El doctor Pericard, una vegada obtinguda la fecundació dels dotze òvuls artificials, inicia un període de gestació també in vitro. Avui, en el 2011, ens sentim tan lluny com en el 1912 d’aquesta gestació extrauterina… Fa més de trenta anys que es practica la fecundació in vitro i han augmentat les supervivències dels nadons prematurs, però això no treu que la gestació artificial sigui cosa gairebé inabastable. El doctor Pericard disposa per als embrions un “embaràs mecànic” d’onze mesos, per comptes dels nou mesos habituals, perquè “no tenia gens de pressa”. L’embaràs mecànic, com el “moment que podia anomenar-se del part”, té lloc “reposadament i en solitud”. Aquesta solitud és cercada per Pericard per tal d’evitar tota influència social sobre els futurs homes artificials.
Èpsilon: la mort prematura
Dels dotze embrions, però, un no arriba a terme. És el cinquè. En el moment del “naixement” (allò que Aldous Huxley, en aquests casos, anomenava “decantament”), aquest cinquè fetus és manipulat incorrectament per Pericard. Com a conseqüència, el fetus queda massa aviat privat del cordó capil·lar, fa un moviment inesperat, i trenca el “dipòsit de sucs alimentosos”. En el certificat de defunció, Pericard parla de “caldorràgia” com a causa de la mort.
No serà fins després, que Pericard “batejarà” amb lletres gregues els homes artificials. Retrospectivament, el cinquè home, el nadó mort, rep com a nom la cinquena lletra de l’alfabet grec, l’èpsilon. No és gens casual, que la “e breu” hagi estat seleccionada per Frederic Pujulà per donar nom a una vida igualment breu. En matemàtica, el símbol èpsilon s’empra per indicar la petitesa d’una quantitat que suma (o resta) una altra de molt més gran i que, per això, és menystenible. El gran matemàtic Pál Erdős, que nasqué el 1913 (un any després de la publicació dels ‘Homes artificials’) i que mai no va tindre fills propis, anomenava la quitxalla dels altres com a “èpsilons”.
La vida després de la mort
Batejat ja cadàver com a Èpsilon, les despulles són col•locades pel doctor Pericard en un “pot d’alcohol”. La visió d’aquest pol d’alcohol tindrà una forta influència en la forja del caràcter de Theta. Quan crema el laboratori del doctor Pericard, tot destruint papers i estris, i impossibilitant la continuació de l’obra de generació de nous “homes artificials”, Theta s’escapoleix amb el pot d’alcohol, tractant-lo com una relíquia i com un objecte de “memento mori”.
En una crisi posterior, Theta trenca amb ràbia el pot d’alcohol, tot maleïnt la memòria d’Èpsilon. Poc després, un altre germà, Beta, se sacrificarà a la recerca de l’essència. Dels dotze homes artificials, ja no en quedaran més que deu.
Dídac López
Des de la Mediterrània 