El cranc blau (Callinectes sapidus) és un decàpode braquiür originari del litoral atlàntic d’Amèrica, des del Cap Cod fins a Argentina. És a través de l’aigua de llast que ha estat introduït en altres mars. A la Mar Mediterrània és considerada una espècie invasiva, perjudicial tant per a l’ecosistema marí com per a activitats econòmiques relacionades amb la pesca i l’aqüicultura. Hom ha promogut el seu consum alimentari com a estratègia de compensació i de control. Al capdavall, el cranc blau és el ‘crustaci oficial’ de Maryland, amb plats com el crabcake, la she-crab soup o el cuinat al vapor amb Old Bay. Alessio Manfredi fa la tesi doctoral de sanitat animal i zoonosis sobre la presència de contaminants en aliments i pinsos a la Universitat de Bari, sota la supervisió d’Elisabetta Bonerba i de Valentina Terio. Un dels aliments que ha analitzat el seu grup de recerca és el cranc blau, concretament el múscul apendicular, tant pel que fa a metalls pesants com a residus d’antibiòtics, en la idea que cal fer una anàlisi curosa de risc en el marc de la promoció del seu consum. El passat mes de setembre comunicaven els resultats en forma de presentació oral al XXXIII Congresso Nazionale de l’Associazione Italiana de Veterinari Igienisti, celebrat a Castellammare di Stabia. L’estudi preliminar apareix ara en forma d’article al Italian Journal of Food Safety. La mida mostral és de 18 individus, seleccionats per sexe i mida. Els metalls pesants foren quantificats amb espectrometria de masses de plasma acoblat inductivament (ICP-MS). Els antibiòtics eren analitzats per cromatografia líquida acoblada a espectrometria de masses en tàndem triple-quadrupol (LC-MS). En cap de les 18 mostres s’hi detecta plom (Pb). En algunes s’hi detectava cadmi (Cd) i mercuri (Hg), però en cap cas a concentracions superiors de 0,5 mg/kg, que és el límit establert per la regulació de la Unió Europea 2023/915. Pel que fa als 12 residus d’antibiòtics, tan sols una de les 18 mostres resultava positiva. Els resultats indiquen que, efectivament, el cranc blau acumula metalls pesants, però no a un nivell preocupant. No obstant, Manfredi et al. remarquen la rellevància d’una bona monitorització de la concentració de metalls en el cranc blau per garantir la seguretat alimentària i una bona gestió dels ecosistemes. També caldria un mostreig extensiu en termes mida mostral i de localitats analitzades per esclarir el risc que suposa la presència de residus d’antibiòtics.
Manfredi et al. han fet un estudi preliminar sobre la presència de residus d’antibiòtics i de metalls pesants en 18 crancs blaus pescats a la Mar Mediterrània. Dels metalls pesants investigats, cap no excedia el límit establert per la regulació comunitària. Un dels 18 crancs, però, donà positiu en residus d’antibiòtics.
Un estudi preliminar
Els autors de l’article són membres del Departament de Medicina Veterinària de la Universitat de Bari Aldo Moro, amb seu a Valenzano. La recerca fou concebuda per Alessio Manfredi, pel també doctorand Patrizio Lorusso, per la professora Elisabetta Bonerba i per la professora Valentina Terio. La investigació fou duta a terme per Manfredi, Lorusso, la doctoranda Annamaria Pandiscia, Bonerba, Domenico Cristofaro i Terio. L’anàlisi de dades fou conduïda per Lorusso, Cristofaro. El primer esborrany de l’article fou redactat per Manfredi. Participaren en la revisió i edició de l’article Pandiscia, Bonerba, el professor associat Edmondo Ceci, el professor Giancarlo Bozzo i Terio. La supervisió fou realitzada per Bonerba, Ceci i Terio.
L’article fou presentat a l’Italian Journal of Food Safety el 23 d’octubre del 2024. Fou acceptat el 13 de desembre, i publicat el 8 d’abril del 2025.
El cranc blau no és pas autòcton de la Mar Mediterrània. Si hi ha arribat és com a conseqüència d’activitats humanes, certament involuntàries, a través de les quals fou traspassada una barrera geogràfica. Una vegada introduït, el cranc blau tenia la capacitat d’establir-s’hi, reproduir-s’hi i escampar-s’hi. Se’l considera, a més, una espècie invasiva en el sentit que perjudica la biodiversitat, els serveis ecosistèmics o el benestar humà.
