En els darrers temps m’ha tocat viure el final de la vida de diverses persones molt properes. I en tots els casos, aquestes persones han necessitat de l’assistència mèdica i hospitalària per a poder morir amb dignitat i amb el mínim de dolor o de disconfort possible. I la veritat és que aquesta no ha estat sovint la prioritat d’alguns facultatius; ni rastre de la humanitat que hom podria i hauria de poder esperar en aquests darrers moments.
És possible que no sempre sigui així, però comentant les reiterades experiències viscudes m’adono que les meves coincideixen amb les de molta altra gent. Alguna vegada, hi ha qui ha tingut la gosadia de comparar un centre hospitalari amb el taller mecànic on la gent hi va perquè li reparin alguna de les peces defectuoses; sincerament, el meu mecànic té un comportament més humà i comprensiu amb les peces velles de qualsevol cotxe atrotinat que molts metges amb els seus pacients. La meva experiència ha estat la de trobar, al costat d’altres d’una gran vàlua i humanitat val a dir-ho, uns professionals de la medicina als quals importa ben poc la persona que tenen al davant i només es centren en procurar allargar una mica més la seva agonia. No es miren la persona en la seva situació global, sinó que s’empernen en voler allargar el batecs d’un cor que ja no dóna per més, o pretenen que uns febles pulmons ventilin unes hores més un cos exhaust; es resisteixen a donar a la persona els calmants que necessita, no fos cas que això el portés a una somnolència que l’acostaria més dolçament a la mort. I amb aire triomfant et venten a la cara que han aconseguit remuntar, momentàniament està clar, una situació que semblava critica i definitiva: el malalt tindrà l’oportunitat d’allargar una mica més el seu patiment per a no res.
Tan difícil és entendre que l’objecte final de la medicina són les persones i no les malalties? En català sovint emprem indiscriminadament el terme “curar” com a sinònim de “guarir”, obviant la seva primera accepció de “tenir cura d’algú o d’alguna cosa”. D’aquí un eslògan emprat en el món de la infermeria: “curar, sempre; guarir, quan es pugui”. Quan ja no és possible guarir és, justament, quan la persona necessita que se la curi, que se’n tingui cura, que se li estalviï el patiment, que se la deixi morir en pau i amb dignitat. Però, això, per a alguns metges, és molt difícil d’entendre.
Josep Romeu
http://blocdejosepromeu.blogspot.com.es/
Des de la Mediterrània 
Una reflexió molt veritable. Veig que és la primera suposo que n’hi ha una segona la qual espere amb impaciència.
Salut i mai millor desitjat.
Em consta que hi ha molts metges lluiten dia a dia contra aquesta medicina protocol·litzada i deshumanitzada que es denuncia en aquest article, molts cops posant-se en risc de perdre la feina, de ser expulsats del col·lectiu i d’enfrontar-se a la incomprensió i a processos judicials.
He passat per una experiència semblant. Els últims moments d’un ésser volgut són molt difícils, i el més dur, el més cruel, és veure com la persona pateix i es va apagant poc a poc.
Respecte a deixar morir en pau i dignitat, la mort mai és digna.
Qué faries si la persona estimada et demana que li ajudis a acabar? Qué faries si et pregunta qué passaria si li donessis de cop totes les píndoles per a atenuar el dolor? O si li deixesis la dosis a l’abast i marxesis? Ho faries? Podries fer de botxí?
Jo no vaig poder.
Com li podem demanar a un metge que ho faci?
Avui, la medicina té al seu abast els mitjans suficients com per a evitar el patiment de les persones que han arribat al final de la vida. De fet, hi ha metges i centres on es practiquen les cures pal·liatives amb molta més humanitat que en d’altres.
He passat també per situacions similars i entenc perfectament el que dius. No entenc el tema dels calmants. Parlant amb alguns metges, accepten que no utilitzen els calmants com en d’altres països, en aquí la família ha d’insistir més enllà del raonable per a que en determinades situacions al malat se li doni el calmant que ells saben perfectament que haurien d’haver aplicat abans de que la família els hi reclami.
Els protocols estan per canviar-los. No entenc el perquè és el tema dels calmants un tema tabú per a molts i molts professionals de la medicina.
Existeix un document anomenat TESTAMENT VITAL que podria solventar moltes d´aquestes situacions gens desitjables.
Totalment d’acord. Tens tota la raó. És la millor manera de poder decidir per un mateix i no haver de dependre dels dubtes o de les ètiques de tercers.