Moltes espècies de peixos cartilaginosos o condroïctis (taurons, rajades i quimeres) pateixen una sobrepesca no-intencionada. Existeixen guies per mitigar-ne la captura accidental, que tenen en compte la vulnerabilitat de cada espècie i el context socioeconòmic i regulatori. David Ruiz-García fa la tesi doctoral en aquesta qüestió, concretament sobre els factors que hi ha al darrera de la mortalitat post-captura. En un article a la revista Conservation Biology Ruiz-García et al. expliquen el desenvolupament d’un mètode d’aprenentatge mecànic que n’identifica els promotors claus d’aquesta mortalitat d’entre tota una sèrie de paràmetres biològics, ambientals i pesquers. L’apliquen sobre dades de captura accidental en pesca d’arrossegament pel que fa al gat de mar de taca petita (Scyliorhinus canicula) i al gat de mar bocanegra (Galeus melastomus) a la Mediterrània occidental. La mida corporal, la temperatura de l’aire i el temps en coberta serien els principals promotors de la mortalitat en el propi vaixell. Així doncs, el risc de mortalitat augmenta substancialment quan la temperatura atmosfèrica supera un llindar (uns 20 °C per a S. canicula i uns 16 °C per a G. melastomus). També augmenta el risc de mortalitat quan el tauró passa més de 15 minuts en la coberta. Pel que fa a la mida corporal, la mortalitat és major en els animals que no passen d’una certa longitud (40 cm per a S. canicula i 55 cm per a G. melastomus. Aquestes i altres dades haurien d’orientar el procediment a seguir una vegada hom detecta la captura accidental d’un d’aquests animals.
Ruiz-García et al. han estudiat les variables que participen en la mortalitat post-captura de dues espècies de gat de mar (‘Scyliorhinus canicula’ i ‘Galeus melastomus’) en embarcacions del sud-est d’Espanya. Troben que la mida corporal, la temperatura atmosfèrica i el temps transcorregut en coberta són les variables claus en aquesta mortalitat.
La captura accidental de taurons
David Ruiz-García, Juan A. Raga i David March són membres de la Unitat de Zoologia Marina de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, amb seu a Paterna. Ruiz-García i Claudio Barría són membres de l’Associació per a l’Estudi i Conservació d’Elasmobranquis i els seus Ecosistemes (Gats de Mar), amb seu a Barcelona. Barría és també membre del Departament de Biologia Funcional i Genètica de la Universidá d’Uviéu. March és també membre del Center for Ecology and Conservation del College of Life and Environmental Sciences de la University of Exeter, amb seu a Penryn.
Els autors agraeixen les associacions de pescadors d’El Grau de Castelló, Cullera, Xàbia, Calp i Cartagena, als membres de les tripulacions, la col·laboració prestada. També tenen paraules d’agraïment per a la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat Valenciana i de la Consejería de Agua, Agricultura, Ganadería y Pesca de la Región de Murcia. La recerca rebé el suport de la Fundació per a la Biodiversitat del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic sota el projecte ECEME. Ruiz-García té una beca del Ministeri d’Universitats d’Espanya. March té e suport del programa CIDEGENT de la Generalitat Valenciana.
En termes generals, els condroïctis ocupen un lloc clau en la regulació d’ecosistemes marins, ja que controlen la dinàmica de la població de preses i mantenen la connectivitat tròfica entre hàbitats. Habitualment són espècies amb una història vital lenta, és a dir amb baixa fecunditat, maduració tardana i relativa longevitat. Això fa que siguin altament vulnerables a pressions antropogèniques com l’explotació pesquera. Segons la Llista Vermella de la Unió Internacional de la Conservació de la Natura, més d’un terç de les espècies de condroïctis són amenaçades. Val a dir que la captura del 74% de les espècies és no-intencionada. Tot i amb tot, moltes de les peces capturades accidentalment acaben comercialitzades. Així allò que és oficialment una ‘captura no-intencionada’ acaba per ésser una font d’ingressos.
La Unió Europea (EU) i les Organitzacions Regionals de Gestió Pesquera (RFMOs) opten principalment per la prohibició de la retenció amb finalitats comercials de condroïctis capturats accidentalment. És menys habitual que s’imposin quotes pesqueres a aquestes espècies.
En la gestió d’aquestes captures accidentals és essencial el concepte de mortalitat post-captura. Ací hom compte les captures retingudes, però també aquells animals que hagin estat descartats un colp morts (mortalitat en el vaixell) i els animals descartats vius que no arribin a sobreviure (mortalitat post-alliberament). Espècies de taurons que no són desitjades o que tindrien un valor massa baixa, o bé que es troben sota una protecció especial, són descartades de forma gairebé rutinària.
El Pla Internacional d’Acció per a la Conservació i Gestió de Taurons (IPOA-Taurons) i altres iniciatives globals no-vinculants cerquen la mitigació de les captures accidentals a través de tres grans grups de mesures:
1) prevenció de captures;
2) facilitació de l’escapament;
3) reducció de la mortalitat post-captura.
En la implementació d’aquestes mesures és important disposar d’una estimació acurada de la mortalitat en vaixell. Així ho contempla el pla d’acció de l’EU de ‘protecció i restauració dels ecosistemes marins per a una pesca sostenible i resilient’. Aquest pla demana una millora de la selectivitat dels sistemes de pesca i una reducció en l’impacte pesquer sobre espècies sensibles.
En la mitigació de les captures accidentals juguen un paper mesures com el tancament espacio-temporal d’àrees protegides. Algunes normatives es refereixen als dispositius de reducció de captura accidental. Pel que a fa les estratègies de reducció de la mortalitat es basen en una bona pràctica de manipulació i alliberament.
Ruiz-García et al. han analitzat dades de pesca d’arrossegament de la Mediterrània occidental per avaluar els factors biològics, ambientals i pesqueres relacionats amb la taxa de mortalitat en vaixell dels taurons Scyliorhinus canicula [Linnaeus, 1758] i Galeus melastomus [Rafinesque, 1810]. Aquestes dues espècies es troben entre les més freqüentment capturades en aigües comunitàries. Segons la Llista Vermella d’IUCN són espècies de ‘risc mínim’. El valor comercial és baix, però no pas nul, de forma que poden ser atractives per alguns mercats a falta d’altres opcions. Són taurons petits, relativament prolífics, i amb una ventilació per bombeig bucal.
Un model d’aprenentatge mecànic
Les dades de mortalitat en vaixell foren recollides durant campanyes d’observació a bord de pesquers comercials d’arrossegament de fons de la Mediterrània occidental. Aquesta activitat es conduïa sota els auspicis de la regulació del Parlament Europeu i del Consell de Pesca de la Comissió Pesquera General per a la Mediterrània. No calia, doncs, una revisió ètica específica.
En total s’examinaren 66 remolcs a bord de 8 vaixells pesquers de 5 ports diferents (Castelló, Cullera, Xàbia, Calp i Cartagena). Les campanyes d’observació es feren estacionalment entre desembre del 2020 i juny del 2022. Les operacions pesqueres cobertes eren:
– en la plataforma continental (50-250 m de fondària) les del lluç (Merluccius merluccius), del moll (Mullus spp.) i de la gamba blanca (Parapenaeus longirostris).
– en el talús superior (200-600 m), de l’escamarlà (Nephrops norvegicus).
– en el talús inferior (400-800 m), de la gamba rosada (Aristeus antennatus).
La posició geogràfica dels vaixells se seguia per GPS. El sistema SCANMAR monitoritzava les operacions pesqueres. L’arrossegament es feia sobre fons tous, bé sorrencs bé fangosos. L’estat de la mar es valorava per l’escala de Douglas. La força del vent per l’escala de Beaufort. La coberta nuvolosa per l’escala d’Oktas.
De cada remolc es prenia una mostra aleatòria representativa i s’hi comptaven tots els espècimens de S. canicula i G. melastomus, determinant-ne el sexe i la longitud en mm. La maduresa es determinava per la mida, amb un llindar de 38,74 cm per als mascles de S. canicula, 40,04 mm per a les femelles de S. canicula, 49,91 cm per als mascles de G. melastomus i 51,92 cm per a les femelles de G. melastomus.
La mortalitat en el vaixell es valorava en el moment que els taurons eren alliberats cap a la mar, sense retard o accelerant el tempo convencional de les pràctiques comercials de descartament. Si els espècimens eren comercialitzats, la valoració es feia en el moment de la selecció. El temps en coberta es mesurava com el temps des de l’aixecament de la xarxa per damunt del mar fins que l’espècimen era o bé alliberat o bé processat. Un espècimen era considerat mort quan exhibia rigor mortis o era completament immòbil davant d’estímuls. Si no era el cas, l’individu era considerat viu.
Com a predictors biològics se seleccionaren la mida corporal (TL), la maduresa (MAT) i el sexe (SEX).
Com a predictors ambientals se seleccionaren l’estat de la mar (SEASTATE), la força del vent, la nuvolositat, la temperatura atmosfèrica (ATEMP), la diferència de temperatura entre l’aire i el fons marí (DTEMP).
Com a predictors pesquers se seleccionaren la fondària d’arrossegament (DEPTH), la velocitat d’arrossegament (SPEED), la durada de l’arrossegament (DUR), la biomassa total capturada i el temps d’exposició en coberta (DECKTIME).
S’utilitzaren arbres de regressió potenciats (BRTs) per avaluar l’efecte d’aquests paràmetres en la mortalitat en vaixell. El BRT és un mètode d’aprenentatge mecànic de predicció de preferències d’hàbitat. Cal fer una comprovació prèvia de la col·linealitat de les variables, i en aquest sentit hi ha una alta correlació entre ATEMP i DTEMP. També hi ha una alta correlació entre l’estat de la mar i la força del vent.
La variable resposta era binomial: el tauró o era mort (1) o era viu (0). El model BRT requereix l’optimització de 4 paràmetres: el nombre d’arbres, la complexitat de l’arbre, la taxa d’aprenentatge i la fracció de dades seleccionades en cada iteració. Ruiz-García et al. empraren entre 50 i 10000 arbres amb increments de 50 arbres en cada pas. La complexitat d’arbre fou fixada en 1, 3 o 5. La taxa d’aprenentatge era 0,005, 0,001 o 0,01. Les fraccions de bossa eren 0,5, 0,6 o 0,7. Una part dels remolcs foren utilitzats en el conjunt d’ensinistrament i unes altres per a la validació de model.
Les dades corresponents a 66 remolcs
En els 66 remolcs examinats s’avaluaren 1430 espècimens de S. canicula i 1015 espècimens de G. melastomus. La taxa de mortalitat en el vaixell per a S. canicula fou del 27,4%, mentre que per a G. melastomus fou del 80,6%. La taxa de descartament per a S. canicula fou del 91,3%, mentre que per a G. melastomus fou del 87,7%. La retenció per a venda comercial era ocasional i centrada en espècimens de més de 40 cm. En aquests casos la carn de tauró era processada abans de subhasta, pelant, eviscerant i, de vegades, decapitant la captura. El temps mitjà de descartament era de 41,2±17,4 minuts (rang entre 5 i 105 minuts).
La mostra estudiada abastava des de nounats a adults de tots dos sexes. Per a S. canicula la mostra abastava 592 mascles i 838 femelles; 820 immadurs i 610 adults. Per a G. melastomus eren 593 mascles i 422 femelles; 730 immadurs i 285 adults.
Els factors de mortalitat en vaixell per a S. canicula
El model resultant explicava el 82,1% de la desviació. Els principals predictors eren la mida corporal, la temperatura de l’aire i el temps en la coberta. La mortalitat era major per als espècimens més petits, i disminuïa a mesura que la mida corporal creixia fins a estabilitzar-se en una mida de 40 cm.
