Quan ja comencen a passar-se en la televisió de pagament els primers capítols de la segona temporada, acabe de visionar la primera temporada de Boss, la demolidora sèrie de televisió creada per Farhad Safinia i produïda per Gus van Sant per al lluïment del gran Kelsey Grammer (conegut per haver protagonitzat una de les millors sit-com de la història, Frasier). He vist la sèrie amb voracitat, amb dosis poc recomanables de dos capítols per sessió. I el final em deixa destruït, sonat en una cantonada del ring. La sèrie és de les més intenses que recorde, al nivell de Broadwalk Empire. I la manufactura estètica és admirable, cinematogràfica, si és que gastar aquell terme com a elogi televisiu té ja algun sentit. Hi ha alguna cosa, tanmateix, que grinyola.
Boss arrenca amb el descobriment d’una greu malaltia de l’alcalde de Chicago, Tom Kane, el pèrfid i egòlatra personatge interpretat per Grammer. Kane va a morir, però això, no minva l’ànsia de mantindre el poder: més aviat ho reforça. I Kane farà tot el possible (no és una frase feta) per conservar-lo. Al seu voltant pivoten la resta de personatges, la seua influent i ambiciosa esposa (espectacular Connie Nielsen), els assessors (grandiosos els personatges de Kitty i Ezra, molt ben traçats), els rivals polítics, el protegit (un jove candidat a governador amb l’ambició i el piu com a motors de la seua vida), la seua esposa no menys ambiciosa que la de l’alcalde, els empresaris amics i enemics, el periodista compromés, la filla rebutjada i outsider…
Amb això es posa a funcionar l’engranatge de conspiracions, traïcions, trampes i corrupció consubstancial a la política, un plantejament amb efluvis shakespirians. La trama i les trames secundàries funcionen i sorprenen, els capítols de quasi un hora passen en un sospir i l’espectador que puga suportar el detritus que se li llança a la cara acaba sense alè però desitjant un nou capítol d’una forma malaltissa. Perquè no hi ha treva, ni recer, ni refugi. I ací rau, segurament, la raó de què l’audiència no haja acabat de recolzar la sèrie i aquesta no tinga continuïtat més enllà de la segona temporada i, tal volta, una tv movie per lligar caps solts: a diferència de personatge de la televisió recent com Nucky Thompson, Tony Soprano o els delinqüents de The Wire, el perfil de Tom Kane és unívocament pervers, d’un salvatgisme que espanta. Sols hi ha zones d’ombra i els rajos intermitents de sol són efímers i ambigus.
És la radiografia del mal absolut associat a la política. Tan salvatge que pots acabar pensant que Rita Barberà és una simpàtica i entranyable senyora que es dedica a ser alcaldessa quan no està regant les seues flors o besant xiquets de catàleg. Una forma de presentar el mal, sense gradació, que li detrau mèrits a una sèrie magnífica. Dit això, Boss em convoca de nou a la seua cerimònia de la desolació, el cos em demana una nova dosi. Kane-Grammer ha aconseguit posseir-me.
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
I el pitjor és que diuen, i segurament és cert, que la realitat sempre supera la ficció.
En aquest cas, la sèrie és molt, però que molt bèstia. Espere que no, però no posaria la mà en el foc.