Pintura i cinema

El cinema és un art jove. Tan sols l’avalen poc més de cent anys d’història. És cert que des d’aquell 28 de desembre de 1895, quan els germans Lumière van presentar el cinematògraf a París, el setè art s’ha desenvolupat fins crear un nou llenguatge amb personalitat pròpia. Tot i així, ha volgut conscientment contaminar-se d’altres mitjans artístics com la fotografia, el teatre, la dansa o la música. Però hi ha un altre art que ha influït clarament al cinema al llarg de la seva trajectòria. M’estic referint a la pintura.

Jack Cardiff, director de fotografia de pel·lícules inoblidables com “The red shoes” de Michael Powell, assegura que ”els pintors van ser els meus herois de la infància i, a mesura que estudiava el seu treball, vaig començar a adonar-me que tot girava al voltant de la llum”. El director de fotografia de diversos films dels germans Coen, Roger Deakins, va afirmar el següent en una entrevista: “quan estic preparant una pel·lícula qualsevol barreja d’imatges que pugui crear està influïda per les pintures, les pel·lícules i les fotografies amb les què he crescut”.

La influència de la pintura al cinema és molt present en els temes, els tractaments, els estils, els enquadraments o les maneres d’il·luminar. Pintors com Vermeer, Caravaggio, Rembrandt, George de La Tour o Hopper són molt presents en les obres d’una gran varietat de cineastes. Vegem a continuació alguns exemples.

Jan Vermeer (1632-1675).-

Aquest pintor barroc de Delft va viure al segle XVII dins del que es coneix com el segle d’or holandès. Després de desfer-se del domini dels espanyols, els Països Baixos van conèixer un període d’una enorme riquesa econòmica i cultural. A més a més, un cop va triomfar la reforma luterana, els pintors dels països del nord d’Europa van canviar de mecenes. Ja no seria l’Esglèsia la principal font de demanda de pintures, sinó els nous comerciants burgesos que, com a signe de riquesa i elegància, contractaven a pintors perquè les seves obres decoressin els salons. Jan Vermeer va ser un d’ells. Tot i que la seva obra és minsa, comparada amb altres artistes, va deixar com a herència uns llenços d’una perfecció tècnica sensacional. La seva llum ha estat imitada en moltes pel·lícules. Es tracta d’una llum suau, de color crema, que normalment entra per l’esquerra de l’escena i que sembla acaronar a tots els personatges. És un artista capaç de pintar el silenci. Podem veure en moltes ocasions a dones llegint cartes en la seva soledat o escenes del dia a dia tractades amb una enorme delicadesa.

Un exemple de la influència de Vermeer en el cinema el trobem en la pel·lícula “Sentit i sensibilitat” (1995) del realitzador Ang Lee.

Però si el que es vol veure és tota una recreació visual del món pictòric de l’artista barroc el millor és veure “La jove de la perla”, dirigida al 2003 per Peter Webber i amb Scarlett Johansson transformada en una mainadera del pintor, interpretat per Colin Firth.

Caspar D. Friedrich (1774-1840).

Friedrich és la principal figura del Romanticisme alemany. La seva obra dota d’espiritualitat al paisatge. Va pintar temes inèdits aleshores com gran extensions de mar o muntanyes i albes. La seva influència és patent en el film “Sleepy Hollow” (1999) del director americà Tim Burton. Els arbres retorçats, un Johnny Depp que vesteix igual que un personatge present en moltes pintures de Friedrich, els cementiris mig en ruïnes, els capvespres, tot té un aire romàntic amb el segell del pintor alemany.

Margaret Keane (1927- ).

Però Tim Burton té també dèria per una pintora americana anomenada Margaret Keane. És una artista pop que ha creat tot un marxandatge al voltant de les seves creacions. Podem veure, per exemple, nines amb els seus enormes ulls tristos que tant caracteritzen la seva obra. Tim Burton, comprador de moltes obres d’aquesta artista, expressa la seva influència sobretot en les pel·lícules d’animació.

Tableaux vivants.-

La màxima influència de la pintura dins del setè art és molt apreciable en els famosos tableaux vivants. Es tracta de plans cinematogràfics que recreen, amb la més gran de les semblances,  famoses obres de la història de la pintura. La pel·lícula “Barry Lyndon” (1975) del cineasta Stanley Kubrick està plena de quadres vivents com el de Chardin, anomenat “El jove dibuixant”.

 Edward Hopper (1882-1967).-

Però segurament el pintor més cinematogràfic de tots és l’americà Edward Hopper. A la seva obra podem reconèixer tota una iconografia d’uns Estats Units retratats una i altra vegada per cineastes com Martin Scorsese, Tom Di Cillo, Wim Wenders o el propi Alfred Hitchcock. És un pintor de silencis, de soledats urbanes, de ciutats nues, de capvespres, de carreteres amb benzineres com a únic signe de vida… I és, he de dir-ho, el meu pintor favorit. Segurament la seva obra més coneguda és “Nighthawks”. Es tracta d’una pintura d’una profunda bellesa. Tots hem vist alguna vegada una barra de bar semblant. La ciutat dorm mentre aquests “falcons nocturns” esgoten els darrers minuts i les darreres copes abans de que el bar tanqui. Potser hi ha un televisor encès que ningú fa cas, o un borratxo parlant sol, o un cambrer que dóna conversa a una jove solitària, o un anunci de neó que dota d’intermitències l’escena. És Hopper en la seva màxima essència i resulta visible en la pel·lícula “Camí a la perdició” (2002) de Sam Mendes.

Resulta evident que la influència de la pintura en el cinema no hi cap en aquest humil article però, a vegades, una petita mostra serveix per adonar-se de que darrera les pel·lícules no tan sols s’amaga el talent dels cineastes sinó que, en realitat, hi han codificades les creacions d’altres artistes.

Àlex Ribes

http://alexribes.wordpress.com/

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.