La mortalitat començava a créixer progressivament a partir de 15 minuts d’exposició a coberta. A partir dels 75 minuts l’augment es feia més fort. Val a dir que alguns espècimens van sobreviure a més de 90 minuts d’exposició.
La mortalitat en el vaixell pujava si la temperatura ambiental era de més de 20 °C, i deixava de pujar a partir de 24°C.
Els factors de mortalitat en vaixell per a G. melastomus
El model resultant explicava el 76,9% de la desviació. La mida corporal, la profunditat de pesca i el temps de coberta n’eren els principals predictors de la mortalitat en vaixell.
La mortalitat en vaixell era especialment alta per als espècimens petits. Començava a disminuir per a mides superiors a 30 cm i s’estabilitzava a 55 cm.
La mortalitat en vaixell pujava per a taurons capturats a fondàries superiors a 550 m. Hi ha una correlació entre profunditat de pesca i mida corporal.
La mortalitat en vaixell augmentava sobtadament quan el temps de coberta depassava els 15 minuts, i s’estabilitzava a 35 minuts.
Com minimitzar l’impacte de la pesca accidental?
La mortalitat de G. melastomus en captura accidental puja a més del 80%. El valor és molt més baix en S. canicula, d’un 27%. La diferència s’explicaria perquè S. canicula és una espècie d’aigües menys profundes, ja que totes dues espècies comparteixen mida, història vital, trets ecològics i mode de ventilació.
Els condroïctis d’aigües més profundes tenen una taxa metabòlica relativament baixa. Això és perquè s’han d’adaptar a una temperatura més baixa, a una major escassedat d’aliments, a una major pressió ambiental, a una menor saturació d’oxigen i absència de llum. Aquesta menor taxa metabòlica implica una menor resiliència a estressos elevats. Alhora el canvi més profund en pressió i temperatura pot conduir a embòlies per supersaturació de gasos metabòlics o a danys hepàtics per alteració de la densitat i composició de la fracció oliosa.
La mida corporal influeix en la mortalitat en vaixell perquè hi ha una relació entre aquest factor i la dinàmica metabòlica de la glucosa. Els taurons més grossos tenen unes majors reserves de glicogen. La maduresa també implica una taxa metabòlica estàndard més baixa, i una menor necessitat de consum d’oxigen.
Els taurons d’aigües profundes pateixen més l’estrès tèrmic quan les temperatures atmosfèriques són superiors a 20°C. Al capdavall, són animals ectotèrmics, de manera que la temperatura ambiental condiciona el metabolisme. Una temperatura elevada pot promoure l’acidosi metabòlica, pot reduir els nivells d’eritròcits i afectar la densitat i composició de l’oli hepàtic.
La mortalitat en vaixell disminueix en dies rúfols. En canvi, en dies ventosos augmenta la mortalitat en vaixell, potser perquè llavors és més fàcil la dessecació corporal.
El model indica que és crucial que el temps en la coberta no depassi els 15 minuts. Això és difícil d’assolir quan el pesquer ha aconseguir una gran biomassa de captures.
Ruiz-García et al. recomanen la prevenció de la captura accidental, particularment de les classes de mida més petita. Això és encara més necessari en períodes càlids. Per això fora bo planificar la pesca en l’estació més càlida en les hores nocturnes o a primer matí, bo i evitant les àrees de cria del gat de mar. Les graelles d’exclusió en les entrades de l’arrossegament poden reduir la captura de gats de mar. En cas que arribi un gat de mar a la coberta caldria fer-hi un alliberament immediat, especialment si és un animal immadur. També és important, durant la tasca de tria, afavorir que la captura mantingui una temperatura el més baixa possible, que quedi protegida de l’exposició a raigs solars.
Lligams:
– Key drivers of at-vessel mortality in demersal sharks. David Ruiz-García, Claudio Barría, Juan A. Raga, David March. Conserv. Biol. e70100 (2025).
Des de la Mediterrània 