En principi, els periodistes són una mena d’intermediaris entre la realitat i el seu públic. Ens expliquen què ha succeït al nostre entorn perquè nosaltres arribem a certes conclusions. Això provoca que els diaris parlin gairebé sempre en clau de passat. Tot i això, darrerament la professió periodística s’ha omplert de mercenaris de la informació amb una habilitat innata per inventar-se històries. Podríem anomenar-lo el metaperiodisme, un nou gènere a mig camí entre la realitat i la ficció. Com aquesta manera de fer periodisme porqueria aconsegueix cada vegada més mercat animo, des d’aquest humil article, a abandonar tota hipocresia i a crear el primer diari amb les notícies de demà… o fins i tot, dels propers anys. No es tracta de comprovar si després s’encerten les prediccions. El que proposo és situar aquest periodisme en el lloc que el correspon. A més a més, la seva lectura pot ser fins i tot divertida. Imaginin que demà s’apropen a comprar el seu diari favorit i veuen els següents titulars:
- Mourinho ha estat a punt de morir electrocutat al ficar el seu dit dins d’un endoll.
- La duquessa d’Alba es casa. L’enllaç matrimonial serà al Museu d’Arqueologia.
- El net de Zapatero anuncia el final de la crisi.
- Als seus 98 anys Sílvio Berlusconi afirma en roda de premsa que abandona tota activitat sexual.
- Mourinho dimiteix i és contractat com a provador de timbres.
- Paquirrín triomfa com a Disc Jockey i és invitat al SÓNAR.
- Sergio Ramos anuncia que ha acabat de llegir el llibre “Pocoyo. Primeras palabras”. “La trama es un poco complicada”, declara als mitjans madrilenys.
- Espanya s’independitza de Catalunya.
- Fernando Sánchez Dragó, als seus 98 anys, anuncia que ell no farà com Berlusconi.
- Després d’una nit de festa amb strippers per celebrar que Messi abandona el futbol, Mourinho perd el seu anell dins del…
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Algunes són realment molt bones notícies. Avui me n’aniré a dormir amb la il·lusió que algunes d’aquestes es compleixin.
No entenc com és que els endevins no han presentat una demanda contra els periodistes. És un escàndol, els periodistes fen d’endevins, que dirien els periodistes si els endevins es dediquessin a publicar notícies?.
Els periodistes haurien de ser uns mitjancers entre la realitat i el públic, però n’hi ha que són grans recreadors de la realitat fins aconseguir que entre el fet real i el que ells expliquen acabi no havent-hi cap similitud.
Jo crec que el principal problema és que s’ha difuminat la línia que separa la realitat del que és una simple opinió. A més a més, no es contrasten les fonts, es fa un periodisme de rumors i, directament, s’inventen notícies amb la clara intenció de fer mal. A això s’ha de sumar un altre fet: la sobreabundància d’informació. Abans, el poder censurava la informació. Ara el que vol és sotmetre a la societat civil a una sobreexposició a la informació. D’aquesta manera queden molt diluïdes les notícies que realment ens haurien d’interessar. Crec que la professió periodística hauria de reflexionar molt seriosament sobre el seu paper. És realment trist comprovar com es fa un periodisme de comunicats de gabinets de premsa o com en les compareixences públiques d’alguns responsables no s’admeten preguntes. Es limiten a llegir un comunicat. Això no és democràcia.
Gràcies pels comentaris.
Subscric tot el que has escrit Àlex. Certament, hem passat de la manca d’informació a un excés d’informació, i la majoria d’aquesta informació no té més base que la del pur rumor. El que tu planteges es resumeix en què els diaris haurien d’atenir-se a un codi ètic, però sabem que hi ha mitjans on per saber que vol dir ètica periodística haurien de buscar-ho en un diccionari.
El meu rebesavi va ser editor d’un diari, en aquella època no era rar que des dels diaris es defensessin obertament les tesis dels partits polítics, alguns diaris eren sense cap vergonya l’órgan de premsa dels partits. Ara no tenen ni la decència de reconéixer els lligams amb els partits. I és curiós que dos dels mitjans que més reivindiquen la seva independència siguin els que més lligams tenen amb determinat partit conservador. Amb la diferència que abans els mitjans transmetien el pensament del partit al qual estaven lligats ideològicament i ara sembla que sigui aquest partit conservador qui transmeti el pensament dels mitjans que li donen suport.
El meu rebesavi defensava el republicanisme federalista, i els articles que solien publicar-se en aquella època, llegits els del meu rebesavi i els d’altres de l’època empraven un llenguatge molt més dur contra els oponents, això si, normalment solien mantenir cert nivell d’educació, et deien el nom del porc amb educació.