Islàndia hauria de ser el nostre mirall

Les revoltes populars amb més o menys violència atrauen els mitjans de comunicació, talment com els passa a les mosques atretes per la merda. Si a sobre les revoltes se succeeixen en països tercermundistes i la causa és que “aquella pobra gent” vol ser “com nosaltres”, vol “democràcia”, no és estrany que l’afer ocupi la primera plana dels pamflets periodístics dia rere dia (recordin Tunísia, Egipte o Líbia). ¿Però què passa si la revolució és pacífica, succeeix en un país ja democràtic i la causa no és la manca de democràcia sinó la crisi, provocada pels rics i els grans especuladors? La revolució i els seus grans avenços resten silenciats a Occident. La mostra: Islàndia.

A començaments del mes d’abril vaig rebre i llegir un interessant correu electrònic del senyor Joaquim Sabrià, titulat “Silenci informatiu sobre Islàndia. Per què?” en què s’explicava de manera cronològica i a grans trets tot el que ha succeït en aquell país des de la crisi financera. Es tractava d’un correu “de cadena”, sense referències, cites, ni enllaços a informació fiable, per això vaig desar-lo pensant en tractar de verificar més endavant si tot allò –tan brutal, tan maco i tan lògic– era cert. Doncs bé, avui els explico senyores i senyors, que sí, que és cert. I els convido a llegir en les properes línies aquesta breu història d’una revolució pacífica, democràtica, espectacularment justa, lògica i natural.

Octubre del 2008

• L’Estat nacionalitza els principals bancs islandesos (notícia a “El País”), la moneda es desploma (notícia a “Cinco Días”) i la borsa s’enfonsa (notícia a “El País”). Estan en bancarrota.

Desembre del 2008

• El Parlament aprova una llei mitjançant la qual pretén retornar el deute de 3.800 milions d’euros a Gran Bretanya i Holanda a costa dels diners de les famílies islandeses, que hauran de finançar-lo mensualment. (notícia a “Público”).

Gener del 2009:

• Les protestes de la ciutadania, que no vol pagar els deutes dels bancs, forcen la dimissió del Primer Ministre, Geir Haarde, i de tot el seu govern. Es convoquen eleccions anticipades pel maig (notícia a “3cat24”).

Abril del 2009:

• Les continuades i fortes protestes de la població islandesa, molt enutjada amb els seus representants, forcen encara més l’avançament de les eleccions. Finalment se celebren el 25 d’abril del 2009. (Wikipedia).
• La victòria electoral és per als socialdemòcrates, liderats per Jóhanna Sigurðardóttir, després de 65 anys d’oposició.

Gener del 2010:

• El President Ólafur Ragnar Grímsson es nega a ratificar la polèmica llei del pagament del deute i anuncia que cedirà a les peticionsde la ciutadania, sotmetent-la a referèndum.
• La Unió Europea amenaça Islàndia amb el veto, si decideix no pagar els deutes (notícia a “El Periódico”, que cita un sondeig segons el qual el NO al pagament del deute guanyaria amb un 58% dels vots).

Març del 2010:

• El 93,1% de la població islandesa vota NO al pagament del deute generat per banquers i especuladors (notícia a “El País”).

Maig del 2010:

• Comencen a jutjar i empresonar banquers, els veritables culpables que han de pagar la crisi (notícia a “The Economic Times”).
• La Interpol dicta una ordre de recerca i captura internacional de Sigurdur Einarsson, president executiu d’uns dels principals bancs islandesos, el Kaupthing (notícia a “The Telegraph”). Milers de rates encorbatades fugen del país.

Novembre del 2010:

• La població islandesa tria 25 persones normals i corrents, ciutadans i ciutadanes, entre 522 candidatures presentades, per a que es constitueixin en assemblea amb l’objectiu de redactar una nova Constitució que reculli les experiències de la crisi i que substitueixi la vigent, una burda còpia de la Constitució danesa (notícia a “Ice News”). L’únic requisit per presentar candidatura era ser major d’edat i tenir el suport de com a mínim trenta persones.

Abril del 2011:

• El polèmic retorn dels diners, amb els culpables ja empresonats, torna a sotmetre’s a referèndum. El NO guanya, aquesta vegada amb un 60% de suport.

---

Què me’n diuen, senyores i senyors? Sabrien explicar-me per què aquesta revolució no ha aparegut mai en portada als principals diaris i noticiaris de casa nostra? Serien capaços de contar-me per què no hi va haver cap periodista enviat especial a Reyjkjavík per cobrir les protestes ciutadanes? Podrien vostès explicar-me per què costa tant trobar notícies sobre tot això?

Islàndia hauria de ser el nostre mirall. La justícia i la condemna als culpables de la crisi hauria de ser quelcom natural avui dia. Els banquers, com a Islàndia, haurien d’acabar els seus miserables dies a la presó. Els Estats democràtics haurien de gastar els diners en ajudar les famílies, les persones, que no poden pagar la hipoteca, que no arriben a final de mes; que són els qui tenen problemes. En lloc d’això, el que considerem normal és que els ajuts econòmics els rebin els bancs i els especuladors. Occident, per sortir de la crisi, refinança els qui l’han provocada per a que ens condueixin, irremeiablement, cap el fracàs global. Però tard o d’hora ho acabaran pagant car, n’estic segur.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com