Desdoblar la xarxa escolar a Catalunya?

L’economista Antoni Castells explicava així per què no és ni necessària ni adequada la petició que es fa des de determinats grups polítics de desdoblar la xarxa escolar a Catalunya en una xarxa en català i una altra en castellà:

És possible viure en català?Tenim un bilingüisme imperfecte. Hi ha una part de la població, la que té com a llengua materna el català, que és perfectament bilingüe. Fa riure que es pugui dir que avui els nens surten de l’escola sense saber el castellà. Pot haver-hi casos excepcionals, situacions concretes. Però en general, en aquest país no hi ha cap noi ni cap noia de divuit anys que no sigui perfectament capaç de parlar, llegir i escriure en castellà. Només cal sortir al carrer i mirar què passa […] En canvi hi ha una altra part de la població, la que té el castellà com a llengua materna, que no és encara perfectament bilingüe. S’ha avançat molt, moltíssim, però encara hi ha una part per a qui el català no és una llengua amb la qual pugui expressar-se normalment […] Però el fet serveix per subratllar encara més la importància d’una política lingüística integrada, amb una sola xarxa escolar, que es proposi l’objectiu bàsic que tots els nens surtin de l’escola coneixent i parlant perfectament les dues llengües. Una política diferent, en la qual cadascú escollís la seva llengua escolar, correria el risc evident d’acabar dividint Catalunya en dues comunitats lingüístiques monolingües. La castellanoparlant i, per reacció, la catalanoparlant, i amb la divisió lingüística, la divisió social.

Antoni Castells

El text anterior correspon a un fragment del seu article El bilingüisme imperfecte, publicat, junt a d’altres articles de diversos autors, en el llibre És possible viure en català? (2010).

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “Desdoblar la xarxa escolar a Catalunya?
  1. Antoni Alcázar ha dit:

    Darrera la pretesa neutralitat cap als dos idiomes que argum’enten els partidaris de les dues vies, s’amaga una aposta clara per la més forta en un exercici autènticament neoliberal. De cap de les maneres podem pensar en dues comunitats perquè a la llarga només n’hi hauria una. És ara que n’hi ha dues: una de monolingüe i una altra de bilingüe, tot i el bon rotllo que hi posem els qui massa sovint canviem d’idioma.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: