Avui, com tantes tardes des de fa vuit mesos, ens hem arribat a la residència de Torre-Serona, Segrià. La meua mare encara ens coneix, conserva un peculiar sentit de l’humor i una dolcesa de caràcter que l’ha tinguda des de sempre. Més que parlar, intercanviem algunes frases, cantem, ens fem petons… És curiós com la memòria funciona millor amb les cançons…
Una senyora que devia haver estat atractiva, elegant, alta i morena, em demana si no li puc fer també un petó a ella. És clar que sí. Cada vegada són més els avis i àvies que saludem o petonegem. Fins i tot aquells que aparentment més distants i perduts dins el seu món minvant, necessiten i agraeixen que no els mirem sense veure’ls, com un cos en ruïnes i una ment devastada.
Un amic que va tenir el seu pare amb Alzheimer m’explicava que gairebé fins al final va continuar essent un melòman extraordinari. Ja no els reconeixia però els demanava les simfonies de Beethoven. Més endavant, en una etapa turbulenta, Mozart semblava atorgar-li una placidesa sorprenent. Tampoc no va deixar mai d’agrair un cafè ben fet o un plat de rovellons.
I al mateix temps, el govern del meu país ha deixat de pagar ajuts a famílies i subvencions per a places concertades, centres especials… Diuen que ha estat un problema puntual de tresoreria, en el context d’aquest horrible crisi, vinculat a la dependència econòmica del govern central. Potser sí, potser sí, però avui no puc deixar de preguntar-me per quina raó aquest dèficit se l’han hagut de carregar precisament els més dèbils de tots, els que no poden queixar-se, els que no sortiran al carrer per reclamar res… i aquesta constatció em fa sentir especialment descoratjat i indignat, al mateix temps, d’una manera difícil d’explicar.
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 1979, és professor de la Universitat de Lleida. De 1986 a 1988, va dirigir la reforma de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs. Ha publicat una dotzena de llibres (dos d’aquests, premiats amb els premis d’assaig “Xarxa” i “Rovira i Virgili”) i diversos articles científics relacionats amb la seva activitat acadèmica, amb el llenguatge no verbal i amb les relacions entre els processos de modernització i l’expansió de les llengües estatals, a Europa, entre els segles XVIII i XX. Entre 1988 i 1995, va ser diputat del Parlament de Catalunya, on va presidir les comissions de la Sindicatura de Greuges i de l’Estudi de les Dificultats del Llenguatge de Signes. El gener de 2004 va ser nomenat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Durant el període de gener de 2005 a maig de 2006 i de desembre de 2006 a setembre de 2007 va ser secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des de setembre de 2007 a gener de 2010 ha estat delegat del Govern de la Generalitat a Lleida. Actualment és professor de comunicació audiovisual i periodisme de la Universitat de Lleida i dirigeix la Càtedra de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Miquel Pueyo París (Lleida, 1957) is doctor in Catalan Philology for the University of Barcelona. Since 1979, he has been professor of Sociolinguistics and Language Policy in the University of Lleida, where he was also vice-dean of Audiovisual Communication in the Faculty of Arts, between 2001 and 2004. From 1986 to 1988, he led the reform of the Institut d’Estudis Ilerdencs, a public cultural institution. He has published a dozen books (two of them, awarded the essay prizes “Xarxes” and “Rovira i Virgili”) and several scientific articles related to his academic activity, to non-verbal language and to the connection between processes of modernization and the expansion of state languages in Europe, during the 18th and 20th centuries. Between 1988 and 1995, he was a deputy in the Catalan Parliament, where he was in charge of the Ombudsman Commission and the Commission for the Study of Issues in Sign Language. On January 2004, he was appointed director of Linguistic Planning in the Catalan Government, and was director of this department until September 2007, when he was nominated commissioner of the Catalan Government in Lleida. On January 2011, he returned to his teaching activity in the University of Lleida and directs the Department of Journalism and Communication.
Des de la Mediterrània 
Hola Miquel, m’he sentit molt identificade,al llegir-te, durant bastans anys he cuidat àvis,molts amb Alzheimer i tot aixó que expliques,en relació a la teva mare, és la realitat d’aquesta emfermetat, en el téma de la mùsica és veritat, com reaccionent,de bé,al sentir-la, els dona calma i serenitat, i també cantar, es extraordinari, començar una cançó que saps que la coneixen, i et segueixen..Penso que també els aniria bé, comviure amb algun animal, gos o gat, esta comprobat, que els motiva molt i són molt mès feliços, A la meva residència no esta permès. Comparteixo amb tu el comentari, de la retallada dels ajuds a les persones dependents , es tan indignant tot, no hi ha dret, és penos, Suposu que a mi també m’afectarà.
Moltes Gràcies i perdona l’atreviment !
Carme, gràcies pel teu comentari. No és un atreviment, ans una veu que assossega. Admiro les persones que treballeu amb discapacitats, persones grans, malalts amb demències… Realment per a una persona amb Alzheimer, un somrís, un toquet amb la mà, una cançó cantada plegats és tan important… i és tan important pensar que ma mare està en mans de persones que estimen la seua feina. Una abraçada i gràcies per les reflexions.
L’Alzheimer i d’altres malalties, potser menys conegudes, però que també afecten la cognició, són cada cop més presents. Alguns estudis assenyalen l’estrès crònic com una de les causes de la posterior aparició de l’Alzheimer. La malaltia afecta el malalt i tot el seu entorn, especialment la família més propera. És molt dur veure els estralls que aquestes malalties fan en les persones que ens estimem. El pitjor de tot és que saps que, facis el que facis, amb l’estat actual dels coneixements mèdics, el curs de la malaltia és irreversible. Crec que es fa molt necessari posar en comú i compartir experiències entre les persones que tenim a la vora algú en aquesta situació i, en aquest sentit, crec que aquest article fa una molt bona aportació, com també el comentari de la Carme.
Estic totalment d’acord que el retall que el govern ha fet al suport a les persones que es troben en aquestes situacions és inadmisible.
Gràcies, Oriol. Fa pena que les “tensions” de tresoreria recaiguin en aquells que no es poden queixar. I de fet, el conseller Cleries sembla haver-se evaporat, a més. No em sembla correcte. Quan es fa gestió política, s’ha de donar la cara en els moments dolços i també en els difícils. Si més no, per una qüestió de respecte i empatia pels ciutadans. La gestió emocional de la crisi i comunicativa, tant des de la Generalitat com des del Govern espanyol, està força mal gestionada, segons la meua opinió.