Fa pocs dies vam observar de sobte que un petit ocellet rondava el nostre balcó a Barcelona, on tenim algunes plantes i flors, no gaires, les justes per alegrar una mica la vista.
Era un ocellet com un pardal, però no era ben bé un pardal, i vam tenir la idea de fer-li una foto quan estava circulant pel balcó. Aleshores la meva dona va començar a investigar per internet i a través del Google fins que va trobar exactament de quina mena d’ocell és tractava. Vam concloure que es tractava d’aquesta varietat, el “tallarol capnegre”.
Des d’aleshores li hem agafat carinyo i li vam posar un platet amb molletes i llavors per si volia menjar una mica, i la sorpresa ha estat en que des d’aquell dia, ara en fa uns quinze, cada dia torna puntualment a la mateixa hora, a primeres hores de la tarda. Coincideix que estem prenent cafè i veient el Telenotícies de TV-3, o mirant la sèrie de la Riera, i l’ocellet apareix rondant pel balcó i atipant-se de les llaminadures que nosaltres li anem posant cada dia.
Ara ja se’l comença a veure grassonet i molt animat, i fins i tot alguns dies va aumentant la freqüència de les seves visites. Ja comença a ser un visitant habitual del nostre balcó.
Ves per on, un gest tant senzil com posar un platet amb unes molles ha aconseguit el miracle d’afillar-nos un ocellet que ens alegra la vista i l’esperit cada dia.
S’ha convertit en un petit entreteniment per a uns jubilats de ciutat….
* * *
Home, 78 anys, feliçment jubilat, avi, i blocaire convençut...
Són ben bonics, oi? I tens raó, donen alegria. L’altre dia vaig poder compartir una jornada d’anellament i hi havia molts tallarols. Van passar les hores volant, i mai més ben dit!
Cert, donen molta alegria i necessiten molt poc per viure. La felicitat és sovint a les coses més sencilles.