25 000 Newtons a la collada de Terradelles

Pocs minuts abans de les sis de la matinada del dilluns vint de febrer del mil nou-cents setanta-vuit, a Ripoll hi feia un fred de collons, la collada de Terradelles era fosca com deia la meva iaia Pepeta que la gola dels llops o els golfs de l’espai eren i jo intentava-me protegir del fred polar arrapant-me com si m’hi anés la vida contra una paret d’arrebossat brut i decadent, amb les mans a la butxaca, en un intent de no glaçar-me viu perquè, en contra de l’opinió de la meva mare, havia decidit que una caçadora prima de pell negra, tant de moda en aquells temps, era tot el que em calia per protegir-me del fred implacable dels hiverns al Ripollès en aquelles hores en què possiblement ni la gravetat actuava, mentre esperava que aparegués el meu amic Andreu, com cada dilluns, conduint un Renault 5 d’un estrany color groc a l’inici de la carretera de Barcelona, allà on el passeig Regull perdia els arbres, el nom i s’iniciava la pròpia carretera que, amb les seves fites quilomètriques com làpides de tombes desconegudes ens marcarien cada dilluns el camí cap a Barcelona, on intentàvem treure’ns un estudis que, anys més tard, no ens haurien de servir per una puta merda però llavors això no ho sabíem i, de fet, d’haver-ho sabut, tampoc no ens hauria importat un rave.

L’interior de l’erra cinc de l’Andreu era fred com els anglesos diuen que és l’infern i la calefacció d’aquell Renault, dissenyada amb tota probabilitat per una ment perversa, maligna o francesa, mai no acabava d’escalfar ben bé fins havent passat Vic, a les envistes de la Garriga. Pels volts de les sis del matí, les converses eren monosil·làbiques i, com a molt, gosàvem formular alguna pregunta breu i de compromís per saber com li havia anat a l’altre amb aquella mossa de la ja oblidada tarda del diumenge anterior. Poca cosa més hi havia collons de dir.

Aquell dilluns, ens acompanyava en Ramon, un altre amic comú que ara sempre me’l trobo pel carrer sant Pere i em demana quantes pastilles et prens tu cada dia nano? Però fins i tot així, en breu multitud de tres, les converses tampoc no eren fluïdes i es podia veure com les poques paraules que gosàvem articular es condensaven en la gèlida atmosfera interior, es cristal·litzaven amb la música que la ràdio vomitava, formaven una amalgama somnífera com les cançons de Leonard Cohen en perpetu desamor i queien al terra com llavors d’oblit d’argent viu en una trencadissa de silenci i alquímia perquè, en general, cap de nosaltres les contestàvem.

Aquell dilluns, tanmateix, l’Andreu estava estranyament loquaç i feliç i de la seva actitud en vaig inferir que l’encontre amb alguna de les mosses la tarda anterior a la fluvial discoteca Rivers li hauria anat bé. Més avall d’Agafallops i Cal Déu, a l’altura de la Solana del Ter, l’Andreu, absort en els seus pensaments, reia i cantava entre dents una cançó estranya que jo no havia sentit mai mentre, de tant en tant, m’instruïa sobre com fer un doble embragatge com marcaven els cànons de Manuel Arias-Paz amb aquell Renault 5 esquerp, una mica atrotinat i totalment inestable. En realitat, jo no li feia massa cas perquè em trobava en un estat estrany de semi inconsciència quàntica que em permetia dormir mentre fingia amb monosíl·labs una atenció inexistent.

L’Andreu, de bon humor per la carretera buida com els sorrals de Singapur on moririen anys més tard molts dels meus somnis d’infant, va apurar tercera després del revolt del Roig, eternament glaçat, i va canviar a quarta a mitja recta en una clara passada de voltes de l’elemental motor gal d’escassa potència de l’erra cinc heretat del seu germà gran. Em vaig despertar intranquil del meu son instantani als primers contraforts de Terradelles perquè l’Andreu canviava fent fressa amb un doble embragatge descontrolat, xarbotant-nos amb unes batzegades escandaloses, segurament dictades pels records encara humits del dia anterior o pels amortidors fets merda de l’erra cinc gal.

L’Andreu ja coneixia els revolts més malparits de la Nacional 152 i anava dibuixant amb cura el rumb cap a Barcelona, revolt rere revolt, en aquella època en què els GPS no existien i la cartografia del terreny català era només un nyap de corbes de nivell mal traçades sobre uns mapes militars d’escales errades i noms tergiversats que venien per pocs calés en algunes llibreries de Vich o d’ultramar. El petit port de muntanya de Terradelles, per on mai no passaria l’ara mentider i el llavors desconegut Lance Armstrong, coronava en un petit pla minúscul atapeït de pins i malesa i més i més revolts mal traçats que precedien la perillosa baixada, al final de la qual un altre revolt més sobtat encara propiciava de tant en tant espectaculars accidents amb morts premsats com sardines en oli entre les llaunes dels sis-cents o dels Renaults que la gravetat i les trompades havien desballestat sense pietat marges avall.

Just a dalt del pla, vàrem atrapar un camió sobrecarregat de ferralla de les foneries de Campdevànol que s’arrossegava ocupant tota la carretera amb pena, soroll i fum. L’Andreu va deixar anar un renec sonor perquè sabia que no podríem avançar el maleït camió fins força quilometres més endavant i això ens endarreriria el viatge setmanal per etapes cap al nostre futur ignot. Resignat, l’Andreu va reduir a segona i va apujar una mica el volum de la ràdio que ara escopia una irreal Daddy Cool de Boney M en aquells paratges solitaris i freds molt per dessota de l’eclíptica de la Via Làctia que Galileu havia observat segles enrere i que ara lluïa en una plenitud ferotge en aquella nit a punt de finir. En Ramon dormia al darrera amb una forta pudor de fum que delatava la seva afecció matinera als negres Ducados incombustibles que fumava sense parar sempre que podia. L’Andreu es relaxava amb la cançoneta dels collons i jo provava de reprendre el son quan vàrem començar a baixar l’anguniosa costa de Terradelles acarats a sud deixant marge al camió ranquejant que ja havia començat a reduir marxes a tot drap per evitar que la gravetat, ja recuperada i ben activa, estirés la seva massa en una bogeria d’acceleració newtoniana.

A punt d’arribar a la corba final vàrem veure els llums esgrogueïts d’un altre camió que sortia del revolt, amunt, lentament, abaixant marxes també, però ell per escalar Terradelles en sentit invers al nostre. L’Andreu i jo ens vàrem mirar pensant que la maleïda carretera era massa estreta per a dos camions grans i carregats com aquells. El conductor del camió que ens precedia devia pensar el mateix i vàrem saber que havia premut els frens en veure lluir els tènues llums vermells de frenada sota la caixa de la càrrega plena a vessar de ferralla de foneria que indicaven el seu pànic sobtat.

La desacceleració, transformada pels frens en calor i sumada a la inèrcia de la càrrega, a les irregularitats de la carretera i a l’asfalt gastat per dècades de trànsit cansat va començar a entravessar el camió davant nostre en una derrapada adormida, lenta, com en l’slowmo que cantaria Paul Simon pocs anys més tard en una cançó plena de miracles i meravelles com una conferència intercontinental.

En la inèdita càmera lenta d’en Paul Simon vàrem poder contemplar al ralentí l’hòstia descomunal de la caixa del camió que ens precedia contra la cabina del camió que pujava i com convertia parabrises i ferralla en una explosió sorda com un foc d’artifici irreal sota les mateixes estrelles que havien intrigat Anaximandre de Milet mil·lennis enrere. El ball lent es va acabar sobtadament amb les estridents botzines afòniques dels camions esberlant la nit sola i freda com les nostres ànimes astorades.

Parats al mig de Terradelles amb el motor en ralentí i el canvi de marxes en punt mort, l’Andreu renegava, en Ramon contemplava des del seient del darrera l’escena amb ulls com plats i jo em cagava en la inèrcia dels cossos i en alguna altra cosa que ara no recordo bé. Uns crits humans i impacients que més tard vàrem identificar amb els el conductor del camió en escalada ens varen tornar a la realitat i ens varen impulsar a baixar de l’erra cinc per mirar què fer. El xofer cridava demanant socors i plorava de dolor intens amb les cames atrapades entre el volant i el seient en una postura lletja que ens va acollonir a tots. Enfilats al camió, desafiant el potent vapor calent del radiador rebentat i el fum negre de la combustió d’alguna altra part del vehicle, a dures penes el vàrem poder alliberar entre tots tres, separant-lo dels vidres esmicolats del parabrises i de les llaunes de la carrosseria, esparracades en arestes temibles, que li fendien les cames fent-lo sagnar com un porc a l’alba.

Al cap d’un temps indeterminat que ara valoro en uns pocs segons o escassos minuts, va aparèixer un providencial Land Rover verd i gran del qual en varen baixar marcials dos números de la Guardia Civil que ens varen fer apartar a tots a crits i amb una minsa cadena de dos metres varen organitzar-se per provar d’estirar amunt el camió entravessat i restablir la circulació inexistent. El Land Rover no va deixar de derrapar amb les quatre rodes en reductores fins a rompre la cadena però sense que es mogués ni un sol mil·límetre el maleït camió entravessat.

El sol llevant ens va dur les primeres llums i també uns quants cotxes. D’un Dyane 6, va baixar un xicot armat amb una calculadora Texas Instruments de dígits vermells que lluïen en les llums de l’albada com una premonició digital i, després de calcular a cop d’ull però amb precisió l’angle de Terradelles, el pes del camió i el coeficient de fregament de tot plegat, va sentenciar als números que buscaven desesperats una altra cadena aquest camió no es mou si no és amb vint-i-cinc mil newtons i dos collons. Després, com si els càlculs fossin una sentència inapel·lable o el resultat rodó d’un problema de física recreativa va tornar al seu Dyane 6 a dormir a l’espera dels fets ulteriors.

No recordo exactament quan, va aparèixer el camió de Ca l’Uñó, carregat fins a dalt de verdures i fruites i, menat per un dels forçuts germans Capdevila, va estirar amunt en marxa enrere i amb facilitat el camió entravessat, suposo que amb una cadena llarga i ferma, amb més de vint-i-cinc mil newtons, i amb dos collons. Es van separar els camions com si fossin de pa sucat amb oli, el pas va quedar lliure, es va aclarir la carretera amb facilitat i els números ens varen fer circular com si no hagués passat res, ordenant el trànsit com només ells sabien fer, a crits i amb eficàcia. L’Andreu, en Ramon i jo no ens vàrem poder acomiadar del conductor ferit que encara sagnava. Se’l varen endur els números perquè l’atenguessin al proper hospital de Campdevànol i ara ni tan sols recordem el seu nom. Poc després, encara afectats, vàrem parar a les Quatre Carreteres de Tona i immersos en la voràgine dels copiosos esmorzars dels viatjants que l’omplien ja de bon matí aliens a Terradellas i els seus perills, ens vàrem prendre unes reforçants copes de Mascaró plenes a vessar perquè ens deixessin de tremolar les cames de fred i ensurt mentre ens explicàvem desordenadament els uns als altres les nostres sensacions alterades per l’incident.

En arribar a la facultat, més tard i encara amb sang a la roba, em vaig excusar pel retard explicant a la professora de francès la història del camió, els newtons i els collons d’en Capdevila estirant contra la gravetat i el seny el camió entravessat, però estic convençut que no em va acabar de creure mai, possiblement perquè no em va ajudar gaire la meva explicació atropellada ni el pestilent alè de Mascaró que exhalava nerviós mentre provava d’argumentar-li els fets de la collada com Déu i l’Académie Française diuen que s’ha de fer.

Ja fa anys que ningú no passa per Terradelles i la costa, que encara existeix, ha traspassat el seu perill a la velocitat amb la qual els de Barcelona encaren els revolts finals del desdoblament de la C17 quan vénen a buscar bolets, o quan van a cap a les pistes d’esquí que rarament tenen neu, o quan busquen els hotelets d’estiu o les falses masies ara dedicades al turisme rural en decadència des d’on contemplen il·lusionats la inexistent vida bucòlica que pensen que vivim, però des d’aquell dia, sempre miro de tenir a mà una calculadora d’alguna mena amb funcions trigonomètriques i científiques, no fos cas que hagués de calcular newtons com foll enmig d’alguna collada freda i hostil com les del Ripollès són, o eren.

Rock me mama

url

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “25 000 Newtons a la collada de Terradelles
  1. Oriol López ha dit:

    Vols dir que la professora de francès no et va creure? Una excusa com aquella difícilment podia ser inventada i, d’altra banda, les taques de sang a la roba… Caram, quin tràngol!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: