“Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d’estar disposats a anar a la presó”, així començava un article de Josep Pinyol i Balasch. No cal donar més voltes sobre les sentències del Constitucional, del Suprem i del TSJC que vénen motivades per raons estrictament polítiques, de partit, amb l’objectiu de precipitar l’anihilació de la llengua i la cultura catalanes. Amb això, ja hi estem d’acord, i la immensa majoria de partits, sindicats, associacions, i col•lectius professionals ho han dit clarament. En el que diferirem serà en la resposta.
Una possible resposta, probablement la més estúpida per inútil, és la de pretendre resoldre-ho presentant el corresponent recurs amb l’argument que estem carregats de raó: la immersió lingüística no està anul•lada pel Constitucional i per tant és plenament vigent; fora del Constitucional, els tribunals no poden anul•lar l’aplicació de les lleis sinó vetllar pel seu compliment; la demanada en tot cas només pot referir-se als casos concrets dels demandants i no al conjunt del sistema educatiu; la immersió lingüística ve avalada per les institucions europees… Per al nacionalisme espanyol totes aquestes raons són foteses que se les passen pel forro; per ells, els arguments jurídics no són la base a partir de la qual s’emeten les sentències, sinó que només són la forma de maquillar i justificar les decisions polítiques preses. I molt més estúpida encara, si els arguments són: la immersió lingüística ha demostrat ser el sistema més eficaç per a garantir un adequat coneixement de les dues llengües oficials; la immersió lingüística és una garantia de cohesió social; la immersió lingüística s’ha aplicat sense generar conflictes de cap mena… ¡Però si precisament aquests són els motius pels quals es va presentar la demanda, i pels quals s’han produït les sentències que s’han produït!.
Una segona resposta, la que apunta Josep Pinyol, és la que hem practicat durant massa temps i que ens ha servit en alguns moments, però que ara estaria abocada al fracàs. Hem tingut governs de tots colors que han mantingut posicions semblants pel que fa a la defensa de la llengua, però que no han evitat que els nacionalistes espanyols vagin imposant la seva llei. Podem sortir al carrer, fer una manifestació i recollir mil adhesions, però si el Govern no es posa al capdavant de les reivindicacions del país i es deixa de ximpleries no podem pretendre que els ciutadans es converteixin en màrtirs d’una causa que els nostres representants són incapaços de defensar.
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com/
Des de la Mediterrània 
Abans l’Estat espanyol perseguia el català porra en mà, ara ho fan a cop de toga, bé, de sentència, res de nou sota el Sol, com podem veure, canvien les formes però no pas les intencions.
Certament, aquesta sentència semblava que només havia d’aplicar-se en el cas dels demandants, però després hem sabut que la intenció era aplicar-la a tots, és a dir, fer miques la immersió lingüística i donen un termini de dos mesos, fet que en la meva opinió fa que la sentència sigui inaplicable perquè obligaria a canviar-ho tot un cop començat el curs.
La demanda va ser presentada per tres famílies, és a dir, que el TSJC vol carregar-se 30 anys d’immersió lingüística per tres famílies que creuen que això és Valladolid. Potser a aquestes tres famílies els convindria tornar a l’escola i aprendre alguna cosa d’aquest país en què viuen i que semblen menysprear. Per tres famílies inadaptades trobo absurd que arruinin 30 anys d’un sistema educatiu avalat entre altres per la UNESCO.
No ens poden ficar a tots a la garjola per negar-nos a l’acatament d’una sentència que pretèn anorrear la nostra llengua, per molt ximples que s’hagin tornat alguns nacionalistes espanyols hi ha límits que ni ells poden traspassar. Un Estat que diu ser democràtic per molt que dicti sentències infames contra el català hi ha una cosa que no pot fer: engarjolar la gent per defensar l’ensenyament en català, tampoc i quedaria retratat aquest Estat si intentessin inhabilitar la consellera per fer la seva feina: defensar un mecanisme educatiu que ha estat vigent 30 anys sense causar cap problema a Catalunya, perquè el problema el tenen a Madrid.
Aquestes tres famílies no són màrtirs del catalanisme com sembla que són presentats a les Espanyes, són víctimes dels barruts de Convivència Cívica Catalana que els han usat per presentar una demanda sense cap ni peus. Algú s’imagina anar a viure a un altre país i denunciar al seu govern perquè obliguen als seus fills a aprendre la llengua pròpia del país?. A molts països els enviarien a pastar fang, aquí hem de començar a plantejar-nos fer el mateix. Aquí tenim una llengua, és el que hi ha, si volen viure aquí ja saben que hi ha. Qui ve de fora és qui ha d’integrar-se en la cultura del país que l’acull, no tractar de substituir aquesta cultura per la del seu país d’orígen.
Si acceptèssim fer el que vol aquesta família i la camarilla ultra de Caja que li dóna suport, perquè no fer el mateix amb tota la gent que ha arribat a Catalunya, estarien en el seu dret d’exigir el mateix. Crec que a Catalunya se’n parlen 270 llengües diferents. Però només una és la del país, qui no estigui d’acord amb això ningú està obligat a quedar-s’hi si tant pateixen per haver d’aprendre el català.
El mateix ens passa amb tota la immigració musulmana, que venen aqui i es pensen que poden fer el mateix que als seus països, i jo diria que ho aconseguieixen casi tot… aneu a marrok i intenteu construir una església catòlica, a veure si en torneu vius.
Et recordo, Jordi, que qui s’oposa a la immersió lingüística no són els musulmans, i entenc que no s’hauria d’aprofitar el tema de la sentència d’un tribunal espanyol, no musulmà, que vol imposar l’espanyol, no l’àrab, per atacar el col·lectiu musulmà. No aprofitem qualsevol tema per fer racisme i xenofòbia, si us plau. No ens equivoquem d’enemic.
Els ciutadans ens hem de mantenir ferms davant d’aquest nou atac contra la nostra llengua, però, especialment, s’hi ha de mantenir el Govern de la Generalitat, que és qui ha de donar la cara, com a representants nostres que es suposa que són. Ser escollit en unes eleccions dóna uns drets als escollits, però també els imposa uns deures respecte del poble que els ha escollit.
Cert, no hem de barrejar temes, perquè aquí el problema el tenim primer amb l’Estat espanyol i els seus tribunals, i després amb aquestes persones castellanoparlants que no han volgut, pogut o sabut integrar-se.