Descrit científicament com a Callinectes sapidus Rathbun 1896, el cranc blau és nadiu de l’Atlàntic Occidental, des de Nova Scotia fins al nord d’Argentina, incloent-hi els arxipèlags de Bermudes i de les Antilles. Val a dir que la seva presència al litoral atlàntic de França remunta a principi del segle XX, on va arribar a través de l’aigua de llast de vaixells transoceànics. Més endavant se’l detectà a la Mar del Nord, a la Mar Mediterrània, a la Mar Bàltica i a la Mar Negra. Fou detectat a la Mar d’Azov en el 1932, però allà fou extirpat el 1967. Des del 2006 hi ha hagut una ràpida difusió del cranc blau a la Mediterrània, particularment a la Mar Adriàtica, la Mar Jònica i el litoral espanyol. En el 2015 la densitat de població mitjana ja era prou considerable, però s’ha anat intensificant des de llavors. Figura a la llista de les cent espècies més invasives de la Mar Mediterrània, per raó de la ràpida difusió, el fort creixement poblacional i els impactes potencials sobre els ecosistemes. La capacitat d’expansió s’explicaria per un comportament agressiu, una alta fecunditat, una forta capacitat natatòria i una considerable adaptabilitat a condicions ambientals.
El cicle biològic del cranc blau s’adapta bé a les fluctuacions de temperatura i de salinitat. Els mascles maduren a la primavera, amb capacitat de tolerar temperatures d’entre 16 i 27°C, i salinitats de 20-36 psu. Les femelles maduren a l’estiu, quan la temperatura (20-28°C) i la salinitat (24-28 psu) són més elevades. Quan la temperatura baixa per sota de 12°C, el cranc blau hiberna. La plasticitat metabòlica li permet de proliferar en estuaris, zones litorals i llacunes. Així doncs, en un context de can climàtic, les poblacions de cranc blau tendeixen a augmentar, particularment en estuaris i llacunes, i a expandir-se a noves zones.
El cranc blau és un omnívor generalista, que consum principalment peix, mol·lusc i altres crancs. Per via secundària, en la dieta incorpora material vegetal i sediment. Allà on abunden els bivalves, aquests constitueixen una presa fàcil i poden arribar a suposar el 75% de la seva dieta. Això explica el patiment que produeix al sector ostrícola. A la regió del Delta del Po, el cranc blau posa en perill vora 3000 negocis familiars en consumir fins el 90% de les cloïsses joves.
La promoció del cranc blau com a producte alimentari cerca de contribuir a la mitigació del seu impacte econòmic. Manfredi et al. pensen que això requereix una anàlisi exhaustiva del risc en mires a la protecció de la salut del consumidor. En aquest sentit s’han fet esforços per examinar els riscos microbiològic del consum de carn de cranc blau. Menys investigats, però, són els riscos químics.
L’entrada d’efluents d’aigües residuals en ecosistemes aquàtics contribueix a la presència de contaminants farmacèutics. Els bivalves poden acumular aquests contaminants en el decurs de la seva activitat de filtració alimentària. Els crancs blaus, en consumir aquests bivalves, poden acumular aquests contaminants, com ara residus d’antibiòtics. En paral·lel també pot haver acumulació de metalls pesants.
Divuit mostres analitzades
Entre gener i maig del 2024, la Unitat de Seguretat Alimentària del Departament de Medicina Veterinària de la Universitat de Bari comprà 50 espècimens de cranc blau adquirits a majoristes de Pulla i de Calàbria. D’aquests 50 espècimens, 9 procedien de la Mar Adriàtica, 9 de la Mar Jònica, 8 de la Mar Egea, 8 de Sardenya, 8 del Golf de Lleó i 8 de les Balears. Els espècimens arribaven en refrigeració a la Unitat.
Dels 50 espècimens, foren seleccionats els 31 mascles, per raó que els mascles són més grans que les femelles, i més adients per a finalitats comercials. D’entre els 31 se seleccionaren 18, 3 de cadascuna de les regions esmentades, amb la condició que fossin madurs (abdomen lliure i plenament expandible) i amplada de la closca de vora 13 cm. D’aquests 18 crancs es prengueren mostres de carn del múscul apendicular, que foren conservades en congelació a -20°C.
Vint metalls pesants quantificats
Es determinaren quantitativament 17 metalls pesants: alumini (Al), ferro (Fe), bari (Ba), beril·li (Be), cadmi (Cd), cobalt (Co), crom (Cr), manganès (Mn), mercuri (Hg), molibdè (Mo), níquel (Ni), plom (Pb), coure (Co), estany (Sn), tal·li (Tl), vanadi (V) i zinc (Zn). També foren determinats 3 metal·loides: arsènic (As), bismut (Bi) i seleni (Se). La tècnica emprada era un sistema ICP-MS, és a dir una espectrometria de masses de plasma acoblat inductivament.
Una alíquota de 200 mg era pesada en un recipient apropiat en una balança analítica. Era dissolta en una solució de 8,5 mL d’àcid nítric (HNO3) al 65% i 1,5 mL de peròxid d’hidrogen (H2O2) al 30%. El blanc consistia en aquestes solucions sense mostra. Mostres i blanc eren posada en una campana extractora durant 15 minuts i transferides a un sistema de microones per a la mineralització. Seguia després un refredament a temperatura ambient i un filtratge en paper Whatman. La ICP-MS es feia segons el mètode UNI EN 15763:2010.
Determinació de residus d’antibiòtics
La determinació d’antibiòtics es feia amb un mètode analític de multiresidus multiclasse. Les molècules investigades eren l’àcid nalidíxic; àcid oxolínic; AHD (1-aminodantoïna), amoxicil·lina; AMOZ (5-metilmorfolina-3-amino-2-oxazolidona), ampicil·lina; AOZ (3-amino-2-oxazolidona); carbadox; ceftiofur; ciprofloxacina; cloramfenicol; clortetraciclina; cloxacil·lina; danofloxacina; dapsona; demeclociclina; dicloxacil·lina; difloxacina; doxiciclina; enoxacina; enrofloxacina; 4-epiclortetraciclina; 4-epioxitetraciclina; 4-epitetraciclina; eritromicina A; florfenicol; florfenicol amina; flumequina; josamicina; lincomicina; marbofloxacina; metaciclina; metronidazol; minociclina; nafcil·lina; norfloxacina; olaquindox; oxacil·lina; oxitetraciclina; penicil·lina G; penicil·lina V; sarafloxacina; SEM (semicarbazida); suma de verd malaquita i verd leucomalaquita; espiramicina I; sulfabenzamida; sulfacetamida; sulfaquinoxalina; sulfacloropiridazina; sulfadiazina; sulfadimetoxina; sulfadimidina; sulfadoxina; sulfaguanidina; sulfamerazina; sulfameter (sulfametoxidiazina); sulfametizol; sulfametoxazol; sulfametoxipiridazina; sulfamonometoxina; sulfamoxol; sulfanilamida; sulfapiridina; sulfatiazol; sulfisoxazol; tetraciclina; tiamfenicol; tiamulina; tilmicosina; tilosina A; trimetoprim; tulatromicina A; valnemulina; verd leucomalaquita; verd malaquita; virginiamicina M1. Per a tots els antibiòtics, el límit de detecció del mètode era de 5 μg/kg, amb un límit de quantificació de 10 μg/kg.
La concentració d’analits era expressada en μg/kg o mg/kg. Per cada analit es calculava la concentració mitjana, la desviació estàndard, els valors mínims i màxims, per a cadascuna de les sis àrees.
Sis àrees d’estudi
Manfredi et al. enumeren en ordre decreixent els metalls pesants segons la seva concentració mitjana en el cranc blau: Zn > Cu > Mn > As > Cr > Cd > Va > Hg > Co > Se > Mo. Remarquen no haver-hi trobat traces de Be, Al, Fe, Ni, Sn, Ba, Tl, Pb o Bi.
La regulació comunitària 2023/915 estableix per al Cd, el Pb i el Hg un nivell màxim de 0,5 mg/kg en carn de cranc. En cap de les 18 mostres analitzades es depassava aquest llindar.
La presència de metalls pesants en el teixit muscular del cranc blau es vincularia a les condicions físico-químiques del medi aquàtic i als hàbits nutricionals del cranc. Els ambients aquàtics reben entrades de metalls pesants de fonts domèstiques, industrials i agrícoles, però cal considerar la concentració que es produeix en sediments. Vora un terç de la ingesta del cranc blau pot consistir en aquests sediments.
Pel que fa als antibiòtics, en una de les tres mostres analitzades de la Mar Adriàtica es detecten 12 residus. Això es correspondria en termes de concentració decreixent a la presència de cloramfenicol > sarafloxacina > trimetoprim > àcid nalidíxic > tetraciclina. Quedaven en aquesta mostra per sota del nivell de quantificació però per damunt del nivell de detecció els antibiòtics florfenicol, sulfabenzamida, sulfaquinoxalina, sulfadiazina, sulfadimetoxina, sulfadimidina i sulfadoxina. La classe més ben representada d’antibiòtics eren les sulfonamides, probablement perquè són àmpliament emprades en aqüicultura. Ara bé, és més preocupant que en aquesta mostra els nivells de cloramfenicol fossin de 17 μg/kg, ja que la legislació prohibeix que s’hi depassi la concentració de 0,15 μg/kg. Cal pensar que aquesta mostra prové d’una localitat exposada a un efluent com ara residus hospitalaris, agrícoles o aqüícoles.
Manfredi et al. creuen necessari estendre l’estudi a una mida mostral més àmplia. També convindria disposar de mostres amb un origen geogràfic més concret. Alhora, a banda de les mostres de múscul, convindria considerar mostres d’hepatopàncrees.
Lligams:
– Antibiotic residues and heavy metals in blue crabs (Callinectes sapidus) fished in the Mediterranean Sea: a preliminary study. Alessio Manfredi, Patrizio Lorusso, Annamaria Pandiscia, Elisabetta Bonerba, Edmondo Ceci, Giancarlo Bozzo, Domenico Cristofaro, Valentina Terio. Ital. J. Food Saf. (2025).
Des de la Mediterrània 