L’esclau que reclamà la seva llibertat

“Proclamem com evidents per sí mateixes aquestes veritats: que tots els homes són creats iguals; que tots són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat…”

Aquestes paraules es poden trobar al preàmbul de la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica, proclamada el 4 de juliol de 1776, que 56 homes justos, representants dels nous estats, van signar amb la voluntat d’instituir al nord d’Amèrica una nació d’homes lliures.

Després vindria la guerra amb la metròpoli i finalment la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, adoptada el 1787 per la Convenció de Filadèlfia. És la constitució federal més antiga actualment en vigor, i ha estat un punt de referència per a les constitucions que han vingut després. En certa manera, va esdevenir en un tret de sortida per a moviments polítics de tot l’occident que cercaven l’establiment d’un nou règim de llibertats.

“Nosaltres, el Poble dels Estats Units, a fi de formar una Unió més perfecta, establir la Justícia, afirmar la tranquil·litat interior, proveir la Defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar per a nosaltres mateixos i per als nostres descendents els beneficis de la Llibertat, establim i sancionem aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica.”

Dred Scott va tenir, de ben segur, l’oportunitat de llegir aquestes paraules i la gosadia de creure que la llibertat era un dret al seu abast. No és que hi hagués motiu per a dubtar de la paraula d’aquells homes justos que proclamaren als quatre vents la llibertat dels homes i els drets dels ciutadans. Entre ells hi havia personatges de prestigi intel·lectual i moral reconegut, com en Benjamin Flankin i Thomas Jefferson. Dred Scott sabia llegir i escriure, uns coneixements que generalment no eren a l’abast de les persones com ell. Creia, a més, en la justícia, a través de la qual aconseguiria els seus drets. Però en Dred Scott tenia un problema per a accedir a la justícia i a la llibertat: era negre i era esclau.

Dred Scott va néixer fill d’esclaus i per tant esclau de naixement, probablement el 1795, no gaire més tard de la proclamació de la Constitució dels Estats Unitats, en un ranxo de Virgínia propietat del Sr. Peter Blow, un amo que pel que sembla era bastant considerat amb els seus esclaus. Quan en Blow va morir, Scott va ser venut pels seus fills per 500 dòlars a un cirurgià militar de Missouri, el doctor John Emerson, que per raó de la feina viatjava molt. El seu esclau viatjava també amb ell, i fou així com Scott va anar a parar, seguit al seu amo, a Illinois i posteriorment a Wisconsin, estats del nord que no eren esclavistes. L’Emerson i el seu esclau van passar en els estats del nord quatre anys, i posteriorment van retornar a Missouri, on el 1843 el doctor va morir, deixant el seus esclaus en herència a la seva vídua. És a dir, que Scott va viure com esclau durant quatre anys en un territori on l’esclavitud no era legal.

L’abril de 1846 Dred Scott va interposar una demanda contra la vídua Emerson, reclamant la seva llibertat, al·legant que a l’haver residit en un territori on la institució de l’esclavitud no era legal, havia esdevingut lliure de forma automàtica. Un es pot preguntar com és que un negre esclau tingués la iniciativa d’emprendre una acció judicial contra el seu amo, no ja per les dificultats legals que això comportava, sinó perquè les condicions en que vivien les persones de color en els estats esclavistes no afavorien precisament que poguessin exercir lliurement aquestes accions. Hem de suposar que la vídua Emerson no devia ser la típica propietària d’esclaus de les plantacions de cotó que hom acostuma a veure a les pel·lícules, i que no devia donar-los un tracte cruel. En algun moment Dred Scott, a més, va aprendre a llegir i escriure, i a pensar en la Constitució i en la Declaració d’Independència com a quelcom que l’afectava. D’alguna manera, Dred Scott va pensar que ell també era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, o que ho podia ser.

D’altra banda, sembla que en això el van ajudar els fills del seu primer amo, els mateixos que l’havien venut per 500 dòlars, els quals van contactar amb una firma d’advocats disposada a tirar endavant una causa perduda com aquesta. No se sap si els advocats van cobrar, i si ho van fer, qui els va pagar, però el cas de Dred Scott va arribar a judici, on sembla que en primera instància va guanyar, aplicant el tribunal el principi “una vegada lliure, sempre lliure”, però la vídua va recórrer a la Cort Suprema de Missouri, que va fallar al seu favor anul·lant la primera sentència.

El tema es va allargar durant anys i va arribar al Tribunal Suprem el 1856. S’ha de dir que eren temps convulsos a la política nord-americana. La qüestió de l’esclavitud era un tema candent i polèmic, en el que el delicat equilibri entre el sud rural i esclavista i el nord industrial i anti-esclavista es posava a prova cada vegada que nous territoris s’incorporaven a la Unió.

El Tribunal Suprem estava presidit pel jutge Roger B. Taney, fervent esclavista, a l’igual que la majoria de magistrats que en formaven part, quasi tots originaris d’estats del sud. D’altra banda, era any d’eleccions, i abans que el Tribunal Suprem dictés sentència, James Buchanan, candidat demòcrata, va assumir el càrrec de President dels Estats Unitats. No era un President obertament esclavista ni el contrari. De fet, Buchanan cercava els menys problemes possibles, i aspirava a que el Tribunal Suprem dictés una sentència prou definitiva, la que fos, com per a que permetés pacificar el tema de l’esclavitud i que no se’n parlés més.

Així li va demanar al jutge Taney, i aquest va recollir l’encàrrec fidelment. El 6 de març de 1857 el Tribunal Suprem va dictar sentència en el cas Scott vs. Sandford (Sanford era el cognom que la vídua va adoptar del seu segon marit). Sembla que al principi el Tribunal s’inclinava per a desestimar la demanda basant-se en el fet que Dred Scott no era ni podia ser ciutadà dels Estats Units, però el jutge James M. Wayne, originari dels estats del sud i fervent esclavista, va aconseguir que la sentència anés molt més enllà del que s’esperava. Wayne ja havia dictat sentència, en els seus temps de jutge local a Geòrgia, contra l’establiment d’una escola per a negres, ja que aquests no tenien dret a l’educació sufragada amb fons públics.

Per a resumir-ho, el Tribunal va considerar que Dred Scott no era ciutadà dels Estats Units d’Amèrica ni podia ser-ho, perquè allà on la Constitució i la Declaració d’Independència parlaven dels ciutadans i la llibertat, no es referien als negres, tant si eren esclaus com si eren lliures, doncs entenien que les persones que van redactar la Constitució i la Declaració d’Independència eren propietàries d’esclaus i acceptaven l’esclavitud com un dret dels americans. És el que ara en diem l’esperit de la Llei. Els màxim magistrats dels Estats Units van entendre que l’esperit de la Constitució no emparava als negres, perquè si els seus redactors no consideraven ciutadans ni dignes de drets als seus esclaus, la suprema Llei no podia ser interpretada d’altra manera.

Amb aquest raonament, Dred Scott no podia ser considerat ciutadà dels Estats Unitats i no tenia dret a emprendre cap acció judicial. Reprodueixo uns extractes de la sentència prou il·lustradors:

“La qüestió és molt senzilla, ¿pot un negre, els avantpassats del qual varen arribar a aquest país per a ser venuts com esclaus, convertir-se en un membre de ple dret de la comunitat política creada per la nostra Constitució i, per tant, gaudir de tots els drets, llibertats i immunitats que aquesta garanteix?”

“…La qüestió és si la persona ara recurrent forma part d’aquest poble i si és cotitular de la sobirania. Creiem que no. Aquest tipus de persones no estan incloses, i no estava previst que hi fossin, en el concepte constitucional de ciutadans i, per tant, no poden vàlidament reclamar cap dels drets, llibertats i immunitats que la Constitució garanteix als ciutadans dels Estats Units. Al contrari, en el moment constituent eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant i, en llibertat o en esclavitud, continuen sotmesos a ella, i no tenien més drets que els que les autoritats volguessin atorgar-los”

“… A judici del Tribunal, el dret, la història i el llenguatge emprats en la Declaració d’Independència posen de manifest que en aquell moment fundacional no estaven incloses en l’àmbit d’aplicació de tan memorable text les persones que havien estat importades com esclaus, ni els seus descendents, ja assoleixin la llibertat o continuïn com esclaus, ni se’ls reconeixia com a part de la comunitat política”

Si en el moment de redactar la Constitució els negres eren considerats una raça subordinada i inferior, sota l’autoritat de la raça dominant –la blanca-, ho havien de ser considerats per sempre mentre no es modifiqués la Constitució, fins i tot si deixaven de ser esclaus. Va caldre una guerra per a que fos introduïda una esmena a la Constitució que prohibís l’esclavitud de forma expressa. Fixis el lector que les constitucions modernes no prohibeixen l’esclavitud expressament, ja que totes elles reconeixen el dret sagrat a la llibertat i s’entén que una cosa porta l’altra. Els americans, pel que sembla, havien de ser més explícits.

L’altra qüestió en la que els jutges van voler entrar, sense necessitat, és en la qüestió de si un esclau podia obtenir la llibertat pel fet de residir en un territori no esclavista. El Tribunal Suprem va establir que el govern federal no podia prohibir l’esclavitud enlloc, ja que el dret a la propietat privada és sagrat i els esclaus, al cap i a la fi, eren possessions. Així, un ciutadà nord-americà no podia perdre la seva propietat sobre un esclau pel sol fet que es trobés en territori no esclavista, ja que seria tant com arrabassar-li una cosa, una bé material que li pertany. Això és el que diu la sentència al respecte:

“…Si la Constitució reconeix el dret de propietat sobre els esclaus, i no estableix cap distinció entre aquest dret i altres béns dels que siguin propietaris els ciutadans, cap òrgan que actuï sota l’autoritat dels Estats Unitats, ja sigui en la vessant legislativa, executiva o judicial, pot establir aquesta distinció o negar-li al propietari d’esclaus les garanties que la Constitució estableix per a protegir la propietat privada en front d’intervencions del govern.”

“…El dret de propietat sobre els esclaus està clara i expressament afirmat en la Constitució.”

Així, d’una tacada, el Tribunal Suprem autoritzava l’esclavitud en tot el territori nord-americà, fins i tot en els estats que es declaraven no esclavistes.

Dred Scott es va convertir, doncs, en el primer i últim esclau que va gosar lluitar als tribunals per la seva llibertat. Als darrers anys de la seva vida va ser finalment alliberat per la seva propietària, i va acabar servint com a maleter en un hotel.

L’esclavitud acabaria desapareixent de l’ordenament jurídic dels Estats Units, mentre que els negres van haver de lluitar encara durant molt temps per a assolir les mateixes cotes de llibertat real que els blancs. El xocant, el que fascina d’aquest cas, és com un text que parla clarament de llibertat i d’igualtat entre tots els homes, pot ser interpretat sense cap vergonya com a fonament de l’esclavitud. No ens hauria d’estranyar, veient com s’interpreten la Bíblia, el Coran o el Talmud, com es justifica la mort amb paraules escrites en son de pau, com es santifiquen les guerres o com es coarten les llibertats amb lleis i constitucions que, precisament, propugnen la llibertat. Deu ser, doncs, que el Tribunal Suprem dels Estats Units, al dictar la seva sentència racista en el cas de Dred Scott, tenia part de raó al considerar que, al cap i a la fi, diguin el que diguin les lleis, aquestes valen el que els homes volen que valguin.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

Arxivat a Altres
3 comments on “L’esclau que reclamà la seva llibertat
  1. didaclopez ha dit:

    En els temps que corren, però, l’única llibertat que es reconeix és la llibertat d’esclavitzar els altres (si es deixen)

  2. Oriol López ha dit:

    La interpretació de la llei és tan o més important que el cos escrit d’aquesta.

  3. Tomàs ha dit:

    Increïble la història que ens expliques i molt didàctica i entenedora del que són els EEUU per a molts un paradigma de llibertat.

    L’esclavisme va arribar a ser un fenomen global. Les potències dominadores eren (majoritàriament) esclavistes. En aquest tema molts en tenen les mans tacades i no solament els EEUU.

    Total fa escassos 150 anys de tot això, no pensem que això passava a l’edat mitjana. L’esclavisme era tant habitual que es va acabar convertint en una situació social “normalitzada”.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: