“La verdad es que en España hay siete clases de españoles… sí, como los siete pecados capitales.
A saber:1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a veces hasta “intelectuales”.
Promoure la ignorància i la mediocritat és una de les estratègies de manipulació mediàtica definides magistralment per Noam Chomsky.
Sophia Blasco
Receptes per Viure Bé!
Documentat a: “Los que viven de que los demás no saben“, d’Álvaro Abellán
Coach personal
Des de la Mediterrània 
Els que manen no estan gens interessats en que els que obeeixen sàpiguen, així els continuaran obeint sense protestar.
Manar és més fàcil si es compta amb la ignorància dels manats.
No coneixia aquesta reflexió d’en Pío Baroja.
Tenim exemples de totes 7 classes, anem mancats de persones “que vulguin saber”.
Al meu parer, la pèrdua de credibilitat de certs mitjans de comunicació ha engegat un canvi de tendència.
Molt interessant, Sofia.
Oriol, un bon exemple el tenim amb el PP. Amb la pujada de l’IVA ho han demostrat, des de quan la cultura és un luxe?
Durant segles la majoria de la població era analfabeta, i es considerava que a ningú li calia aprendre a llegir i escriure. De fet qui no sap llegir no podrà llegir mai un llibre que li faci descobrir que té drets, per això estava terminantment prohibit ensenyar a llegir els esclaus.
Yeagov, no cal anar gaire enrere, jo he conegut molta gent analfabeta i, una d’elles, no n’estic del tot segura, té uns 45 anys.
El fet que el tipus de l’IVA per la cultura s’hagi situat a Espanya en el 21% és un exemple de com per alguns poders polítics la cultura i el coneixement són molt perillosos, no els poden prohibir però en poden dificultar-ne l’accés encarint-los. Un poble ignorant és més fàcil de manipular, en això coincideixo amb Chomsky, hi ha altres temes que no comparteixo el seu parer.
També conec algunes persones analfabetes, encara que saben escriure ho fan apallissant la ortografia, però solen ser persones molt grans que mai van anar a l’escola.
Jo em refereixo a gent que signa amb una creu o just saben escriure el seu nom i d’uns 60/80 anys. Dels que apallissen l’ortografia, també en conec i, alguns no arriben als 30 anys (i han estat escolaritzats).
Analfabets? La majoria dels nostres ministres ho són. I han passat per la universitat! Una de les meves àvies – d’Almeria, on sembla ser que hauria de retornar amb la independència – no sabia llegir. Però era sàvia.
La que jo en dic La Universitat de la Vida, és a dir, escoltar els més grans i aprendre de les seves vivències, de les nostres i de tot el que ens envolta, és molt important,
Llegeixo que actualment a tot l’Estat espanyol hi ha quasi 1 milió d’analfabets dels que un 70% són dones.
A això hi hauríem d’afegir aquell nombre de persones que són analfabets funcionals: “L’analfabetisme funcional és la incapacitat d’una persona per llegir, escriure i fer càlculs en situacions quotidianes”.
La població analfabeta és més fàcil de manipular. Malgrat que durant el franquisme és cert que van reduir-se els percentatges d’analfabets fent l’escolarització obligatòria, cal recordar que això ho van fer després de desmantellar l’escola de la República, una escola molt més avançada que la que va venir després i es va imposar una escola que adoctrinava els nens segons la ideologia del règim.
Com menys coneixements, menys criteri. I en no tenir criteri, no podem contrastar i ens trobem forçats a fer valdre el criteri que ens imposen, el que a ells els interessa.
Si al fet de no tenir criteri, afegim l’explotació que fan de la necessitat de pertinença al grup amb allò de “9 de cada 10 usan … ” ja hem begut oli.
Unamuno és l’autor d’una altra frase que descriu molt bé aquesta mentalitat tan típicament espanyola: “Que inventen ellos”. I Larra és l’autor del “vuelva usted mañana”.
La creativitat, la innovació, l’empenta, l’esperit emprenedor, … mai han estat les seves fortaleses.
I sovint l’Estat demostra una profunda ignorància del que es fa en el seu territori. Un exemple és que quan Biada va sol·licitar els permissos per construir la línia Barcelona-Mataró els funcionaris ignoraven que era un tren, tot i que és cert que a la Península la línia de BCN-Mataró era la primera, no era cert que a Espanya no haguessin trens, en Biada que havia tornat de Cuba ho sabia perquè allà hi havia trens, però els funcionaris que havien d’autoritzar el projecte no n’havien sentit a parlar.