La setmana passada arribàvem al Grup de Galàxies de Leo I, i avui ens toca, dins del mateix grup, visitar la galàxia espiral M96, la més brillant dels components d’aquest Grup que, en conseqüència, és conegut habitualment com el “Grup Galàctic de l’M96”. Per anar de l’M95, on ens trobem ara, fins a l’M96 hem de recórrer 1,65 milions d’anys-llum (506 quiloparsecs; 1,56•1022 m). Aquest recorregut ens apropa en uns 660.000 anys-llum al centre del Supercúmul de Virgo (que ara ens queda a 28,6 milions d’anys-llum de distància) mentre que també reduïm la nostra separació envers el pla general del Supercúmul. Alhora, ens distanciem una mica més del veí Grup de l’M66 (el “Triplet de Leo”). En canvi, reduïm en 1,6 milions d’anys-llum la distància a la Via Làctia. En conseqüència, pels observadors de la Terra, la nostra trajectòria és pràcticament radial i no fem més que un petit desplaçament dins d’un subsector de la gran constel•lació del Lleó.
Descoberta i coneixement de l’M96
Si la nit del 18 de març del 1781, Charles Messier havia trobat una bona agregació de nebuloses entre les constel•lacions de la Verge i de la Cabellera de Berenice, orientat en part per observacions prèvies de Pierre Méchain, la nit del 20 el mateix Pierre Méchain observava dues nebuloses ben properes en la constel•lació del Lleó.
En la constel•lació del Lleó trobem dos grups galàctics que també són veïns entre ells en l’espai tridimensional. En les potes posteriors del Lleó hi ha el Triplet del Lleó (format, entre d’altres, per les galàxies M65 i M66) mentre que sota la panxa trobem el Grup de l’M96 (en el mapa s’assenyalen les posicions de l’M96 i de l’M105, però també s’hi troba en el mateix camp l’M95)
Pierre Méchain calculà les posicions de totes dues. La segona d’elles la situà en una ascensió recta de 158º48’00’’ i una declinació nord de 12º57’33’’.
Méchain comunicà la descoberta a Messier, que observà les dues nebuloses la nit del 24, fixant-ne la posició. Pel que fa a la segona de les nebuloses anota:
“Ascensió recta de 158º46’20’’ i declinació nord de 12º58’09’’. Nebulosa sense estel, en el Lleó, prop de la primera. Aquesta segona és menys nítida que la primera. Totes dues són el paral•lel de Regulus, i recorden les dues nebuloses de la Verge, les números 84 i 86.”.
Les dues nebuloses descobertes per Méssier el 20 de març entraren en el catàleg de Messier, respectivament, com l’M95 i l’M96. Les similituds d’aquest parell de nebuloses amb el format per l’M84 i l’M86 es basen en una lluminositat semblant i una distància mútua similar, si bé l’M95 i l’M96 són realment galàxies espirals i l’M84 i l’M86 són galàxies el•líptiques gegants (per bé que situades a una distància gairebé dues vegades més gran).
Astrofotografia de l’M96 per Bill Gardner. Messier qualificà l’objecte de “nebulosa sense estel”
Aquesta part del catàleg de Messier va veure la llum en l’edició per a l’any 1784 de la Coneixença del Temps, i fou l’11 de març d’aquell any que William Herschel observà l’M96:
“És una bella i brillant nebulosa, molt semblant a l’M95, però la part més brillant del centre és més vinculada a la nebulositat que l’anterior, i la part brillant és força més llarga, si bé no tan vívida com l’anterior. Pot denominar-se-la encara comètica, per bé que se separa una mica d’aquest tipus”.
Per “comètic”, Herschel assenyala els materials interestel•lars que no emeten llum pròpia, sinó que són il•luminats per llums d’altres estels. Avui sabem que, tant en el cas de l’M95 com de l’M96, la lluminositat és deguda fonamentalment als estels que integren el disc galàctic.
L’M96 (a l’esquerra) i l’M95 (a la dreta), fotografiats per Nathan Siemers. Globalment, l’M96 és més brillant que l’M95 (+11,4 respecte +10,1), però l’M96 posseeix una superfície aparent més elevada, la qual cosa la fa, com ja indicava Messier, un objecte menys nítid
En el catàleg del 1833, John Herschel presenta l’M96 en l’entrada 749, d’acord amb cinc observacions:
– 10 de març del 1826: Ascensió recta de 10h37m42,4s i distància al pol nord de 77º18’11’’: “molt brillant; gran; rodona; gradualment molt més brillant cap al centre; motejada; 2 minuts d’arc de diàmetre”.
– 13 de març del 1826: “molt brillant; força gran; sobtadament més brillant cap al centre, gairebé fins a fer-hi un nucli”. Aquesta observació la va fer al costat de Karl Friedrich Knorre.
– març del 1830: “rodona; força sobtadament més brillant cap al centre”. Determina unes posicions de 10h37m46,8s d’ascensió recta i 77º17’17’’ de distància al pol nord.
– 6 d’abril del 1831: “molt brillant; molt gran; estesa; molt sobtadament molt més brillant cap al centre; 6 minuts d’arc de llargada i 5 minuts d’arc d’amplada”.
En el catàleg de Bedford, l’M96 apareix esmentada en l’entrada 385, la dedicada a l’M95. Aquest és el comentari que en fa William Henry Smyth:
“Gairebé a 1º cap a l’E de l’M95, segueix una altra nebulosa rodona, però no tan ben definida. És gran i de color blanc pàl•lid. Constitueix el punt d’intersecció d’un rectangle format per cinc estels, dels quals la més propera és la de quadrant SO i de magnitud +11”.
En els anys 1840, Lord Rosse descobreix el caràcter espiral d’unes quantes nebuloses. En un primer llistat, publicat en el 1850, de catorze nebuloses espirals s’inclou l’M96.
En el Catàleg General, John Herschel col•loca l’M96 en l’entrada 2194. Recalcula les coordenades per a l’any 1860 en 10h39m20,4s d’ascensió recta i de 77º26’55,8’’ de distància al pol nord. La descriu com “molt brillant; molt gran; una mica estesa; molt sobtadament molt més brillant cap al centre; motejada”.
En el Nou Catàleg General, John Dreyer situa l’M96 en l’entrada 3368. Recull la descripció del Catàleg General, però revisa les coordenades i les fixa en 10h39m22s (ascensió recta) i 77º26’42’’ de distància al pol nord.
En el catàleg fotogràfic d’Heber Curtis, l’M96 és descrit així:
“És una bella i forta nebulosa espiral; la part més brillant fa 2,6 minuts d’arc de llargada. Té un nucli estel•lar i brillant; el remolí exterior a l’estructura més brillant forma un anell oval gairebé complet; un remolí encara més feble situat més enllà fa que la longitud total de l’objecte sigui de 7 minuts d’arc. Hi ha una clivella ben marcada que arriba fins al nucli en direcció NO”.
L’M96 és una galàxia especialment fotogènica. La fotografia que en va fer Heber Curtis per al seu catàleg, per exemple, fou seleccionada per al frontispici del número del juny del 1913 de Publications of the Astronomical Society.
L’M96 ha estat classificada com una galàxia espiral bulbar o intermèdia, de braços relativament tancats (Sa). La classificació exacta depèn de com s’estima el grau d’inclinació del pla de l’M96 respecte del pla visual de l’observador terrestre. Gérard de Vaucouleurs estimà aquest angle en 35º, però autors més recents eleven l’estimació a 50º.
L’M96 fotografiada per Hunter Wilson el 16 de març del 2010. Té un angle de posició (respecte de la direcció del nord celeste) de 172º, i la inclinació del pla galàctic respecte del pla visual d’observació des de la Terra és de 53º.
