En la història de la Mediterrània Oriental, la primera meitat del II mil·lenni a.C. és inscrita en l’Edat de Bronze Mitjana. El període, en general, es caracteritza per desenvolupaments tecnològics i un augment de la interacció comercial entre regions. Des del punt de mira de l’antropologia resulta important mesurar fins a quin punt això es relaciona amb una major mobilitat de la població. L’arqueòloga Nina Maaranen, especialitzada en osteologia humana, és coneguda pels seus treballs sobre aquest període. És la primera autora d’un article aparegut a la revista American Journal of Biological Anthropology que tracta sobre la qüestió de la diversitat humana de la ciutat de Sidó durant l’Edat de Bronze Mitjana. Treballs anteriors havien constatat una mobilitat limitada. Maaranen et al. han aplicat una anàlisi de biodistància a partir de trets dentaris no-mètrics de 35 individus procedents d’inhumacions primàries. Amb l’eina ASUDAS i, a través de mesures de distància de Gower, han generat una matriu de biodistància que han analitzat a través de PERMDISP, PERMANOVA, test de Mantel i agrupació jeràrquica. Les dades foren contrastades amb les ratio isotòpiques 87Sr/86Sr, δ18O, δ13C i δ15N. Maaranen et al. no troben diferències diacròniques en els valors isotòpiques i constaten la continuïtat biològica dels 35 individus. Sí que és cert que detecten un subgrup d’individus amb una major proximitat biològica que mostrarien un rang més restringit de mobilitat i d’hàbits alimentaris. Aquests resultats ens mostren una ciutat de Sidó amb una continuïtat poblacional més que notable si atenem a la seva importància en la xarxa marítima de la Mediterrània Oriental. Maaranen et al. pensen que aquesta continuïtat fou un dels factors cabdals perquè la ciutat de Sidó acumulés riquesa i recursos durant segles. Podríem també pensar que l’acumulació de riquesa i de recursos com a conseqüència del tràfic marítim permeté una situació d’estabilitat poblacional.
Fotografia de Sidó feta per Vyacheslav Argenberg el 2008. Sidó és actualment la tercera ciutat del Líban. Com Tir i Beirut, es caracteritza per posseir un port natural amb illes sorrenques parcialment submergides.
L’Edat de Bronze Mitjana a la Mediterrània Oriental
Aquesta recerca fou concebuda per Nina Maaranen (que ha passat del Department of Archaeology and Anthropology de la Bournemouth University, amb seu Poole, al Department of Archaeology de la University of Sheffield), assistida pel desaparegut Holger Schutkowski (Bournemouth University) i per l’antropòloga Arwa Kharobi (del Department of Anthropology de la Universitat Masaryk de Brno). Les dades foren procurades per Maaranen, assistida per Chris Stantis (del Department of Geology and Geophysics de la University of Utah, amb seu a Salt Lake City) i Claude Doumet-Serhal (directora de l’Excavació de Sidó i investigador del Laboratoire UMR8167 Orient et Méditerranée del CNRS de París). La metodologia fou dissenyada per Maaranen, amb el suport de la bioarqueòloga Sonia Zakrzewski (del Department of Archaeology de la University of Southampton) L’anàlisi formal i la investigació foren realitzades per Maaranen. La validació fou realitzada per Stantis i Doumet-Serhal. El finançament de l’estudi fou a càrrec del projecte sobre “l’enigma dels hicsos” de Schutkowski. Els autors agraeixen a la Direcció General d’Antiguitats del Líban els permisos per a l’exportació de mostres per a les anàlisis isotòpiques.
El primer esborrany de l’article fou redactat per Maaranen. La versió enviada a la revista fou editada per Doumet-Serhal. Els autors agraeixen el rol dels revisors en la millora de l’article.
L’Edat de Bronze Mitjana, període estès entre els anys 2000 i 1500 a.C., es caracteritza a l’Orient Mediterrani com una època d’innovació, urbanització i d’augment de les relacions comercials entre regions. En el 1995 David Ilan trià l’expressió “albada de l’internacionalisme” en el seu volum sobre el període. Els ports naturals de la Mediterrània Oriental es beneficiaren d’aquest context i cresqueren fins a esdevindre ciutats grans i pròsperes. Sidó començà a créixer en aquest període i durant molts segles posteriors fou un important nus comercial. Ja en l’Edat de Bronze Primerenca (segona meitat del III mil·lenni a.C.), hi ha testimonis arqueològics de com grans vaixells ancoraven en l’illa de Zire, i empraven bots més petits per arribar a terra ferma. Però cal esperar als segles XVII i XVI a.C. per començar a trobar indicis de modificacions humanes de la topografia portuària. En aquest sentit, Sidó seria pionera en la construcció d’infrastructura portuària, ja que en altres indrets de la Mediterrània Oriental els ports naturals no començaren a ser transformats per la mà humana fins a l’Edat de Bronze Tardana o l’Edat de Ferro. És en l’Edat de Bronze Mitjana que el comerç sidoni arriba fins a Egipte, Xipre o Creta, encara que l’àpex de Sidó com a ciutat comercial es produiria en l’Edat de Bronze Tardana i en l’Edat de Ferro, ja associat amb la civilització marinera dels fenicis.
L’antropologia libanesa ha dedicat esforços considerables en els darrers anys a treure profit de les noves tècniques biològiques per estudiar la història humana de la regió. En termes generals, hom ha trobat una considerable continuïtat històrica des de l’antiguitat fins els nostres dies. La discontinuïtat més important sembla situar-se en l’Edat de Ferro (1100-330 a.C.), quan hi ha un augment d’aportacions genètiques d’Anatòlica i del Sud-Est d’Europa, possiblement vinculades a l’activitat dels fenicis.
