsà en una lluita entre els partidaris de les dues tradicions espirituals, i també entre les diverses sub-races (tolteques, turanians, semites, acadians i mongols).

D’acord amb la tradició platònica, els teòsofs situen l’enfonsament final d’Atlantis en l’any 9564 a.C. Cada sub-raça va emprendre, com va poder, l’evacuació del continent que s’havia d’enfonsar en l’Oceà Atlàntic. Els tolteques navegaren a ponent i colonitzaren les Amèriques. Les altres quatre races migraren a llevant.

En la visió teosòfica, les races “brunes” eren les descendents d’Atlantis. Ja hem vist que els tolteques donaren lloc a la població ameríndia. Els semites i els acadians s’instal·laren en l’Orient Mitjà, mentre que turanians i mongols s’establiren en l’Àsia Central i Oriental, respectivament. Els refugiats d’Atlantis foren els constructors de les primeres civilitzacions de les quals ha quedat record històric (a la Xina, a la Índia, a l’Orient Mitjà, a l’Amèrica Central i del Sud).