Ja hem comentat en setmanes anteriors que la versió definitiva del catàleg publicada per Charles Messier concloïa en l’entrada 103. Posteriorment, en el 1948, Helen Sawyer-Hogg proposà una ampliació fins a l’entrada 107, que recollia objectes descoberts per Pierre Méchain que molt probablement haurien fet cap al catàleg si n’hi hagués hagut una revisió. Cinc anys més tard, Owen Gingerich proposà donar entrada (108 i 109) a les dues nebuloses de les que parlava Messier en l’entrada 97 del catàleg originari. D’acord amb aquestes ampliacions, s’entenia que qualsevol objecte comentat en el catàleg originari, que no tingués entrada pròpia, n’havia de tindre. I fou així com Kenneth Glyn Jones (1966) recomanà la inclusió d’un M110 per designar una galàxia satèl•lit de la Gran Galàxia de l’Andròmeda, descoberta per Messier i comentada en una edició tardana de la “Coneixença dels Temps”. Aquest serà, doncs, el darrer objecte que visitarem, i la penúltima etapa del nostre trajecte. Per anar de l’M109 (NGC 3992) a l’M110 (NGC 205) farem un trajecte de 54,8 milions d’anys-llum (16,8 megaparsecs; 5,18•1023 m). Aquest viatge ens endinsa en el nostre Grup Local de Galàxies (quedem a tan sols 2,7 milions d’anys-llum de la Via Làctia), la qual cosa ens comporta una posició més perifèrica en el marc del Supercúmul Local o de Virgo (ens allunyem del Cúmul de Virgo en 17 milions d’anys-llum, per quedar-hi a una distància de 55,4 milions d’anys-llum). Per als observadors de la Terra, el nostre desplaçament tangencial ens du des de la constel•lació de l’Óssa Grossa a la de n’Andròmeda, passant per les constel•lacions del Linx, del Cotxer i d’en Perseu.
Descoberta i coneixement de l’NGC 205
La descoberta d’aquest objecte la devem al mateix Charles Messier, que la va fer el 10 d’agost del 1773. Messier havia enfocat repetides vegades la nebulosa de l’Andròmeda des del 1756, quan tenia 26 anys. En la primera edició del catàleg (1771), amb 45 objectes, Messier dedicava l’entrada 31 al cos principal, i l’entrada 32 a una nebulosa adjacent. La nebulosa menor que comentem no va rebre entrada pròpia en el catàleg de nebulosa, possiblement perquè Messier considerava que no era més que un cos addicional de la nebulosa principal.
Dibuix de Charles Messier de la Nebulosa de l’Andròmeda. Messier catalogà la nebulosa central, elongada, en l’entrada 31 del seu catàleg. Dedicà l’entrada 32 a la nebulosa menor descoberta per Le Gentil en el 1749. En canvi, la nebulosa descoberta per ell mateix en el 1773 (quadrant superior dret de la imatge) no rebé entrada pròpia en el catàleg originari. Glyn-Jones proposà en el 1966 que aquesta nebulosa rebés la designació de Messier 110 i tanqués així el famós catàleg de nebuloses i cúmuls estel•lars
Aquesta mateixa nebulosa, de manera independent, sí que fou catalogada amb entrada pròpia per Caroline Herschel. Concretament, apareix en l’entrada 9 del catàleg de nebuloses i cúmuls estel•lars d’aquesta astrònoma. Caroline Herschel donava entrada en aquest catàleg únicament a aquells objectes dels quals no tenia notícia en la bibliografia. Herschel hauria trobat aquesta nebulosa el 27 d’agost del 1783:
“A mig grau a l’oest i una mica cap al nord de Messier 31 hi ha una nebulosa. Hi ha molts estels al costat, en el camp, però en el dibuix que adjunto únicament indico els dos més grans”.
Els germans William i Caroline Herschel
William Herschel, d’acord amb les indicacions anotades per la seva germana, observà l’objecte el 5 d’octubre del 1784:
“Molt brillant, molt estès; 30 minuts d’arc de llargada i 12 minuts d’arc d’amplada; descobert per Caroline Herschel”.
