Pensem en les plantes com els productors primaris perfectes, fotoautòtrofs purs, als qual parasita la resta de la biosfera. El cas és més complex, ja que hi ha productors primaris que no són plantes. Alhora, hi ha plantes que, a més d’heteròtrofes, són directament parasitàries. Aquestes són el tema de la tesi doctoral de Nina Fahs, del Departament de Botànica i Zoologia de la Facultat de Ciència de la Universitat Masaryk de Brno. Les plantes paràsites són presents en un ample ventall d’ecosistemes, i de vegades fan un rol crític d’enginyers ecosistèmics. En un article a la revista de Stuttgart Plant Biology, Fahs et al. examinen l’ecologia de plantes parasitàries d’Europa pel que fa a preferències d’hàbitat, distribució espacial o tipus funcional. En efecte, dins de les plantes paràsites n’hi ha hemiparàsits eufitoides, paràsits obligats d’arrel, i trepadores paràsites. Fahs et al. han analitzats 244 espècies de plantes paràsites d’una base de dades de 819.452 parcel·les de vegetació d’arreu d’Europa. Amb un model de regressió comproven l’efecte del macro-clima, la topografia, l’hàbitat (obert, humit, salí, etc.) sobre la distribució dels tipus funcionals de plantes paràsites. Hi són presents a gairebé tots els hàbitats. Els hemiparàsits eufitoides (173 espècies) són més abundants en climes freds amb precipitació abundant i regular. Els paràsits radicals obligats (52 espècies) i les vinyes paràsites (12 espècies) són més típiques del clima mediterrani. En general, les plantes paràsites prefereixen condicions pobres en nutrients. El canvi climàtic afectaria negativament els hemiparàsits eufitoides, però promouria els paràsits obligats d’arrels i les trepadores paràsites.
Com a planta paràsita ens ve primer al cap el vesc (‘Viscum album’, en la imatge sobre un pollancre blanc, ‘Populus alba’, a Stourbridge Common, Cambridge), però Fahs et al. han analitzat un total de 244 espècies
Les angiospermes paràsites
Val a dir que només l’1,6% de les espècies conegudes d’angiospermes són paràsites. Hom diu que són plantes paràsites perquè obtenen part o tots els nutrients essencials d’altres plantes. A través d’un òrgan especialitzat, l’haustori, es vinculen al feix vascular d’una altra planta, bé a nivell d’arrel o de tija. A nivell ecosistèmic, les plantes paràsites poden promoure el reciclatge de nutrients, la productivitat, l’estructura de les comunitats o la diversitat.
Fahs et al. aprofiten l’European Vegetation Archive (EVA) per fer una anàlisi a gran escala dels nínxols ecològics de les plantes paràsites.
La classificació funcional més habitual de les plantes paràsites les divideix en tres grups:
1) hemiparàsits eufitoides: són plantes paràsites verdes que mantenen capacitat fotosintètica. Adherides a l’hoste adquireixen pràcticament tots els nutrients minerals, inclosa l’aigua, del xilema de l’hoste. Ara bé, depenen de la pròpia fotosíntesi com a principal font de carboni orgànic. És el cas de plantes dels gèneres Euphrasia, Melampyrum, Odontites, Rhinanthus, Pedicularis i Thesium.
2) paràsits d’arrel obligats: són plantes que no poden sobreviure sense un hoste una vegada esgotades les reserves seminals. En general, no tenen capacitat fotosintètica. Adquireixen els recursos de l’hoste, tant del xilema com del floema. És el cas d’espècies dels gèneres Orobanche i Lathraea. El cas extrem són les plantes endoparàsites, com ara Cytinus hypocystis, que creix en l’interior de les arrels del seu hoste.
3) Trepadores paràsites. A Europa trobem el gènere Cuscuta. Germinen en el terra i creixen independentment fins que es vinculen al tronc de l’hoste. Adherides al xilema i al floema de l’hoste perden la connexió amb el substrat. Preserven una fotosíntesi rudimentària, però important per a la invasió de l’hoste i la producció de llavors.
4) Vescs. Són angiospermes fotosintètiques llenyoses que germinen en les branques de l’hoste, i connecten amb el seu xilema.
Els registres de l’EVA
L’EVA conté dades de vegetació de 1.122.281 parcel·les. Fahs et al. seleccionaren dades demanant que fossin georeferenciades amb una incertesa inferior a 10 km, que hi hagués dades d’abundància de cobertura i que no es corresponguessin a vegetació aquàtica. Les parcel·les seleccionades anaven des d’1 m2 a 1000 m2. Les parcel·les eren classificades segons l’EUNIS (European Nature Information System), que comença per distingir entre herbassars (R), boscos (T), litorals sorrencs i penyasegats (N), marjals salins litorals (M), aiguamolls (Q), bruguerars, màquies i tundra (S), hàbitats de terra endins de poca vegetació (U) i hàbitats antropogènics (V). Fahs et al. exclogueren els hàbitats V i zones afectades per transicions recents. Tot plegat conduí a la selecció de 819.452 parcel·les.