El 9 de maig del 1998, Mirko Villi descobrí en l’M96 una supernova de magnitud aparent de +13. En pocs dies arribà a una magnitud de +11,8, i fou registrada com la SN 1998bu. Fou la primera i, per ara, l’única supernova registrada pels astrònoms de la Terra en l’M96. L’SN 1998bu resultà ser una supernova de tipus Ia, i per tant dins de la tipologia més avinent com a “candela patró”. Suntzeff et al. (1998) la van fer servir per fer una estimació de la constant de Hubble. Fins i tot després de l’extinció de la supernova continuaren els estudis sobre el romanent (Meikle & Hernandez, 2000; Spryomilio et al., 2004), gràcies als quals es va poder estimar la quantitat de material ejectat (amb un contingut de 8•1029 kg de ferro, quantificable a través de la línia espectral del cobalt-56).
La SN1998bu, fotografiada per Norbert Stapper, el 14 de maig del 1998. Cinc dies abans, Mirko Villi, de l’International Supernova Network, l’havia observada com un objecte de magnitud +13 a 1 minuts d’arc al nord del centre de l’M96. El dia 14 ja havia assolit una magnitud aparent de +12, i el dia 21 arriba a la magnitud màxima (+11,8). Es tracta d’una supernova de tipus Ia, resultat de l’explosió termonuclear d’un sistema estel•lar binari format per un estel blanc nan que augmenta de massa en detriment d’un estel de seqüència principal o gegant
Nowack et al. (2009) han estudiat el bulb de l’M96. El bulb de l’M96 és tipus discoïdal o pseudobulbar, i l’M96 també pot ser entesa en aquest sentit com una galàxia espiral de doble barra. No obstant, dins d’aquest pseudobulb, hom troba un bulb clàssic, més reduït. D’acord amb les observacions de Nowack et al., dins del bulb clàssic de l’M96 hi hauria un forat negre supermassiu de 1,5•1037 kg.
L’M96 de prop
La distribució de pols en l’M96 sembla, vista des de la Terra, asimètrica. Per exemple, en la imatge veiem més franges fosques a la dreta que no pas a l’esquerra. Això es deu a l’angle d’orientació amb la qual observem l’M96 des del nostre propi planeta, ja que mentre la banda dreta seria la banda proximal (la més propera a nosaltres), la banda esquerra seria la banda de distal. Tenint present això, no obstant, l’asimetria de l’M96 es correspon a una asimetria real, ja que el bulb galàctic es troba en una posició un xic excèntrica en relació als braços espirals que trobem en la perifèria del disc
L’M96 és una galàxia espiral de dimensions comparables a la nostra Via Làctia. El disc galàctic fa un diàmetre de 100.000 anys-llum, i la magnitud absoluta global de la galàxia és de -21,1. A diferència de la nostra galàxia, el bulb de l’M96 és de formació secundària, la qual cosa la situa entre les galàxies espirals pseudobulbars o de continuïtat bulb-disc.
El nucli de l’M96 presenta una activitat feble de tipus LINER2. En el cor central hi ha un forat negre supermassiu.
La part central del disc, fins a un radi de 33.000 anys-llum és integrada majoritàriament per una densa població d’estels envellits, de llum groga. En la perifèria d’aquesta regió central trobem un anell de cúmuls oberts més joves, integrats per estels de llum blava.
L’asimetria del bulb i dels braços de l’M96 es deu probablement a la interacció d’aquesta galàxia amb les veïnes que, si bé no són tan brillants, sí que són comparables en termes de massa. Entre aquestes galàxies veïnes destaquen l’M95 i l’M105.
Des de la Mediterrània 
Grup de galàxies Leo1: M95, M96 i M105 (etc) http://www.astroemporda.net/2013/12/grup-de-galaxies-leo1-m95-m96-i-m105-etc/