Parlarem d’iniciatives que lluiten contra la invasió del ciment i de l’asfalt a les ciutats. Persones que de manera individual o col·lectiva es rebel·len i lluiten per posar una planta o una flor en un espai descuidat o abandonat de la ciutat.
Per buscar-hi un principi a aquests moviments: la crisi econòmica dels 70 havia deixat zones de Manhattan amb moltes parcel·les abandonades, sense construir o amb edificis a mig derruir.
El 1973, Liz Christy i un grup d’activistes verds varen començar a construir jardins urbans en algunes d’aquestes parcel·les. En deien jardins comunitaris. Més tard varen començar amb els horts i després d’una llarga lluita amb l’Ajuntament en varen aconseguir les primeres legalitzacions. Avui en dia n’hi ha més de 700 a New York.
Sobretot els horts urbans es varen acabar estenent a d’altres països i avui en dia és molt normal trobar-ne fins i tot alguns de gestionats pels propis ajuntaments.
Poc més tard, el 2004, el londinenc Richard Reynolds va llençar una idea des del seu bloc, embellir la ciutat plantant en zones descuidades. Va trobar una molt bona resposta en la gent i així va començar un moviment de guerrilles que varen començar a enjardinar la ciutat.
Ja no es tracta només de parcel·les desocupades, ara es tracta de qualsevol lloc de la ciutat.
Inviten a qui vulgui a unir-se en la lluita contra la mala gestió dels espais públics. Qui vol si afegeix i actua amb un grup i de manera coordinada en alguna acció pactada o de manera individual. Després molts, expliquen en els seus blocs o amb missatges a la web de l’organització en que ha consistit la seva acció.
Aquests moviments es coneixen com Guerrillas Gardering, Green Guerrillas, Guerrilles Jardineres i altres noms similars, si be les finalitats són similars.
Normalment les guerrilles actuen per les nits. S’aprofita l’escossell d’un arbre, mobiliari urbà en desús, una esquerda a la vorera o a la carretera, una zona verda mal gestionada o una parcel·la abandonada i oblidada.
Hi ha persones que conreen les plantes o les flors a casa seva o les compren i el dia de l’acció les trasplanten al lloc escollit. D’aquesta manera l’impacte pels veïns al matí següent és més gran.
El més normal és que el grup o la persona que ha actuat en una zona, se’n faci responsable de tenir-ne cura, posar terra abonada, regar si cal i demés. De manera que l’actuació no sigui només puntual, sinó que tingui permanència.
Hi ha una variant curiosa, si més no en a mi m’ho ha semblat perquè fins que ho he trobat no en tenia notícia. No és cap novetat ja que fins i tot en tallers per a menuts es fa com a pràctica i ala vegada joc, però jo no ho sabia. Parlo de les Bombes de Llavors.
S’utilitzen sobre tot per actuar en parcel·les a les quals no s’hi pot entrat o són de difícil accés o molt extenses.
Fer una d’aquestes bombes és molt fàcil, ens cal: argila, terra per plantes, llavors i aigua. Es barreja l’argila, l’aigua i la terra i es fan peces rodones o quadrades on es posen les llavors. Fet això, es tanca fent una mena de bola i ja tenim la bomba feta. En el següent enllaç potser resta més clarament explicat:
http://articultores.net/tiki-read_article.php?articleId=1
Un cop les tenim, cal llançar-les al lloc que vulguem sembrar i esperar que la natura faci la seva funció.
He vist vídeos de gent que les llença amb raquetes de tennis i amb ”tiraxines” per poder arribar a llocs llunyans.
Des dels jardins comunitaris als horts urbans, passant per les guerrilles que enjardinen zones abandonades o mal gestionades, tots venen a ser moviments ciutadans de persones sensibles en aquests temes, que lluiten de manera activa contra l’imperi del ciment, de l’asfalt i de l’abandó i ho fan amb plantes i flors.
Si n’esteu interessats, cercant per qualsevol dels noms claus que heu pogut llegir, trobareu molta informació a la xarxa.
Tomàs Ramos – http://trt2009.wordpress.com
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
Una molt bona iniciativa, que desconeixia. Potser m’hi afegeixo.
No és gens difícil i és interessant. A més, no es fa cap mal apropant la natura al ciment i a l’asfalt de les ciutats.
Ara que, en les assembles de pobles i de barris, creixen les propostes d’horts urbans, potser aquestes propostes de microhorts podrien engrescar més gent. És clar que això demana feina i esforç, i especialment en els barris periurbans la gent té la idea que un hort sempre fa brut.
Hola Didac. A Barcelona ciutat he vist fins a petites plantacions en els escocells dels arbres. Imagino que algun veí amb sensibilitat per aquests temes en fa el manteniment. Hi ha persones que si que aprofiten els més mínims espais per plantar-hi una flor o si l’espai ho permet unes verdures.
El que comentes dels microhorts són molt bones iniciatives, i fins i tot els nens en poden aprendre molt pel que fa a conèixer aquests aspectes de la vida vegetal i de cura vers la natura.