Eduard Carmona (Deltebre, 1982), pertany a una nodrida generació de poetes en llengua catalana que, amb els seus encerts i vacil·lacions, amb els seus erros i glorioses troballes, està contribuint a eixamplar la poesia, a convertir el fet poètic un gojós element de vitalitat i socialització, segrestant els versos de la solitud de la cambra per expandir-los en totes direccions, per regar la xarxa o, millor, escopir les paraules en públic. Una celebració incondicional de l’oralitat i les seues possibilitats expressives i espectaculars.
I en aqueix terreny de l’exposició pública, Carmona és un dels millors exponents. Excel·lent recitador, la seua és una poesia amb un acusat sentit del ritme i la musicalitat, versos enllestits per ser escoltats, recitats, però també adients per a la lectura pacient i minuciosa, amb la qual arribar a copsar la seua capacitat per habilitar imatges i generar símbols.
La poesia que us mostrem a continuació forma part d’un curiós recull, Càpsula (2011), on s’arrepleguen poemes de Carmona, Meritxell Cucarella-Jorba i Tomàs Arias Soler en versió bilingüe català-ucraïnés (amb traducció d’Andríi Antonovsky i Catalina Girona).
ACTA
Nous exigeons tout de rien
L’exception devient banale
Paul Eluard
Perquè he viscut a l’abisme
em diuen foraster.
Quatre duros, una barca,
uns mapes, uns ocells
i la llum blanca de l’alba,
i la lilor del sol ponent,
unes herbes per fer cura,
una mica d’aiguardent
i una pissarra menuda
amb un missatge-balança:
Quan el poeta avança
la poesia recula.
Per això sorgeix l’autisme.
Normalment, proposem en aquesta secció un únic poema, però furonejant pel seu blog Pam i botxa (que us recomane) m’han saltat als ulls aquests versos, un poema penjat al mes de febrer i no inclós encara a cap llibre, que no puc estar-me de compartir amb vosaltres.
L’ESCENA DEL SOFRE
A la dona, s’hi va net. Com batejat.
I se’n torna brut. Com de la mili
Blai Bonet
M’agradava a l’hora de les fosques simultànies
desplegar ràfagues de llum: obria al màxim els braços,
i pels passadissos de les cases que he estimat
s’escampaven lentament petites figures humanes
de la mida d’un peixet, brillants, acompassades.
Sabien trobar els racons obscurs de la vergonya
i els amagatalls precisos de les innobleses, i s’hi quedaven
il·luminant-los, mostrant-ne l’estructura oculta.
Aleshores, jo aprofitava i repassava l’inventari,
i aprofitava i netejava les parets,
i aprofitava i obria les finestres i deixava entrar les fulles
que queien dels arbres d’altres racons o jardins que ja
havia apuntat i repassat en d’altres inventaris,
i aprofitava i passava el palmell obert de la mà
pels cristalls esmolats que creixien en alguns mobles
i deixava brollar de la carn oberta una sang calmada i brillant i que toqués terra
i el taqués, i tot seguit trepitjava amb els dos peus les taques que quedaven
tot saltant-hi a dintre, i més tard aprofitava per estripar els inventaris antics
i, mentre, les petites figures humanes escampades, agafades de les mans,
es tornaven més incandescents i radioactives i desacompassades,
i amb un gran esforç final esborraven les imatges dels fracassos,
feien públics els amagatalls, traçaven unes línies noves als plànols de les cases dels amors
i desapareixien.
I emmig d’un silenci fresc i net, jo tancava els braços, renovat.
I al retrat de Dorian Gray hi feien niu rates.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Un poeta a seguir molt de prop. Gràcies per descobrir-nos-el!
De res, Oriol. Vindran més!