A Vishnú li agraden les croquetes de lluç congelades de xipre

Quan la senyoreta hindú que cobrava a la caixa de l’Esclat em va prendre de les mans el paquet d’oferta de croquetes de lluç congelades que la meva dona havia agafat feia un moment al taulell de collonades marítimes i, com si m’escanegés un codi de barres imprès al meu cos, em repassés de dalt a baix amb un mig somrís enigmàtic i oriental i m’etzibés un decidit m’ensenyes el teu tors que deu ser poderós com el del minotaure en un català amb un accent similar al que hauria tingut en Rabindranath Tagore si mai hagués anat a comprar a l’Esclat de Ripoll, em vaig començar a sentir satisfet per tots els anys d’esforços dedicats a normalitzar la llengua catalana tot i que a la meva dona no li va agradar gens ni mica la llengua viperina de la hindú agosarada.

Ja tinc una edat en què el pes de la memòria, com el cap gros dels nens quan s’aboquen en un balcó per desesper dels seus progenitors, m’arrossega avall imparablement i en aquesta por de deixar-me alguna cosa per dir m’agrada recordar que la meva educació, com la de tots els de la meva edat, va ser, en contra de la nostra voluntat, exclusivament en castellà i que, malgrat tot, vàrem sobreviure.

No fa pas tants anys que en castellà era per tot arreu, a l’educació, a la televisió, a la literatura i a tota altra manifestació humana fins al punt que tot i parlar català, perquè a casa mai no hem parlat ni pensat en cap altra llengua, se’ns havia conculcat el reflex automàtic que ens feia sentir estranys en parlar, pensar i viure en català.

No sabíem escriure català perquè algú s’havia preocupat de no ensenyar-lo i l’esperit mesetari sempre planava sobre les aigües de la vida i el seu alè estèril infonia aquella sensació tantes vegades repetida que si volies que algú t’entengués, ho havies de fer en cristià, que es veu que era indistingible del castellà.

De més gran,  em va sorprendre saber que els manuscrits del mar mort no estaven redactats en castellà i que Crist, com Mahoma, Vishnú, Abraxas o Quetzalcoat tampoc no parlaven la llengua de Cervantes, per altra banda meravellosa i rica com qualsevol altra. Devia ser llavors que em vaig convertir en ateu recalcitrant i fervorós fabrià.

Recordo amb claredat meridiana una remota tarda de la meva infantesa en què el Freser entrava suau per les finestres obertes a les primeres calors d’una primavera tèbia del Ripollès en una classe de castellà. Els Salesians havien estrenat edifici nou i el món semblava tant nou de trinca que feia gust de viure-hi. Tots estàvem una mica adormits per la digestió però no per això ens vàrem deixar de sorprendre quan un dels Padres Salesianos ens va dictar un text… en català. Suposo que l’objectiu era avergonyir-nos per no saber escriure la llengua que parlàvem però que no sabíem escriure perquè ningú no ens l’havia ensenyada.

Em tenyeixen encara de vermell la memòria els milers de faltes d’ortografia que vàrem cometre tots aquella tarda xafogosa i recordo encara amb desconcert com el Padre Salesiano ens va esparracar entre grans esgarips d’indignació els fulls vergonyosos del text dictat en un català amb el seu accent de Mèrida, Jaén, Huelva, Ponferrada o Santoña, per dir alguns llogarrets fora de la delimitació lingüística del català. I ja mai més no es va fer català a l’escola salesiana perquè suposo que l’home aquell i la institució que representava ja havia demostrat que en català érem imbècils incultes mentre que en castellà no.

Des d’aquell dia vaig dedicar tots els meus esforços a aprendre la meva llengua i com a col·lateral, a reforçar el sentiment inqüestionable que no pertanyia ni volia pertànyer en aquella cultura opressora.

Tanmateix, la lleu però consistent pàtina llefiscosa que em varen deixar aquells anys és com un reflex latent que em porta a pensar inevitablement que en castellà ens entendran més o que la gramàtica catalana és un merder incomprensible, un laberint de normes i contranormes, excepcions i excepcions de les excepcions que, tanmateix, són les nostres.

En aquests primers anys d’un segle nou en què només volem parlar d’una independència que cada vegada sembla alhora més propera i més llunyana, estem tan obsessionats a desfer-nos de la merda del passat que acabem posant-n’hi més de la que toca. Els dictats del passat ja no m’afecten i saber una altra llengua a més del català m’enriqueix i no qüestiono que la rebesnéta del Swami Vishnú Devananda em parli amb un català d’Arbúcies i que pensi en bengalí, que sempre és millor sumar que no retallar.

No sé si al futur de Catalunya hi brilla poderós el sol de la independència, ni sé si l’Europa a la qual volíem pertànyer tant sí com no ara ens girarà la cara per cabrits i mans foredades, ni tampoc no sé si aquests sentiments que ara afloren amb facilitat a la pell de tothom per la falta de calés els podrem sostenir gaire temps més mentre tothom discuteix legalitats absurdes sense tenir en compte el cor i no el cap, que, com deia Jim Morrison, amb el cap es va més segur, però amb el cor s’arriba més lluny.

Les lleis no defineixen la realitat, sinó que en dimanen i, si no s’hi adapten, es canvien i llestos. Em proposo oblidar el seny i viure de rauxes, encara que siguin en bengalí de la banda del Ganges que sempre acabo tenint la sensació que no hi ha collons, senyor Mas.

Per cert, les croquetes de lluç varen tenir un cert regust oriental força empallegós.

Rock me mama

vishnu-drawing

blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “A Vishnú li agraden les croquetes de lluç congelades de xipre
  1. Oriol López ha dit:

    En relació al que dius sobre les lleis, i ja que l’entrada ens ha posat en contacte amb la Índia, com deia en Mahatma Gandhi: Quan una llei és injusta, el correcte és desobeir-la.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: