La infecció pel bacteri Lactococcus garvieae havia estat reportada històricament en la truita irisada (Oncorhynchus mykiss) i també en peixos de mar. Des del 2023 s’han reportat els primers brots coneguts en piscifactories d’orades (Sparus aurata) del litoral nord de la Mar Tirrena. Investigadors de l’Istituto Zooprofilattico Sperimentale del Piemonte, Liguria e Valle d’Aosta, amb seu a Turin, i del Departament de Ciències Mèdiques Veterinàries del Campus d’Użàn de la Universitat de Bulåggna realitzaren en el 2024 en tres explotacions d’orades afectades per mortaldats examinacions d’un total de 212 peixos. Amb Giuseppe Esposito i Giorgia Bignami com a primers autors, n’expliquen els resultats en un article al Journal of Fish Diseases. Les tres explotacions investigades eren dues granges de terra ferma amb tancs i una granja de mar obert amb gàbies flotants. L’anàlisi d’orades d’aquestes granges que havien assolit una mida comercial confirmà, per aïllament bacterià i per identificació molecular, la presència de L. garviae. Els esclats de mortalitat tingueren lloc en l’estació càlida, quan la temperatura de l’aigua marina era superior a 18°C. Esposito et al. recorden la importància de la monitorització ambiental i de la gestió de patògens en la prevenció d’aquesta infecció. Aquest patogen es trobaria actualment en una situació d’expansió del seu rang geogràfic, la qual cosa fa més necessària per a l’aqüicultura mediterrània l’adopció de mesures com la detecció primerenca i estratègies de vaccinació. Per disposar d’un control efectiu, diuen Esposito et al., cal fer més recerca sobre els factors ambientals i les interaccions hoste-patogen.
Entre els símptomes de la lactococosi en orades hi ha l’exoftàlmia i les hemorràgies oculars
Una malaltia emergent
Aquesta recerca fou concebuda per Giuseppe Esposito (IZSPLV), Giorgia Bignami (Unibo), Silvia Colussi (IZSPLV), Paolo Pastorino (IZSPLV), Marialetizia Fioravanti (Unibo), Andrea Gustinelli (Unibo) i Marino Prearo (IZSPLV). Les dades foren obtingudes per Esposito, Bignami, Colussi, Pastorino i Fioravanti. La metodologia anà a càrrec d’Esposito, Bignami, Colussi, Pastorino, Fabio Bondavalli (IZSPLV), Fioravanti, Elena Bozzetta (IZSPLV), Pierlugi Acutis (IZSPLV), Andrea Valentino (veterinari independent de Gaeta), Renzo Rizzi (biòleg independent d’Orbetello), Gustinelli i Prearo. La investigació fou conduïda per Esposito, Bignami, Colussi, Pastorino, Bondavalli, Fioravanti, Bozzetta, Valentino, Rizzi, Gustinelli i Prearo. La visualització de dades anà a càrrec d’Esposito, Bignami, Colussi, Pastorino, Bondavalli, Bozzetta, Acutis, Valentino, Rizzi, Gustinelli i Prearo. L’anàlisi formal fou conduïda per Esposito. Feren la supervisió Colussi, Pastorino, Fioravanti i Gustinelli. Fioravanti aportà recursos i finançament, i administrà el projecte. L’esborrany de l’article fou redactat per Esposito i Bignami. La revisió i edició de l’article fou realitzada per Esposito, Bignami, Colussi, Pastorino, Bondavalli, Fioravanti, Bozzetta, Acutis, Gustinelli i Prearo.
Aquest treball s’ha finançat amb fons del Pla de Recuperació i Resiliència Nacional del 18 de desembre del 2021, en el marc de Next Generation EU.
La lactococosi en peixos és una malaltia bacteriana emergent que afecta tant espècies d’aigua dolça com d’aigua salada, i poblacions salvatges i de granja. La mortalitat d’un brot de lactococosi pot arribar a més del 80%–90%. N’hi ha hagut casos a Àfrica, Europa, Amèrica i Àsia.
Entre les espècies bacterianes que provoquen lactococosi en peixos hi ha Lactococcus garvieae, L. plantarum, L. piscium, L. petauri i L. formosensis. L. petauri ha estat descrita principalment a Espanya i, en menor mesura, a Grècia, Turquia, Estats Units i Brasil.
La lactococosi en peixos es pot manifestar clínicament com a septicèmia hemorràgica aguda o hiperaguda, natació erràtica, letargia, exoftàlmia, anorèxia, lesions cutànies i alteracions de paràmetres hemàtics. Els primers símptomes (anorèxia, letargia, melanosi, exoftàlmia) són seguides ràpidament de símptomes més greus (hemorràgies internes, esplenomegàlia, enteritis) i aparents (protrusió del globus ocular, o fins i tot ruptura i enucleació).
El gènere Lactococcus és classificat dins dels bacteris gram-positius de l’àcid làctic. L’espècie més rellevant en termes de pèrdues econòmiques és L. garvieae. Es pot transmetre horitzontalment a través de l’aigua. També hi ha transmissió vertical cap a la descendència. Una altra via de transmissió possible és a través de personal o equipament contaminats. Cal recordar que el bacteri té capacitat de sobreviure en l’ambient durant períodes perllongats.
En aigües dolces, L. garvieae ha estat reportat en tilàpies (Oreochromis spp.), truita irisada (Oncorhynchus mykiss), perca americana (Micropterus salmoides), silur (Silurus glanis) i panga (Pangasianodon hypophthalmus). En aigües litorals i marines ha estat reportat en peix pla (Paralichthys olivaceus), llobarro (Dicentrarchus labrax), círvia de cua groga (Seriola lalandi), Seriola quinqueradiata, Sebastes schlegelii, Trachinotus blochii o còbia (Rachycentron canadum). En aigües salobroses ha estat reportat en granges de Planiliza haematocheilus i en llissa llobarrera (Mugil cephalus). En mars tropicals hom l’ha trobat en Coris aygula i en Pomacentrus moluccensis.
A Itàlia el primer cas de lactococosi fou documentat fa 33 anys en granges de truita irisada, afectant animals que s’acostaven a la mida comercial. L’espècie més prevalent seria L. garvieae, que afectaria principalment truita irisada, truita comuna (Salmo trutta) i truita de rierol (Salvelinus fontinalis).
A la Mar Mediterrània, la lactococosi en peixos es troba en expansió. No afecta únicament espècies d’aigües continentals sinó també espècies d’aigua salada com el llobarro o l’orada. L’orada és una espècie clau en l’aqüicultura marina i litoral de la Mediterrània i és, de fet, l’espècie més cultivada. La producció europea anual d’orada, segons dades de la FAO del 2024, és de més de 100.000 tones de pes viu. La producció italiana representa el 7,5% d’aquesta xifra.
Una investigació sobre 212 peixos
La Mar Tirrena és la part de la Mediterrània Occidental que s’estén a l’oest de la Península Itàlica fins a les costes de Còrsega, Sardenya i el Canal Sard. La recerca d’Esposito et al. s’ha fet en tres instal·lacions aqüícoles del nord de la Mar Tirrena. En aquesta zona els primers casos reportats de lactococosi en peixos remunten a agost del 2023.
Amb la finalitat de diagnosticar les causes d’esclats de mortalitats, Esposito et al. examinaren en el 2024 un total de 212 peixos, corresponents a diferents estacions. D’aquests 212 peixos, 135 procedien d’una instal·lació A a mar obert amb gàbies flotants; 56 peixos procedien d’una instal·lació B terrestre amb tancs; i 21 peixos procedien d’una instal·lació C terrestre amb tancs.
Les mostres, doncs, obeïen més a una activitat diagnòstica de rutina que no pas a una recerca pròpiament dita.
