Ahir un tuitaire va demanar-me si n’havia quedat content, com a defensor de l’abstencionisme i del vot nul, dels resultats de les eleccions espanyoles de diumenge. Ho va fer mig irònicament, com per fer-me sentir culpable o responsable de la majoria absoluta del PP o de l’estrepitosa patacada de la “nova” ERC –notin, si us plau, que la paraula nova l’he escrita entre cometes i en cursiva.
Com a independentista sense cap partit polític afí a qui votar, és evident que els resultats, políticament parlant, no em fan ni fred ni calor. Me la porten fluixa, que diria el senyor Creixell. Per descomptat, no penso de cap manera que l’independentisme català hagi quedat tocat, ni en evidència, després de les eleccions. La raó és ben senzilla: si hi ha quelcom que l’escrutini posa de manifest és que ERC no representa en absolut l’incipient independentisme de casa nostra. En representa una part, és indiscutible, però existeix una altra part –molt nombrosa, sota el meu parer– conformada per “nous i noves independentistes” i per independentistes desencantats i desencantades d’ERC (com ara el senyor @tmallafre, que ho explica molt bé al seu bloc, o jo mateix) que en aquestes eleccions no se sentia de cap manera representada i que per tant ha optat per no votar o per anul·lar el seu vot. Aquest extrem em sembla totalment innegable. És a dir, considero que només així pot entendre’s com Esquerra, tan renovada i canviada com diuen que està, ha obtingut 41.746 vots menys que l’Esquerra del 2008, amb Joan Ridao com a candidat, la qual donava suport a l’espanyolista de la presidència de la Generalitat. Si anem encara una mica més enrere, a les eleccions espanyoles del 2004, el contrast de dades és ja totalment colpidor: ERC va obtenir 652.196 vots, els quals, contraposats amb els 256.393 del 2011, deixen les coses ben clares (per a qui vulgui veure-les).
Plasmat aquest ball de xifres, poden creure’s, si els ve de gust, que l’independentisme va de baixada, que estem reculant. Els recordo, però, que fa tot just un mes el Centre d’Estudis de Opinió publicava les conclusions d’un estudi en què, per primera vegada, el suport social de l’independentisme supera (duplica) el de l’unionisme. Els recordo també tota la reeixida onada de consultes populars sobre la independència, impulsades, organitzades i executades totalment a càrrec de la societat civil. I els recordo, també i per acabar, la multitudinària manifestació pel dret a decidir del 10 de juliol del 2010 que aplegà un milió i mig de persones desfilant per Barcelona. Ep! Però si prefereixen pensar que els resultats d’un partit català en unes eleccions espanyoles reflecteixen millor la ideologia independentista, no seré pas jo qui provi de fer-los veure el contrari; no n’estic capacitat. Això sí, els aconsello, amb la mà al cor, que s’ho facin mirar. Què tal un especialista en “cervellets“?
Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 
Totalment d’acord: Si l’independentisme ha augmentat, i molt, segons les estadísitiques, i els vots a ERC han minvat, vol dir que, des de l’independentisme, no s’està veient en ERC una opció clara per assolir la independència, i, en mans d’ERC està, recuperar, o no, la confiança de l’electorat independentista.
També soc dels decebuts amb ERC. Em cansa la seva dèria pactista amb partits que no et portaran enlloc, si més no a cap estació significativa en el camí cap a la independència.
M’agradaria creure en aquestes enquestes que jo també he llegit. I m’agradaria pensar que l’independentisme va arrelant i és més un fenomen transversal que no pas cosa d’un sol partit. Tant de bo sigui així.