En un text del 1785, William Herschel descriu amb més detall l’objecte:
“Hi ha una petita nebulosa, molt considerable, ampla i força feble, al costat [de la Gran Nebulosa de l’Andròmeda]; la meva germana la va descobrir el 27 d’agost del 1783, amb un llargavistes newtonià de 2 peus de longitud focal. Mostra el mateix color feble que la gran i és, sens dubte, en el veïnat seu. No és la mateixa nebulosa que Messier 32, ja que es troba a uns 2/3 d’un grau al nord-oest, en una línia paral•lela a Beta i Nu Andromedae”.
William Herschel inclogué aquest objecte en el seu catàleg en l’entrada V.18.
De la mateixa manera que els germans Herschel ignoraven que aquesta petita nebulosa ja havia estat descoberta per Charles Messier en el 1773, també Messier ignorava que hagués estat catalogada pels germans Herschel. En el 1798, Messier va incloure en l’edició per a l’any 1801 de la “Connaissance des Temps” una sèrie d’Observations Astronomiques fetes per ell entre el 1770 i el 1774. Fou llavors que els lectors van poder llegir aquesta descoberta, fins llavors inèdita:
“El 10 d’agost del 1773, vaig examinar, sota una cel molt bo, la bella nebulosa del cinyell de n’Andròmeda, amb el meu refractor acromàtic, que vaig fer per augmentar x68, per tal de fer-ne un dibuix com el que havia fet de la Nebulosa d’Orió [M42]. Vaig veure la nebulosa que el ciutadà Legentil havia descobert el 29 d’octubre del 1749. Vaig veure també una nova nebulosa, més feble, situada al nord de la gran, que hi distava uns 35 minuts d’arc de diàmetre en ascensió recta i uns 24 minuts d’arc en declinava. Em semblava sorprenent que aquesta feble nebulosa hagués escapat als astrònoms i a mi mateix, d’ençà de la descoberta de la gran nebulosa per part de Simon Marius el 1612, ja que si hom observa la nebulosa gran, la petita se situa en el mateix camp del telescopi. Adjunto un dibuix d’aquesta nebulosa remarcable en el cinyell de l’Andròmeda, amb les dues petites que l’acompanyen.”.
El dibuix és el que hem vist abans. Encara que el catàleg de Messier encara es publicava llavors (en la forma de 103 entrades) en la Connaissance des Temps, ningú no va pensar en afegir-hi llavors aquesta segona nebulosa adjacent de l’Andròmeda amb entrada pròpia. Ni llavors ni tampoc després ningú no va pensar en donar-li una denominació com ara M31B. D’aquesta manera l’objecte era identificat amb el número V.18 de William Herschel.
En el catàleg del 1833, John Herschel inclou aquest objecte en l’entrada 44, referint-lo com l’objecte V.18 del seu pare, d’acord amb una observació de l’1 d’octubre del 1828:
“Ascensió recta de 00h31m08,1s i distància al pol nord de 49º14’45’’. Força brillant; molt gran; molt estès; en angle de posició 160-170º; 15 minuts d’arc de llargada; 7 minuts d’arc d’amplada; hi ha una feble sospita de nucli.”
En el Catàleg de Bedford, William Henry Smyth introdueix aquest objecte en l’entrada 22, d’acord amb observacions fetes pels volts de setembre del 1836:
“Ascensió recta de 0h31m42s i declinació nord de 40º48’48’’. Nebulosa gran i feble de forma ovalada, amb un eix major que s’estén de nord a sud. Es troba entre el braç esquerre i la roba d’Andròmeda, una mica cap al NO de la 31 de Messier; fou descobert per la senyoreta Herschel el 1783, amb un llargavistes newtonià de 2 peus. Rau entre dos conjunts d’estels, consistent cadascun en quatre estels, i cadascú disposat en la figura d’un ‘7’, amb el situat a ponent com a més petit; a banda, hi ha uns altres estels telescòpics cap al sud. Aquesta misteriosa aparició fou registrada per Herschel com a V.18, amb una llargada de 30 minuts d’arc i una amplada de 12 minuts d’arc, però el seu fill l’avaluà com la meitat d’aquesta mida, indicant la feble sospita d’un nucli. Aquest dubte persisteix de moment, ja que si quelcom era motiu d’incertesa amb un reflector de 20 peus, no té cap possibilitat de definició amb el meu instrument. La posició indicada fou curosament diferenciada a partir de Beta Andromedae.”
L’interès astronòmic de la Gran Nebulosa de l’Andròmeda fa que hagin estat molts els astrònoms que han observat aquestes nebuloses. William Cranch Bond la dibuixà des de l’Observatori de Harvard, en un dibuix que fou publicat a les Transactions of the American Academy of Arts and Sciences. Thomas William Webb, des del seu observatori personal, també ho va fer:
“L’objecte V.18 és una nebulosa oval, gran i feble. Fou observada òptimament amb baix poder de resolució per Bond. Amb un camp ben ample se la veu juntament amb l’M32 i l’M31. Sembla que borbolla; és molt més oval i menys fusiforme que no pas la dibuixà Bond”.
Lord Rosse també la dibuixà. Fou Lord Rosse qui descrigué la Gran Nebulosa de l’Andròmeda com una galàxia espiral. Pel que fa a l’objecte V.18, comenta en el 1861:
“Molt gran, molt estesa. Nucli fort i rodó, que fa brillant la nebulosa fins a una certa distància, per disminuir després sobtadament; se’n sospita espiralitat”.
Lord Rosse va arribar a dir que “en una ocasió vaig poder veure petits estels en el nucli”.
En el Catàleg General, John Herschel col•loca aquest objecte en l’entrada 105, reconeixent la prioritat de descoberta a la seva tia Caroline (i l’equivalència amb l’objecte V.18 del seu pare i l’entrada 44 del seu catàleg del 1833):
“Ascensió recta de 0h32m45,4s i distància al pol nord de 49º04’49,8’’. Molt brillant; molt gran; molt estesa, amb un angle de posició de 165º; molt gradualment molt més brillant cap al centre. Sis observacions de W & J. Herschel. Bond la va dibuixar”.
William Huggins, en un dels seus articles sobre els espectres de nebuloses (Phil. Trans. Roy. Soc. 156; 381-397), comenta que l’espectre del GC 105 és “continu”. Això seria una prova a favor del caràcter nebulós de l’objecte, per bé que Huggins recorda el comentari de Lord Rosse sobre la possible presència d’estels en el nucli de la nebulosa.
En el Nou Catàleg General, John Dreyer situa l’objecte en l’entrada 205. Manté la informació continguda en el Catàleg General, i l’amplia per recollir dibuixos de diversos autors, com ara Bondoni.
L’NGC 205 apareix en fotografies fetes a l’observatori de Lick. Heber Curtis, a partir d’aquestes fotografies, la descriu:
“Companya al NO de la nebulosa d’Andròmeda. La porció central brillant és d’uns 2 minuts d’arc de diàmetre, i mostra traces d’una estructura espiral força irregular. El nucli és gairebé estel•lar. Hi ha dues petites taques fosques al costat de la porció central més brillant. Una matèria molt més feble constitueix la porcions exteriors de la nebulosa fins a fer un oval de 8×3 minuts d’arc; no s’hi pot distingir cap braç espiral en aquesta porció exterior; sens dubte es tracta d’una nebulosa espiral del tipus d’Andròmeda”.
Astrofotografia de l’NGC 205 (=M110)
Heber Curtis sostingué, correctament, que la Gran Nebulosa de l’Andròmeda és una galàxia comparable a la Via Làctia. En efecte, tal com confirmaren Edwin Hubble i d’altres astrònoms a partir dels anys 1920, les nebuloses espirals són galàxies. Pel que fa a l’NGC 205, la millora dels instruments òptics va permetre descartar l’estructura espiral que Lord Rosse o que Curtis hi havia sospitat. L’NGC 205 fou classificada entre les nebuloses el•líptiques (E6p, on p indica la peculiaritat que suposa la presència de núvols enfosquidors de pols). Al mateix temps, s’acceptava la convicció ja expressada per William Herschel de la vinculació física entre l’NGC 205 i la Nebulosa de l’Andròmeda. L’NGC 205 fou descrita des de llavors com “una galàxia nana, satèl•lit de l’M31” o, de vegades, també com una “galàxia esferoïdal nana”.
Astrofotografia (TLPT) de la Gran Galàxia Espiral de l’Andròmeda, la més rellevant de les galàxies del nostre Grup Local (la nostra Via Làctia n’és la segona). Messier la inclogué en l’entrada 31 del seu catàleg. L’agregació lluminosa, d’aspecte globulós, que apareix tocant el cos central fou catalogada en l’entrada 32. Messier també registrà la presència del tercer cos, que apareix una mica separat del cos central, a sota. Per aquest motiu aquest objecte, l’NGC 205, rep la designació de l’M110, que tanca el catàleg ampliat de Messier
Malgrat l’afirmació que hem vist abans de Lord Rosse, la primera observació directa d’estels en l’NGC 205 la va fer Walter Baade (1944) que, a través de fotografies fetes en plaques sensibles al vermell a través d’un telescopi de 100 polsades de longitud focal, va aconseguir la “resolució en estels” de l’M32, de l’NGC 205 i de la regió central de la Galàxia de l’Andròmeda. A partir d’aquestes imatges Baade va poder confirmar el caràcter de galàxies satèl•lits de l’M32 i de l’NGC 205. Alhora, identificava en les tres galàxies la divisió entre estels de població II (els més antics i de menor metal•licitat) i els estels de població I (els més joves i de major metal•licitat), que Jan Oort ja havia descrit per a la Via Làctia en el 1926.
En el 1966, Kenneth Glyn-Jones recomanà atorgar a l’NGC 205 la consideració d’objecte de Messier amb totes les de la llei, en tant que la prioritat de la descoberta de l’objecte li corresponia. Després de l’addicions de Sawyer-Hogg i de Gingerich, el catàleg havia arribat a les 109 entrades. Així doncs, segons Glyn-Jones (1967), calia reconèixer l’NGC 205 com a M110. La proposta fou eventualment acceptada, i les republicacions actuals del catàleg de Messier solen considerar l’entrada 110 com tan legítima com les 103 originàries.
Al voltant de l’NGC 205 s’han descrit un total de 8 cúmuls globulars. El més brillant, G73, té una magnitud aparent de +15.
En el 1999, Johnson & Modjaz descobriren una nova en l’NGC 205.
Valluri et al. (2005) estudiaren la possibilitat d’existència d’un forat negre supermassiu en el centre de l’NGC 205, resseguint la cinemàtica estel•lar de la galàxia. Encara que no pogueren confirmar ni descartar la presència d’aquest forat negre, si indicaren uns valors màxims de massa de l’ordre de 1034 kg.
L’NGC 205, de prop
Imatge de l’NGC 205 de l’atles obtingut com a part del 2MASS
Des de la nostra posició en l’NGC 205, la Galàxia de l’Andròmeda ens apareix amb tota esplendor, amb una magnitud aparent agregada de -2,7 i una longitud aparent de més de 60º. Gairebé podríem dir que, des de l’NGC 205 és més pregona la Galàxia de l’Andròmeda que no pas la mateixa NGC 205.
Amb un eix major que fa poc més de 13.000 anys-llum, la galàxia el•líptica NGC 205 no té res a veure amb les galàxies el•líptiques gegants que vam visitar en el Cúmul de Virgo. De fet, com ja hem dit en altres ocasions, en els grups galàctics de la perifèria del Supercúmul, les galàxies el•líptiques tendeixen a ser de mides mitjanes o, com és el cas de l’NGC 205, nanes. Així, mentre les espirals del Cúmul de Virgo tenen força números per ser engolides per una el•líptica gegant, les espirals de la perifèria del Supercúmul satel•litzen, esquincen i absorbeixen galàxies el•líptiques nanes.
La massa de l’M110 és de l’ordre de 1040 kg (200 vegades inferior a la massa total de la Galàxia de l’Andròmeda). La densitat galàctica és prou considerable, i permet el manteniment d’un petit sistema de cúmuls globulars. No debades, l’NGC 205 és la segona més grossa (després de l’M32) de les galàxies satèl•lits de l’Andròmeda.
Les galàxies el•líptiques nanes mostren taxes astrogèniques molt baixes, i són poblades normalment per estels molts vells. En l’M110 trobem una població d’estels vells (població II) considerable, però també hi ha estels més joves que indiquen la continuïtat dels processos de formació d’estels.
Des de la Mediterrània 