Acceptem polp com a cefalòpode: com sosté quasi que tothom, potserCollapse Into Now (2011) siga el millor disc lliurat per REM en més d’una dècada (la formació d’Athens difícilment arribarà ja als nivells d’aquella obra mestra que es deia Automatic for the people, del 1992; ni tan sols d’un disc injustament oblidat i infravalorat, New adventures in hi-fi, del 1996). S’oblida, això sí, que els símptomes de recuperació ja eren evidents a Accelerate(2008), un àlbum amb quatre dianes rock (Living well is the best revenge,Man-sized wreath, Supernatural superserious i la tremenda i contemporàniaI’m gonna Dj) i alguns altres passatges més o menys inspirats.
Potser, fins i tot, no hi haja molts talls en el nou disc millors que els citats. Aleshores, ¿per què aquest nou disc és millor? Perquè Collapse Into Now és més consistent, més regular, més equilibrat, amb menys clarianes i, sobretot, més solidesa en els mig temps i els fragments més ombrívols, lluny de les excessivament abundoses cançons insípides i insubstancials d’alguns discos precedents. Perquè ja no estem parlant de tornar a revolucionar la música, sinó de traure un àlbum amb aroma de clàssics (que ho són) i amb temes de volada suficients que justifiquen imprimir de nou en la portada les tres lletres més cèlebres del planeta rock.
Objectiu complit. Discoverer sona als vells i bons temps dels seus inicis, enèrgica i poderosa, amb nervi. Com ara All the best o Mine smell like honey. L’inspirat mig temps Überlin, mentre, podria haver format part d’Automatic, talment com Oh my heart. L’adhesiva (proveu a escoltar-la i apagar el reproductor) It happened today no hauria desentonat en Out of time (1991). I Every day is yours to win i Walk it back són balades sòlides i evocatives, especialment la primera.
Però Michael Stipe, Peter Buck i Mike Mills no renuncien al vessant divertit, amb Alligator_aviator_autopillot_antimatter i, bàsicament, la deliciosaThat someone you, un tema efervescent pel qual alguna banda de post-adolescents vendria l’ànima al dimoni. Més prescindible és Me, Marlon Brando, Marlon Brando and I (bon títol, això sí) mentre que Blue és un tancament poc més que correcte, malgrat l’aportació de Patti Smith. Fixeu-vos que per trobar-li algun retret ociós a l’àlbum hem hagut d’arribar fins al final. En aquest punt t’has de descobrir per la dignitat majestuosa amb la qual han decidit envellir i per un disc que fa ganes de tornar a veure’ls en directe. Ací baix, un poti-poti. Oficial, això sí.
Xavier Aliaga
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Ja era hora que REM tornés a sonar com REM. Sóc un gran fan d’ells i els darrers treballs eren realment dolents. Tornaran a Barcelona?
Et recomane que repasses l’Accelerate perquè ací comencen a agafar alè. Jo també tinc ganes de tornar a veure’ls!