Una nit més sense poder dormir. Portava dies tancat a casa, intentant escapar de tot i de tothom. Les nits podien ser el millor i també el pitjor. Si els malsons no es presentaven les nits eren un bàlsam, però quan el cap se li omplia d’aquells rostres ensangonats o d’aquelles amputacions, no podia conciliar el son i el cansament el tenia ja al límit de la resistència física i mental.
A la tauleta de nit hi havia vodka, cocaïna i uns quants pots d’antidepressius i de somnífers. Des de que li varen donar la baixa forçosa de l’exèrcit aquests eren els seus fidels companys. Ja no li quedava ningú més, estava sol.
Li va venir el pensament de com havia començat tot: Feia uns anys s’havia apuntat a l’exèrcit per servir a la seva Pàtria. Tot un clixé, però ell es creia un autèntic patriota.
Quan el varen destinar a una unitat d’interrogatoris sabia que tindria que renunciar al seu somni. Des d¡allà no podria disparar contra els fills de puta amb els quals la seva Pàtria estava en guerra, però es deia a si mateix que des de la seva destinació ajudaria tant com fos possible. Així, es va proposar ser el millor en el seu camp.
Als pocs mesos ja era el que aconseguia més confessions dels presoners que els seus companys portaven des del front al quarter general.
Els seus resultats eren tant bons que ni els seus caps, ni el metge de la base li feien preguntes sobre l’estat en que arribaven a l’infermeria els que passaven per les seves mans.
Les amputacions, les extraccions de dents i d’ungles, les fractures i les cremades eren camuflades com accidents en els informes oficials. Els que no aconseguien sobreviure, eren discretament enterrats a les afores de la base.
Les mirades injectades en sang, els crits desaforats i les expressions d’aquells fills de puta era el que no el deixava dormir.
El pitjor de tots els malsons era el d’aquella joveneta a la que malgrat havia torturat i violat repetidament, no havia aconseguit doblegar. El que el turmentava era la seva mirada. Aquella cabrona el mirava als ulls mentre estava conscient. Malgrat tot el que va haver de suportar, no va intentar mentir per aturar els turments, ni tampoc va cridar, senzillament se’l mirava.
L’odiava profundament. Preferia que l’insultessin, que cridessin, que demanessin clemència, que mentissin o que confessessin tot el que sabien. El que no suportava era aquella sobrietat, aquella mirada.
Amb el darrer alè de vida li va escoltar les úniques paraules que ella va pronunciar: T’he guanyat.
La darrera setmana havia estat la pitjor, quasi bé no havia dormit. El cansament, l’alcohol, els medicaments i la cocaïna el tenien en un estat de complet d’aletargament.
Així i tot, la mirada d’aquella noia el perseguia a totes hores. Sabia que no era possible perquè li havia deixat la cara convertida en una massa informe de sang coagulada i de carn matxucada, però fins i tot li semblava que ella li somreia
Va encendre els llums perquè tenia la sensació que ella era allà al llit, al seu costat.
No podia més, havia d’acabar amb això. Va arrossegar-se fins la tauleta de nit, d’on va agafar un bon grapat de somnífers que es va empassar amb el vodka, i va acabar d’una esnifada amb la coca que li quedava.
Sabia que era el final, ara podria desfer-se d’ella, de la seva mirada i del seu somriure.
El còctel letal que s’havia pres juntament amb l’estat de feblesa en el que es trobava el varen conduir al ràpid final que desitjava. Tot just abans de perdre la consciència per darrer cop, li va semblar sentir com si algú se li apropés i a cau d’orella li digué: T’he guanyat.
Andròmina semiorgànica arribada de l'espai exterior per conèixer-vos millor. Interessat en tot. He d'omplir la meva base de dades.
Des de la Mediterrània 
Molt fort! No sé com hi pot haver gent que hagi fet i faci aquestes coses. És horrorós!
Curiosament mai han mancat persones que volguessin fer-se càrrec d’aquestes coses. S’ha d’estar molt allunyat de tot sentiment, de tota pietat i de tota ètica per arribar a aquests extrems.
