A cop de clic

És evident que Internet ha canviat notablement la manera com les persones –sobretot les més joves i més actives al món 2.0– interactuen entre sí. Facebook, Twitter, Tuenti, MySpace, Foursquare, Quora…les plataformes d’interacció social creixen com a bolets. Això, però, no ha d’implicar necessàriament un deteriorament de les relacions socials, tal com certs experts de dubtosa experiència ens volen fer veure a través dels seus apocalíptics discursos. És un canvi; una circumstància que probablement implica que tots plegats deixem anar un “sí, però no és el mateix”. Res, a priori, dolent per si sol.

Evidentment, no és el mateix compartir fotografies via Facebook, per exemple, que a la saleta de casa mentre els amics prenen una cervesa i quatre arbequines. “Quin pal de collons, totes aquestes fotografies de paisatges, tio!”, potser t’escriurà al mur de Facebook aquell company de l’EGB amb qui comparties plastilina a classe de manualitats i amb qui no parlaves des que vas començar l’institut. Però és obvi que les persones a qui hauràs convidat a la saleta, això no t’ho diran pas –malgrat pensar-ho. És millor? És pitjor? Depèn dels gustos; jo no sabria dir-ho. És diferent, això sí. És total i innegablement diferent.

Igual de diferent que ha de ser el fet de mantenir relacions sexuals a distància. Sí, sí, no parlo de relacions a seques; parlo de relacions sexuals. I a distància. Com? Fins ara, imagino que amb molta imaginació (i ganes). A partir de l’estiu, segons sembla, amb una mica menys d’imaginació i una peculiar màquina anomenada Klic Klic.

I què farà, el Klic Klic? A mi, d’entrada, por. Parlem clar. Un artefacte connectat a un ordinador i alhora, a la cigala, no em fa presagiar res de bo. No vull ni pensar què passarà quan el Windows es pengi o –ai mare!– agafi un virus que el faci parar boig. Senyors i senyores macaires i linuxaires, no somriguin, les seves màquines no són immunes, ni molt menys. Però en fi, suposant que tot vagi bé, el que se suposa que fa el Klic Klic és sincronitzar sensacions entre dues persones físicament separades. Ambdues connectaran l’aparellet a l’ordinador i se l‘encaixaran la tita, si és home, o a la vagina, si és dona, i vinga, a sentir què és el que ens fa l’altre.

La cosa, a més a més, no acaba aquí. Els creadors, que, per cert, són gironins, tenen previst de crear una mena de ciutat virtual (a l’estil Second Life, m’ha semblat entendre) on tothom qui ho vulgui i disposi d’aparellet per connectar-se a les parts més íntimes podrà fornicar virtualment amb altres ciutadans o ciutadanes que ho vulguin.

La idea probablement sigui bona. Probablement els faci guanyar quartos o si més no, el reconeixement d’un munt de parelles distanciades que anhelen trobar una manera més realista de fer l’amor a través de teclats, pantalles, ratolins, cables, routers i repetidors. Tanmateix a mi, personalment, tot això ja em va massa gran. Diguin-me antic, titllin-me de “persona 1.0” si ho volen. Però en el sexe, sàpiguen que on hi hagi distàncies curtes –i com més curtes, millor– ja poden apartar-se els ordinadors. I en cas que la parella vulgui abandonar Barcelona per establir-se a París, em tocarà aprendre francès, o morir-me de fàstic. 

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a elbixo

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.