En molts dels estudis que comentem en aquestes pàgines s’assum un cert grau d’homogeneïtat local, i que en considerar àrees grans hom pot esperar una variabilitat distribuïda uniformement. Lorenzo Maria Iozia, que fa la tesi doctoral a La Sapienza de Roma sobre la variabilitat intraspecífica d’espècies llenyoses de la flora mediterrània quant a la resistència a la sequera sota la supervisió de la professora Laura Varone, pensa que això pot conduir a agregar inadvertidament poblacions diferenciades. En un article a la revista Ecology & Evolution, Iozia & Varone consideren important valorar fins a quin punt la variabilitat respon a diferències adaptatives o bé a la plasticitat. En aquest article presenten un experiment sobre tres espècies silvestres: l’alzina (Quercus ilex), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’estepa borrera (Cistus salviifolius). Individus de cada espècie eren recollits de tres localitats de la regió del Laci situades en un radi de 60 km i que presenten diferents graus d’aridesa. Iozia & Varone observen una divergència adaptativa en l’alzina i en l’estepa borrera manifestada en heterogeneïtat local.
La Reserva Natural de Monte Catillo, prop de Tivoli, ha estat una de les localitats mostrejades per Iozia & Varone
L’homogeneïtat local
Aquesta recerca fou concebuda per Iozia i Varone. Iozia conduí l’obtenció de dades i l’anàlisi formal. Varone dissenyà la metodologia i supervisà la investigació. Els dos autors agraeixen al professor Giuseppe Fabrini l’ajut en la identificació d’espècie. També agraeixen Alessia Massimi i Maria Sacchettoni l’ajut en la recol·lecció de llavors, i a Federica Porcu l’ajut en la germinació.
La recerca fou finançada per l’escola de doctorat de La Sapienza.
L’homogeneïtat local és assumida habitualment d’acord amb la idea de flux genètic i la similitud ambiental. Ara bé, hi ha circumstàncies que poden obstaculitzar el primer i matissar el segon. Llavors, l’assumpció de l’homogeneïtat local conduiria a una valoració excessivament positiva del nínxol ecològic i de les perspectives de supervivència de la població biològica. Precisament una població biològica es defineix com “un grup d’individus de la mateixa espècie que viuen plegats en una àrea determinada”. La variabilitat pot ésser el resultat de diferències genètiques adaptatives o de la plasticitat d’un mateix genotip sota ambients diferenciats.
Un jardí comú
Iozia & Varone proposen un experiment de jardí comú, en el qual llavors de procedències diferents es fan créixer sota unes mateixes condicions. Hom mesura trets funcionals com ara l’altura de la planta, la massa foliar per àrea, el contingut de matèria seca de les fulles, la densitat del teixit foliar, la densitat d’estomes o l’índex d’àrea estomatal. Tots aquests trets influeixen en la resistència a sequeres.
Es recolliren llavors d’alzina, llentiscle i estepa borrera de tres localitats del Laci entre setembre i desembre del 2021: a) Castel Fusano, la localitat més eixuta; b) Tenuta La Farnesiana; c) Monte Catillo, la localitat més humida. Cada localitat de mostreig consistia en un quadrat d’un km de costat.
Les llavors es plantaven en el jardí experimental de La Sapienza, i el juny del 2022 es prengueren les mesures dels trets esmentats, analitzant 10 individus sans de cada espècie i localitat, i 2 fulles de cada individu.
Iozia & Varone observaren que les alzines crescudes de llavors procedents de La Farnesiana eren més curtes que les altres. En el cas del llentiscle no hi havia diferències significatives i en el cas de l’estepa hi havia diferències foliars.
Les diferències observades indiquen que cada població local d’alzina o d’estepa respon de forma diferent a unes mateixes condicions ambientals. En el cas del llentiscle sí es constata una homogeneïtat entre les tres localitats.
Iozia & Varone constaten que la diferència en l’altura de l’alzina és un tret present en les poblacions estudiades que es manté en el jardí comú. En canvi, diferències en densitat foliar registrades en les localitats estudiades s’anul·len en el jardí comú, cosa que indicaria un caràcter eminentment plàstic.
En l’estepa passa just al contrari: mentre l’altura és un caràcter plàstic, la morfologia foliar manté diferències en el jardí comú.
En el llentiscle les diferències observades en les tres localitats s’anul·len en el jardí comú.
Lligams:
– Tackling local ecological homogeneity: Finding intraspecific trait variability in local populations of Mediterranean plants. Lorenzo Maria Iozia, Laura Varone. Ecol. Evol. 13: e10550 (2023).
Des de la Mediterrània 