La instal·lació A consta de gàbies amb una circumferència que va de 22 a 28 metres. Se situen a una fondària de 30-40 metres. La instal·lació es troba a 2 milles de la costa.
Les instal·lacions B i C consten de tancs de ciment, amb volums que va de 5 a 1000 metres cúbics.
En cada mostreig es prenien dades fisicoquímiques de l’aigua: temperatura, oxigen dissolt i salinitat. Els peixos eren pesats en una balança digital de 0,01 g de precisió. Aquestes mostres es trametien en capses refrigerades per correu exprés al laboratori de la Unitat d’Ictiopatologia de la Universitat de Bolonya dins de les primeres 24 hores de la mort del peix.
En arribar al laboratori, es prenien mostres de ronyó, melsa, cervell i humor vitri, que eren inoculades en un medi CBA suplementat amb 5% de sang ovina. Altres alíquotes eren inoculades en TSA suplementat amb un 1,5% de NaCl. Les plaques resultants eren incubades a 25°C durant 48 hores. Les colònies dominants eren subcultivades en CBA i identificades per espectrometria de masses (MALDI-TOF) seguida d’anàlisi molecular.
Els isolats bacterians obtinguts dels peixos eren assajats per sensibilitat a antibiòtics (amoxicil·lina, eritromicina, enrofloxacina, florfenicol, flumequina, doxiciclina, oxitetraciclina i trimetoprim/sulfametoxazol) per la tècnica de difusió en agar.
Dels isolats bacterians també es feia una extracció d’ADN. Els extractes d’ADN eren sotmesos a una PCR de la regió ITS del rRNA 16S-23S amb els encebadors 16S 5′-GCTGGATCACCTCCTTTCT-3′ i 23S 5′-GGTACTTAGATGTTTCAGTTCC-3′. Els amplicons eren separats en gel d’agarosa del 2%, purificats i seqüenciats bidireccionalment.
Les anàlisis estatístiques es feien amb el programari R. Amb un model s’estudiava la influència en la incidència de la infecció del pes de l’animal, la temperatura de l’aigua, l’oxigen dissolt, la salinitat i el mes.
Pes de l’animal i paràmetres fisico-químics de l’aigua
A la instal·lació A el pes dels peixos anava de 7,00 ± 3,95 g en el mes de maig fins a 581 ± 7,49 g en el mes d’agost. El mes amb més mostreig (43 peixos) fou el mes de gener.
A la instal·lació B el pes dels peixos anava de 269 ± 13,45 g en el mes de gener fins a 547,25 ± 200,76 g en el mes d’octubre. El mes amb més mostreig (19 peixos) fou el mes de novembre.
A la instal·lació C el pes dels peixos anava de 290,6 ± 26,23 g en el mes de juny fins a 526 ± 4,82 g en el mes d’octubre. El mes amb més mostreig (18 peixos) fou el mes de juny.
A la instal·lació A la salinitat fou de 38,00 ± 0,00 g/L, la concentració d’oxigen dissolt de 7,25 ± 0,46 mg/L i la temperatura de 21,76°C ± 3,93°C.
A les instal·lacions B i C la salinitat fou de 29,86 ± 7,22 g/L, la concentració d’oxigen dissolt de 7,83 ± 0,78 mg/L i la temperatura de 20,07°C ± 1,75°C.
Les necròpsies
Les necròpsies revelaren els principals signes de la infecció en els peixos amb infecció per Lactococcus garvieae: hemorràgies oculars, exoftàlmia moderada, congestió cerebral moderada i esplenomegàlia. En alguns peixos hi havia signes d’enteritis, de descoloració de pell, erosions en aletes i, més rarament, acumulació de fluids en la cavitat corporal.
La infecció seguiria una progressió ràpida, amb afectació tant d’òrgans externs com interns.
