La Llacuna d’Aculeo és la llacuna natural més gran de la zona de clima mediterrani del centre de Xile. En el 2018 la llacuna quedà completament assecada, però les pluges del 2023 i del 2024 n’han permès la recuperació, amb el preu de severes inundacions. Alberto J. Alaniz, de la Universidad de Santiago de Chile, ha encapçalat una recerca sobre la sostenibilitat d’aquesta llacuna d’acord amb la demanda hídrica (declarada i no-declarada) i la variabilitat climàtica. En un article al número d’agost de Science of The Total Environment, Alaniz et al. proven d’entendre com les extraccions declarades i no-declarades conduïren a l’assecament de la llacuna d’Aculeo. Entre les extraccions no-declarades, és a dir que quedaven fora de la distribució de drets d’aigua, hi havia l’alimentació de piscines i de basses agrícoles. Les extraccions eren quantificades mitjançant una anàlisi de balanç hídric que considerava tres escenaris d’eficiència hídrica a banda dels fluxos d’entrada. S’estudià la relació entre l’àrea de la llacuna, l’ús d’aigua, el flux d’entrada i el balanç hídric final. En el període del 2010 al 2024 l’ús declarat d’aigua pujà de 229,1 l/s a 429,4 l/s (augment del 87,4%). L’ús no-declarat d’aigua per a piscines pujà en aquest període de 1,2±0.5 l/s a 6,2±2,4 l/s (augment del 421%). L’ús no-declarat per a basses agràries puja de 0,27±0.1 l/s a 28,50±7,6 l/s. Globalment l’augment de l’ús d’aigua entre el 2010 i el 2024 fou del 101,3%, passant-hi de 230,6±0,1 l/s a 464,1±11,7 l/s. Hi havia una correlació negativa entre l’àrea de la llacuna i l’ús d’aigua. Així doncs, l’evolució de la llacuna d’Aculeo fou especialment marcada pel consum d’aigua. Com que la demanda d’aigua és tan forta, és molt probable que en els propers anys la Llacuna d’Aculeo torni a assecar-se, bo i més quan el canvi climàtic disminueix el volum d’aportacions.
El consum d’aigua a la conca d’Aculeo augmentà en el període 2010-2024 de 230,6±0,1 litres/s a 464,1±11,7, és a dir que es duplicà (augment del +101,3%). El consum d’aigua per a piscines s’ha quintuplicat entre el 2010 i el 2024 (augment del 421%) i l’ús per a basses agrícoles augmentà encara una mica més (augment del 426%). En avaluar l’impacte sobre la llacuna d’Aculeo, Alaniz et al. constaten que no hi ha una correlació entre l’àrea de la llacuna i les sortides anuals. No obstant, hi ha una correlació negativa entre l’àrea de la llacuna i l’ús d’aigua.
Canvi climàtic i aigües continentals
En les darreres dècades hi ha hagut un retrocés de les masses d’aigües continentals i dels aiguamolls litorals. Hom calcula que des del 1970 hi ha hagut una reducció d’àrea d’aquests cossos d’aigua del 40%. El canvi climàtic hi és al darrera, però la caiguda en la precipitació no és l’únic factor d’aquesta crisi. També hi hem d’afegir el paper de les modificacions d’usos de la terra i de la coberta: bombeig d’aqüífers, extracció directa d’aigua per a regadiu agrícola, consum humà, mineria i processos industrials, usos residencials recreatius, irrigació de gespa, etc. Fins i tot canvis d’usos de la terra no directament involucrats amb l’extracció de l’aigua poden afavorir l’evapotranspiració i la consegüent depleció d’aqüífers.
El concepte de cabal ecològic s’ha vist enfortit precisament per la demanda creixent d’aigua de rius i llacs amb finalitats domèstiques i agrícoles. D’altra banda, l’escalfament global associat al canvi climàtic antropogènic no ha fet més disparar la demanda de piscines, que actuen de ‘refugi climàtic’ en els dies més calorosos. Per acabar-ho d’adobar, és en aquests dies més calorosos que hi ha una major pèrdua d’aigua de piscina per evaporació, la qual cosa no fa més que estimular la demanda corresponent d’aigua. En contextos de restriccions del consum hídric, acompanyats d’una major demanda urbana d’aigua, les regulacions no sempre es compleixen.
