Un dels últims llibres que ha arribat a les meues mans i que recomane fervorosament per diferents motius professionals i vivencials és La transmissió familiar del valencià, una investigació densa i rigorosa dels filòlegs Antoni Mas i Brauli Montoya que gira al voltant de la interrupció lingüística esdevinguda allà on el castellà ha penetrat amb més virulència, això és a les grans ciutats: València, Alacant, Castelló i Elx; i a les poblacions mitjanes del País Valencià: Alcoi, Sagunt, Burjassot, Alzira, Borriana i Gandia, entre d’altres. Paradigmàtic del context lingüístic que caracteritza aquest territori des dels inicis del segle passat, l’estudi s’estructura a partir de cinc eixos principals: marc teòric i metodològic; cronologia del procés d’interrupció, territorialització del procés, argumentació de la interrupció i revernacularització en la llengua pròpia del país. I encara que, en part, es nodreix d’estadístiques i dades de caràcter demolingüístic i sociolingüístic, també compta amb les aportacions de testimonis directes d’arreu del país, testimonis anònims que serveixen, tot plegat, per dibuixar una situació descoratjadora però certament reversible, això segons les sensacions que destil·la el llibre en la seua totalitat. Una obra d’obligada referència on es veuen reflectides les actituds, postures, mites i prejudicis dels habitants d’aquestes terres envers la seua llengua; una obra que em fa molt de goig recomanar ara i ací perquè jo mateix vaig participar-hi amb una sèrie d’entrevistes realitzades a diferents veïnes i veïns del meu poble, Sagunt. I una obra rica que, en definitiva, es podria resumir amb unes paraules de Carme Junyent, professora de lingüística general de la Universitat de Barcelona, presents en el Informe sobre las lenguas del mundo de la UNESCO. La cita, en castellà, diu el següent: “Tal vez valga la pena pensar qué experiencias puede haber tenido un abuelo que se niega a transmitir su propia lengua a su nieto porque cree que con ello le hace daño –y éste es un problema que está afectando a millones de personas- o hasta qué punto ha de haber sido humillado alguien para pensar que su lengua no sirve para nada, ni siquiera para hablar a sus hijos como a él le hablaron sus padres”. En general, una magnífica mostra per entendre el com i el perquè de la situació lingüística actual. I tot, sense buscar culpables. Imprescindible.
SERGI DURBÀ
Interessat en la recreació de costums valencians i mediterranis encara no destruïts per la hipocresia i la falsedat d'aquest raconet del país.
Des de la Mediterrània 
Benvingut sigui tot el que ens pugui ajudar a entendre determinades situacions i actituds lingüístiques que, si no les canviem a temps, acabaran amb la llengua i la cultura pròpies.
Reblogged this on El Bloc de l'Andreu Llovera.
Sense voler aprofundir-hi, em fa l’efecte que allò que passa al País Valèncià no és gaire diferent d’allò que va passar en altres territoris, com ara Bretanya, a França, o fins i tot a Irlanda, on, malgrat l’existència d’un estat, l’irlandès recula davant la forta empenta de l’anglès. Vista la cosa molt en general, el cas del català a Catalunya és absolutament excepcional, feliçment excepcional. I és la prova del nou, en la meva opinió, del fracàs (parcial) d’aquell projecte nacional espanyol que neix a Cadis i converteix el Principat en les quatre províncies del nord-est. Al País Basc, s’hi pot viure més en castellà encara que a Catalunya. No existeix, a Espanya, l’animadversió contra l’èuscar que hi ha contra el català: potser perquè aquella llengua no es percep tan perillosa? Però el que fa mal de debò no és tant el que puguin pensar els de fora com el que pensin els de dins. Quan la pròpia llengua es percep com a poc útil, rudimentària, folklòrica, no hi ha ja, crec, volta enrere.