Prescindiren dels registres de plantes no-vasculars o d’entrades no identificades. No consideraren la distinció entre arbre, arbust i herba. Cada tàxon era classificat a alguna d’aquestes quatre categories: a) hemiparàsits eufitoides; b) paràsits obligats d’arrels; c) vinyes paràsites; d) vescs; e) autòtrofs (no-paràsits).
Les dades climàtiques provenien de CHELSA Bioclim i de BIOCLIM+.
Les grans categories d’hàbitats d’EUNIS eren:
1) Hàbitats oberts o tancats.
2) Hàbitats humits o eixuts.
3) Hàbitats salins o no-salins.
L’escala EIVE (Ecological Indicator Values for Europe) era utilitzada per al nitrogen del sòl, la humitat del sòl, la reacció del sòl, la temperatura i la llum.
Hi havia disponibilitat de variables ambientals per a 565.063 parcel·les, de les quals 100.378 contenien alguna espècie paràsita.
La modelització ambiental permetia computar el nínxol ecològic de cada espècie paràsita.
Patrons espacials i associacions d’hàbitats
Fahs et al. identificaren 244 plantes paràsites dins d’un total de 11.126 tàxons de plantes. D’aquestes 244, 176 eren hemiparàsits eufitoides, 52 eren paràsits obligats d’arrel, 12 eren trepadores paràsites i 4 eren vescs.
Les plantes paràsites són presents arreu d’Europa. Els hemiparàsits eufitoides són més habituals en les regions amb més vegetació (a major altitud o major latitud), i menys a l’àrea mediterrània i a la terra baixa. Els paràsits obligats d’arrels són més abundants a l’àrea mediterrània i temperada. Les trepadores paràsites són més habituals al sud.
Els models d’arbre de regressió estimulat (BRTs) de predictors ambientals identifiquen les variables climàtiques com els predictors més importants en la conformació dels nínxols de les plantes paràsites. Hi segueix la topografia local. Hi ha una preferència per zones amb relleu, per hàbitats oberts i per zones eixutes.
Les plantes paràsites s’associen especialment a condicions de baix contingut de nitrogen en el sòl, o de baixa humitat del sòl, i alhora de major irradiància solar.
Els nínxols ecològics
Hi ha excepcions a aquestes tendències generals. Osyris alba, algunes espècies del gènere Thesium, Odontites luteus, Bellardia trixago i Parentucellia són hemiparàsits eufitoides que prefereixen zones d’estius càlids i de baixa precipitació anual. Orobanche flava i Tozzia alpina són paràsits obligats d’arrels que prefereixen zones d’estius moderats i d’alta precipitació anual.
Tendències de futur
Vora un 2,2% de les espècies vegetals analitzades per Fahs et al. són paràsites. La família de les Orobanchaceae suposa la majoria d’hemiparàsits eufitoides i de paràsits obligats d’arrels. Aquesta família s’originà a l’antiga Lauràsia (probablement a l’actual Àsia Oriental) i es diversificà a l’Euràsia Occidental temperada. El gènere Cuscuta seria originari de l’Àsia Central o del Sud. D’altra banda, les espècies de Santalales serien originàries de Gondwana.
L’heterogeneïtat topogràfica afavoreix la presència dels tres tipus funcionals de plantes paràsites. Fahs et al. creuen que això es deu a què les planes del nord i de l’est d’Europa són sotmeses a una alta intensitat d’ús. Per això, la regió bàltica, per bé que plana, és un lloc d’especial diversitat d’hemiparàsits eufitoides, car conserva una alta diversitat forestal.
Les temperatures fredes inhibirien l’eficiència dels paràsits obligats d’arrels i de les trepadores paràsites per xuclar nutrients del floema de l’hoste. Fahs et al. fan una analogia amb la caiguda de la diversitat d’amfibis i rèptils a l’Europa freda.
En climes freds hi ha una major dificultat pel creixement d’arrels, i això afavoriria l’estratègia de les plantes hemiparàsites eufitoides.
Un altre factor promotor de l’estratègia hemiparàsita és la pobra disponibilitat de nitrogen en el sòl. Això promou la combinació de fotosíntesi pròpia amb la capacitat de captar nitrogen del xilema d’un hoste.
El canvi global afavoreix l’escalfament i l’eutrofització. Això va en detriment teòricament de les plantes hemiparàsites eufitoides. Per contra, això pot afavorir l’expansió d’alguns paràsits obligats d’arrels i de vinyes paràsites.
Lligams:
– Parasitic plants in Europe: ecological niches and spatial patterns. N. Fahs, I. Axmanová, J.-C. Svenning, J. Padullés Cubino, I. Biurrun, S. Boch, J. A. Campos, A. Čarni, J. Dengler, E. Garbolino, T. Heinken, K. Knotková, J. Těšitel. Plant Biol. (Stuttg). (2025).
Des de la Mediterrània 