Enceto una nova secció. Es tracta de parlar d’alguns dels meus amors més platònics. M’estic referint a diferents cançons que s’han fet un lloc en el meu ADN per recordar-me que, malgrat tot, continuo amb ganes de cridar, de cantar, de saltar, de plorar o de deixar-me emportar per una mena de bogeria postadolescent. És música i, tal com es diu a la novel·la “Alta fidelidad” de Nick Hornby: no sé si estic deprimit perquè escolto aquestes cançons o escolto aquestes cançons perquè estic deprimit.
En tot cas, avui és un dia estrany. Quan aquest mediocre país en el què vivim gira espectacularment a la dreta, quan creix el principal partit xenòfob, quan les utopies acampen en les places de les grans ciutats sense garantia de supervivència, quan les esquerres es dissolen en el capitalisme salvatge com terrossos de sucre, quan la por es fa un lloc en les ànimes confoses de la gent, tan sols resten dues sortides.
La primera és la recerca incansable, ferma, innegociable, de la bellesa. El millor antídot contra el futur que ens espera passa per l’exili voluntari en llibres, en pel·lícules, en la capacitat per a la sorpresa, en la càlida carícia de moltes cançons, en el compromís etern per portar noves creacions a aquest món i en la contemplació de la vida com un joc en el què tot està encara per descobrir.
La segona sortida és la militància activa en el romanticisme. Per què no? Per què s’ha de demanar perdó quan l’emoció enderroca les nostres defenses? Per què patim aquest merdós bloqueig emocional que converteix les llàgrimes en armes de destrucció massiva? A la merda els convencionalismes socials! De què serveixen? Si estem envoltats per ombres que voten a polítics corruptes pendents de judici i a aprenents de Hitler que creuen en la supremacia dels ciutadans occidentals! Què podem esperar d’aquesta societat tan amnèsica? Resta el romanticisme decimonònic. Aquell que ens permet cridar, sense por de fer el ridícul: LOOK AT THE STARS, LOOK HOW THEY SHINE FOR YOU. Sí, què passa? Mires al cel i veus com les estrelles brillen per tu. Perquè, malgrat que moltes ja no existeixen, ara arriba la seva llum a la Terra després de viatjar molt temps per l’espai per recordar-nos que tot és efímer. Perquè mirar cap el cel ens allunya del món que estem construint sota els nostres peus conformistes, aborregats i acrítics. Perquè Yellow és la meva cançó favorita de Coldplay, un grup que vaig conèixer molt abans del Viva la Vida i de que el sistema i “los 40 principales” el transformés en una banda mainstream. Perquè aquell primer concert a Razzmatazz va ser un dels millors concerts que he gaudit. Perquè Yellow és una meravellosa nana per a adults. Perquè en directe et capgira l’ànima. Perquè és d’un romanticisme anacrònic. I, sobretot, perquè vull fundar el Partit Romàntic Anacrònic. No tindrà molts vots però et permet gaudir de cançons com Yellow sense sentir-te massa sol. S’accepten militants. I què collons: VIVA LA VIDA!
Àlex Ribes
http://alexribes.wordpress.com/
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Amb el permís d’In my place, d’acord, Yelow és una gran cançó. El grup derivà després cap al mainstream, però continuen fent cançons molt bones.
Demano l’alta en aquest partit que proposes, Àlex.