A banda de l’augment de les àrees urbanes, altres factors fan créixer la demanda d’aigua a Xile. Les plantacions fructícoles en monocultiu, particularment les exòtiques (pinya, etc.), fan disminuir la disponibilitat d’aigua. A la Llacuna d’Aculeo hi ha un efecte sinèrgic entre el canvi climàtic i els canvis en la cobertura del sòl. La Llacuna d’Aculeo és el cos d’aigua dolça natural més gran del centre de Xile. Es degué formar al final del darrer màxim glacial, fa uns 18.000 anys. En el 2018 quedà completament assecat, amb l’impacte que això suposà sobre l’eco-regió mediterrània xilena, una de les més biodiverses del país. A més, la Llacuna d’Aculeo forneix serveis ecosistèmics crucials per a la població rural de Pintué, Abrantes i Aculeo, en termes d’agricultura de subsistència, turisme i regulació microclimàtica. El fet que els anys 2023 i 2024 hagin estat humits ha permès una recuperació significativa de la Llacuna d’Aculeo, però l’escenari de canvi climàtic i demanda creixent d’aigua roman.
L’assecament del 2018 de la Llacuna d’Aculeo ha estat intensament estudiat. El col·lapse d’aquest ecosistema anà acompanyat de l’arribada d’espècies invasives, d’un procés d’eutrofització, una excessiva extracció d’aigua i una mala gestió de la terra. El desastre ecològic anà precedit d’un deteriorament gradual, de manera que la megasequera de Xile Central del 2017 fou únicament el colp definitiu. La megasequera implicà una reducció de la precipitació del 38%, una xifra severa però insuficient com per explicar l’assecament complet de la llacuna.
De manera semblant, les inundacions del 2023-2024, vinculades a una fase ENSO positiva, han estat únicament un dels factors de la recuperació de la Llacuna d’Aculeo fins al 90% del nivell mitjà històric. En la recuperació també hi ha ajudat l’alliberament d’embassaments del riu Pintué.
La Llacuna d’Aculeo
La Llacuna d’Aculeo es troba a uns 50 km al sud de Santiago de Xile, en la localitat de Paine. Som, doncs, encara en la regió administrativa metropolitana. La latitud és 33°50′ S i la longitud 70°54′ W. L’altitud mitjana sobre el mar és de 350 metres.
La geomorfologia de la Llacuna d’Aculeo va marcada pels sediments que transporta el riu Pintué i una sèrie de torrents de la serralada dels Altos de Cantillana. Aquests sediments queden atrapats en l’argila procedent del conus al·luvial (glasis) de Buin.
L’assecament complet del 2018 interrompia una existència continuada de 18000 anys.
La demanda d’aigua
La distribució declarada de drets d’aigua de la Llacuna d’Aculeo en el 2010 pujava a 229,1 l/s. En el 2024 aquesta xifra havia augmentat en un 87,4% per arribar a 429,4 l/s.
Un dels usos no-declarats és el destinat a piscines. Alaniz et al. estimen que en el 2010 aquesta xifra era de 1,19±0.45 l/s, mentre que en el 2024 havia arribat a 6,20±2,38 l/s. Aquest és un augment del 421%, i s’explica perquè el nombre de piscines pujà en aquests quinze anys de 390 a 1082, és a dir que cada any hi havia una mitjana de 135,3 piscines noves. Les localitat de la conca d’Aculeo amb major augment de piscines eren Rangue i Pintué.
Recomanacions per a la sostenibilitat de la Llacuna d’Aculeo
Alaniz et al. atribueixen la crisi viscuda per la Llacuna d’Aculeo a l’excessiu ús d’aigua, tant pel que fa als usos declarats com els no-declarats. En 15 anys, la demanda d’aigua s’ha duplicat amb escreix. De fet, el factor més determinant en l’evolució de l’àrea de la llacuna sembla que és el consum d’aigua, i no pas tant el flux d’entrada. Això s’explica pel fet que l’assecament del 2018 fou essencialment un fenomen antropogènic.
Lligams:
– Linking declared and undeclared water demands with climate variability to assess the sustainability of the Aculeo Lagoon in Central Chile. Alberto J. Alaniz, Matías Pantoja, Pablo M. Vergara, Claudia Hidalgo-Corrotea, Alexis Barrios-Saravia, Rodrigo Valdés-Pineda, Pablo García-Chevesich, Cristián Borquez, Jeremy Garate-Lagos. Sci. Total Environ. 992: 179943 (2025).
Des de la Mediterrània 