Els estudis isotòpics sobre restes humanes poden discriminar potencialment entre persones locals i no-locals. Per això cal disposar de mapes biosfèrics del major abast possible.
El jaciment del Col·legi de Sidó
Vers l’any 1960 es procedí a l’enderrocament de l’antic Col·legi dels Maristes de Sidó, en el centre la vila. A partir del 1998, la Direcció General d’Antiguitats del Líban i el British Museum realitzaren excavacions a gran escala en el solar sota la direcció de Claude Doumet-Serhal. Des de llavors s’hi han trobat 172 inhumacions, de les quals 158 corresponen a l’Edat de Bronze Mitjana. D’aquestes 158 inhumacions n’hi ha de primàries i de secundàries, d’individuals i de múltiples. Hom les ha classificades en vuit fases consecutives, de les quals destaquen la fase 1 (inici de l’Edat de Bronze Mitjana), la fase 4 i la fase 6.
En la fase 1 trobem inhumacions “de guerrers”, en les que l’individu va a acompanyat d’armes de bronze i d’altres artefactes (cinyells metàl·lics, etc.). Aquest tipus d’inhumacions començaren a aparèixer a Anatòlia i Mesopotàmia en l’Edat de Bronze Primerenca, i d’allà s’estengueren per l’Àsia Sud-Occidental i la Mediterrània Oriental.
En la fase 4 hi ha un augment en el nombre d’enterraments. També apareix el nou costum funerari de les tombes comunals, com també passa en altres ciutats (Pel·la, Siquem, Jerusalem, etc.). La pràctica funerària incloïa la realització de festivitats en el cementiri.
En la fase 6 les festivitats funeràries es traslladen de la zona d’enterrament a un edifici monumental annex al cementiri.
Maaranen et al. centren l’anàlisi en individus amb prou preservació dental. Així només analitzen individus de les fases 1-6 pel que fa a biodistància i de 1-7 pel que fa a dades isotòpiques.
L’osteologia com a ciència auxiliar
Les tècniques osteològiques permeten fins a cert punt categoritzar els individus segons el sexe i l’edat. Trets dentals no-mètrics poden donar-nos informació genètica indirecta en el sentit que són en bona part hereditaris. El Sistema d’Antropologia Dental d’Arizona (ASUDAS) és un mètode de registre de la variació dental. Sobre la matriu resultant, Maaranen et al. apliquen coeficients de Gower per fer una anàlisi de distància. Ulteriorment apliquen anàlisi permutacionals de variança (PERMANOVA), d’aïllament-per-distància (IBD) i anàlisi d’agrupació jeràrquica (HCA).
Canvis diacrònics
Maaranen et al. se centren en els canvis diacròniques, de manera que agrupen els individus estudiats per fase. Com que el nombre de mascles (n=8) i de femelles (n=6) és massa baix, renuncien a fer una anàlisi diferenciada per sexe.
Dels sis individus de la fase 1 (5, 13, 23, 27, 36 i 78), tan sols l’individu de l’enterrament 13 s’aparta morfològicament: aquest individu es va morir a 4-5 anys d’edat, i en la seva tomba trobaren un gerro egipci. L’individu 23 mostra una divergència en la ratio isotòpica d’estronci, però per la resta de trets entra en el clúster principal.
Els individus dels enterraments 95, 99 i 108 mostren trets morfològics distintius. Es corresponen a individus de la fase 3: dos mascles (95 i 108) i una femella (99), enterrats a prop els uns dels altres. També s’aparten pel fet de presentar valors de δ18O força baixos.
En general, Maaranen et al. no troben a Sidó l’influx de migrants que sí es troba en altres ciutats de l’Edat de Bronze Mitjana, on l’influx de migrants també s’associa amb l’entrada d’una cultura material diferent.
La fase 4 del jaciment del Col·legi de Sidó mostra ja un canvi en els costums funeraris possiblement relacionat amb el rol creixent de la ciutat en la xarxa comercial de la Mediterrània Oriental. Apareixen enterraments comunals associats a ofrenes d’aliments. A partir de la fase 6 aquestes ofrenes d’aliments es realitzen d’una manera més centralitzada. Possiblement aquesta centralització respon a una intensificació de l’administració urbana.
Maaranen et al. pensen que la manca de mobilitat en els enterraments del Jaciment del Col·legi de Sidó podria deure’s a que es correspondrien a una subpoblació local que supervisava transaccions i era relativament allunyada dels treballs comercials. L’anàlisi paleopatològica indicava en aquests individus una baixa incidència de traumatismes o de desgast per activitat. Els enterraments disposen d’un aixovar ric, i les ofrenes d’aliments són força opulentes. Les tombes, fetes de pedra i maó, són força elaborades.
La subpoblació del Jaciment del Col·legi de Sidó mostra una continuïtat en termes genètics (trets dentals) i dietètics (ratio isotòpiques). Aquesta continuïtat es verifica malgrat el creixement demogràfic de Sidó, les obres del port i l’aparició de noves pràctiques funeràries. És possible que l’estabilitat poblacional de Sidó fos la clau de la prosperitat d’aquest centre comercial en facilitar l’acumulació de riquesa.
Lligams:
– The rise of coastal Middle Bronze Age Levant – A multidisciplinary approach for investigating in Sidon, Lebanon. N. Maaranen, C. Stantis, A. Kharobi, S. Zakrzewski, H. Schutkowski, C. Doumet-Serhal. Am. J. Biol. Anthropol. (2023).
Des de la Mediterrània 