Les anàlisis parasitològiques revelaren la presència dels monogenis de brànquies Sparicotyle chrysophrii i Lamellodiscus echeneis. Ho feien, però, de manera esporàdica, amb una baixa intensitat d’infecció i sense manifestacions clíniques o anatomopatològiques.
Les anàlisis bacteriològiques
Les anàlisis bacteriològiques només detectaren la presència d’un bacteri patògen, Lactococcus garvieae.
En la instal·lació A, en el mes de juny, 12 dels 14 peixos analitzats foren positius per a L. garvieae. Al juliol, la positivitat baixa a 2 de 22 peixos. A l’agost fou de 2 de 3 peixos. Globalment, dels 135 peixos analitzats, resultaren positius 16.
En la instal·lació B, dels 56 peixos analitzats, resultaren positius 17.
En la instal·lació C, dels 21 peixos analitzats, resultaren positius 3.
Les colònies de L. garvieae en les plaques de cultiu eren uniformes, blanquinoses, petites i translúcides. Les seqüències obtingudes per l’IZSPLV a Torí foren publicades a GenBank.
Els antibiogrames assenyalen que tots els isolats mostraven resistència a la flumequina.
La modelització de la prevalença de la infecció no assenyalava diferències pel que fa al mes. Tampoc no hi havia diferències entre les instal·lacions A, B i C. De manera semblant no hi havia efectes ni pel pes de l’animal, ni la temperatura de l’aigua, ni l’oxigen dissolt de l’aigua ni la salinitat.
Mesures de prevenció i control d’una malaltia emergent
Històricament, la lactococosi en peixos era considerada una malaltia bacteriana relativament confinada a les instal·lacions d’aqüicultura de truita irisada en terres baixes alimentades per aigües superficials i estius molt calorosos.
En els darrers anys, però, s’han registrats casos en altres salmònids. També s’ha observat en ambients marins litorals, afectant llobarros i orades.
L’agost del 2023 la mortalitat en granges de llobarro arriba al 8% en un context d’alta temperatura de l’aigua (>23°C), per baixar en el mes de setembre al 2-3%.
En la instal·lació A, la mortalitat en orades fluctuà de 2% (quan la temperatura de l’aigua era de 18°C) al 40% (quan la temperatura era de 26,5°C). En les instal·lacions B i C les xifres de mortalitat eren semblants, per bé que la temperatura de l’aigua es mantenia entre 18°C i 21°C).
Aquesta relació entre temperatura de l’aigua i lactococosi és especialment preocupant si hom atén al fet que entre el 1901 i el 2023 l’augment de la temperatura de la superfície marina ha pujat a un ritme de 0,08 K per dècada. Les darreres tres dècades han estat les més càlides des del 1880. L’escalfament posa en perill l’aqüicultura mediterrània a través dels moviments de bancs de peixos, l’augment de microorganismes patògens i el deteriorament d’hàbitats. L’augment de les infeccions i l’augment d’ús d’antimicrobians afavoreix també la promoció de soques resistents.
En el cas de L. garvieae pot haver-hi una interacció amb altres patògens marins (Vibrio spp., Photobacterium spp, Sparicotyle chrysophrii o Enteromyxum leei) que afecten orades.
Esposito et al. consideren crucial la implementació de pràctiques de bioseguretat, de millora de les condicions de les granges, de programes de selecció genètica i genòmica i de protocols efectius de vaccinació.
Lligams:
– Expanding Horizons: The First Reported Outbreak of Piscine Lactococcosis in Farmed Gilthead Seabream Sparus aurata in the Northern Tyrrhenian Sea. Giuseppe Esposito, Giorgia Bignami, Silvia Colussi, Paolo Pastorino, Fabio Bondavalli, Marialetizia Fioravanti, Elena Bozzetta, Pierluigi Acutis, Andrea Valentino, Renzo Rizzi, Andrea Gustinelli, Marino Prearo. J. Fish Dis. e14121 (2025).
Des de la Mediterrània 