Per a mi, no són persones i, prohibit dir-ne animals, els animals només maten per supervivència, tant si se senten amenaçats com si és per fam. Alguns humans són monstres, no té cap mena de justificació.
L’home és capaç del mal més inhumà. Som capaços del millor i del pitjor.
En aquest relat volia colpir a les persones que el llegissin, volia que s’identifiquessin amb la noia torturada.
L’actitud de la noia em meravella. Quin control que demostra. Poques persones podrien fer el que va fer. No crec que fos capaç d’identificar-m’hi, sóc una persona molt forta però alhora sóc feble. Si puc triar, espero no trobar-me mai en la seva situació. Un escrit molt bo, ens mostra fets que la gent ignora o ha oblidat. Hauríem de tenir presents tots els horrors d’aquest món i procurar que no es tornin a produir.
La idea era que ella mantingués una gran sobrietat i una gran enteresa ètica. En aquest post he canviat el registre i he fet un Relat descarnat i cruel, intentant que no fos gore.
No sabem com reaccionaríem física i mentalment de trobar-nos en una situació similar, però el millor és no haver-nos-hi de trobar i el millor encara fora que ningú hagués de passar per situacions com la descrita.
En el món real però hi ha casos com aquest i encara pitjors.
Si s’hagués jutjat, no crec que ara diguessin tot el que diuen. Espanya té una manera molt peculiar de veure les coses, bé, potser seria més encertat dir de no veure res. A veure si ens en desfem d’una vegada.
Espanya ens va vendre la Transició com una manera idíl·lica de transitar des d’una dictadura a una democràcia, però ens va ocultar que una part de l’operació consistia en amagar la merda sota les catifes.
Fa molts segles que existeix la tortura i, amb els anys, van canviant els mètodes. Ningú pot saber com reaccionaria, a vegades els més forts es tornen febles i els més febles, forts. Millor que no ho esbrinem. No n’estic segura però crec que hi ha algun tipus de meditació per suportar el dolor i, a part, crec que fan entrenaments.
La tortura persegueix quelcom més que matar una persona, consisteix en portar-la als límits físics i psíquics i encara més enllà. És una situació tant anormal que està fora de tot raonament.
Més val no haver de saber quins són els nostres límits en casos com el descrit.
La meva opinió és que l’estat espanyol no ha volgut castigat mai els torturadors del franquisme fins i tot quan ja no ha necessitat els seus serveis perquè no ha volgut desanimar les noves vocacions de torturadors postulants, per tenir-ne a mà sempre que en necessiti. En aquestes condicions, tan sols ens queda el càstig del torturador del relat, la seva consciència, tot i que no crec que en tinguin gaire, si han estat capaços de fer el que han fet.
Vull pensar que els torturadors tenen un bri de consciència, si més no en els moments en que es tornen humans.
La història recent d’Espanya està plena d’oblits interessats. Ara ens adonem que la Transició va servir per tapar més que per alliberar.
Oriol, tens tota la raó però jo m’atreveixo a anar més lluny. Crec que molts no són capaços d’entendre que el que es va practicar és tortura. Tu trobes normal la manera d’actuar de la Policia a les manifestacions? Jo no i suposo que cap de vosaltres. El govern sí. Què ha dit aquests dies Wert? Que ell no actua com els franquistes. Aquesta gent han estat aquests anys fent l’hipòcrita i ara s’han tret la màscara.
Aquests dies, fixant-me en la seva manera d’actuar, he arribat a la conclusió que volen que els expulsin d’Europa per poder actuar com vulguin, estic convençuda que se sentirien tan bé podent enviar-nos els tancs i, al pas que va executar en Mas. Què han fet amb l’Alaman, l’Alejo… i ahir vaig llegir aquesta altra? http://araomai.cat/noticies/i/1907
Les declaracions de Wert les titllen de franquistes i no només a Catalunya, a la resta del món, a Espanya no, per què? Perquè pensa igual.