Si “Home artificials” (1912), de Frederic Pujulà, és qualificada d’obra de “ciència-ficció” és per la introducció d’una racionalització tècnica o científica en el relat. El doctor Pericard podria haver fet els seus homes artificials “per art de màgia”. Pujulà, però, el fa fer els seus homes mitjançant tècniques de reproducció artificial. No feia pas tantes dècades que l’home, a la fi, havia pogut escatir les bases cel·lulars de la reproducció humana. El doctor Pericard té com a programa la creació d’homes artificials. No n’hi ha prou amb educar-los “artificialment”, o de fer-los nàixer “artificialment”, sinó que cal “gestar-los” i àdhuc “concebre’ls” artificialment. El doctor Pericard ho porta a l’extrem. I, així doncs, es veu obligat a fabricar “òvuls artificials”. Per fer-ho, ens explica Pujulà, els ingredients són “vitel·lina fresca, lecitina pura, àcid nucleic concentrat, mel de Xipre i sals d’estalagmita”. Pujulà reflecteix els coneixements de la bioquímica de l’època, que ja havien identificat els “principis immediats” de la matèria viva: els glúcids (la mel de Xipre), els lípids (la vitel·lina fresca), les proteïnes (la lecitina pura) i els àcids nucleic (l’àcid nucleic concentrat). La barreja s’ha de fer en proporcions justes, i d’ella s’extreu una “matèria proteica” de la qual mitjançant les condicions adequades (de temps, de cicles d’il·luminació, de pressió, etc.) surt una “vesícula germinativa, voltada de vitel·lus formatiu i recoberta d’escuma de xerigot”. És l’òvul femení humà, reconstituït a partir dels seus components bioquímics! Pujulà imagina un procés que, cent anys després, sembla encara inabastable per a la tècnica moderna. Hom pot substituir el nucli d’un òvul per un altre nucli (el principi de la clonació), però a partir d’un ensamblatge de proteïnes, àcids nucleics, glúcids i lípids no resulta possible reconstituir l’òvul.
Beta
L’objectiu de Pujulà no és pas explicar-nos el mètode de generació d’homes artificials, sinó més aviat parodiar els moviments “regeneracionistes” que, en el camp social, econòmic i polític, cercaven la nova humanitat, i dels quals Pujulà en fou membre destacat, en tant que federalista i esperantista.
El doctor Pericard fabrica els dotze homes artificials per una combinació de mètodes físico-químics, en condicions de laboratori ben fixades i, en principi, reproduïbles. Els dotze homes de la primera tongada no són pas genèticament idèntics. Ni aquest tampoc no ha estat l’objectiu. La setmana passada veiem el primer, Alfa, i ara passem al dotzè, Beta.
Hem dit bé. Beta és el dotzè dels individus generats en la tongada. El bescanvi de noms entre el segon (Mi) i el dotzè (Beta) es produeix pel fet que el segon és un individu de reduïdes dimensions, mentre que Beta “s’assemblava molt a Alfa”. Així doncs, Beta té, com Alfa, unes orelles que semblen “anses de cossi”
El doctor Pericard aviat es desencanta de les persones que ha generat. Encara se’n desencanta més quan els onze individus supervivents, accidentalment, calen foc al laboratori. No obstant, Pericard si aprecia la prudència i sensatesa de Beta que és qui explica al doctor Pericard com es produí el foc i com els va colpir observar a través de la finestra uns altres homes, els bombers que havien acudit a apagar les flames i els veïns que s’ho miraven.
El problema del “Jo”
La intenció del doctor Pericard era crear una humanitat de novo, sense cap influència humana prèvia. Massa tard s’adonà de l’efecte imprompta que havia tingut ell mateix i els seus convidats quan assistiren a l’acte d’engendrament artificial. Per això, Pericard atribuí el caràcter reflexiu de Beta a l’esguard d’un savi nòrdic. Beta vol conèixer els misteris filosòfics de la pròpia personalitat: “Qui sóc jo?”, “Què sóc jo?”. Aquestes qüestions s’entrelliguen amb la qüestió dels límits del “Jo”, entès en oposició al món (“a l’Altri”).
De primer, Beta aplicà un mètode abstracte. Es tractava d’analitzar la ment en les parts essencials i procedir a l’eliminació teòrica de cada part per veure si, malgrat l’eliminació, encara restava el “Jo”. Fou d’aquesta manera com Sigmund Freud va poder destriar “l’Ego” veritable, de l’element inconscient (“l’Id”) i de la imposició social (“el Superego”).
Però Beta no es deixa satisfer per aquesta “teoria pura”, i estableix un programa per aplicar el sistema de les eliminació “d’una manera pràctica i tangible”. Es tracta d’aplicar el sistema al propi cas. Si sobreviu a una amputació, això significarà que la part eliminada no era element integrant del propi Jo. D’altra banda, el caràcter accidental/essencial de la part es pot esbrinar si la part eliminada constitueix a la creació d’un nou organisme (i per això la llaura en un cossi de sorra d’inert on ha plantada la llavor d’un arbre).
Per fer aquestes operacions Beta necessita d’un ajut, i així és com lloga a Lambda. Una sèrie d’atzars, fan que les operacions d’amputació perpetrades per Lambda tinguin lloc en unes condicions que garanteixen que Beta no es mori dessagnat.
De primer “una cama, de segon l’altra, després les mans, els braços, el tou de les anques, la caixa toràctica amb pell, greix, carn, tendrum, ossos; les costelles amb llurs palpissos, l’espinada amb les seves vèrtebres…”. Quan el doctor Pericard enxampa el grup format per Lambda i Eta, de Beta ja queda poca cosa: “el cap, encastat a l’escletxa d’una freixdura fàccida, sobre un cor descompassat, sobre una budellada palpitant”. Beta, successivament, ha pogut comprovar que els diferents trossos no eren “Ell”, que potser n’eren propietat (o n’havien estat), però que no eren “Ell mateix”. Si en formaven part, era d’una manera accidental, no pas superior a la de la roba per protegir-se del fred. Els trossos havien servit d’adob per a la llavor, ara devinguda planta, però òbviament la planta tampoc no era “Ell”.
L’experiment havia de continuar, i ara era el torn dels budells. El doctor Pericard ho interromp i es disposa a interrogar un Beta ja moribund. Pericard té temps per assenyalar que “els límits del Jo són infinits” perquè “el món és Jo”. “L’univers”, diu Pericard, “existeix perquè tu, el teu Jo, hi pensa”. Beta ja no té temps per apreciar aquesta veritat. La reflexivitat l’ha conduït a una pràctica analítica i reduccionista que l’ha fet absolutitzar la diferència entre allò accidental i allò essencial.
Dídac López
Des de la Mediterrània 