La poesia de Mahmud Darwix, traduïda al català com a homenatge al poble palestí.
El poema L’eternitat de la figuera de moro (أبد الصبار), escrit l’any 1995 i publicat en català en el llibre Per què has deixat el cavall sol? (Editorial Límits, 2004), és un text on la memòria personal i la col·lectiva es fonen en una imatge central: la figuera de moro, una planta que simbolitza alhora resistència, dolor, arrelament a la terra i identitat nacional. Espinosa i persistent, capaç de sobreviure a condicions adverses, és també metàfora de la duresa de la vida sota ocupació i exili. Quan Darwīx parla de la seva eternitat, evoca la impossibilitat d’arrencar del tot la memòria i la presència del poble palestí, malgrat la destrucció de cases, pobles i records.
El poema combina un to elegíac i resistent. Hi apareixen ecos autobiogràfics, ja que Darwīx va viure l’experiència de la pèrdua de la seva llar després de la Nakba de 1948, però també hi ressona una dimensió col·lectiva que transcendeix el jo poètic. La figuera de moro esdevé un element del paisatge que parla per si sol: un testimoni silenciós que roman quan les persones han estat desplaçades.
Des del punt de vista estilístic, el poema oscil·la entre la intimitat del record i la dimensió èpica de la lluita col·lectiva. Aquest equilibri entre les dimensions personal i nacional és una de les marques més característiques de la seva obra. En definitiva, L’eternitat de la figuera de moro no és solament una elegia a la terra perduda, sinó també una afirmació de la persistència i la dignitat d’un poble; Darwix converteix el paisatge en un arxiu viu de memòria i resistència.
Presentem una versió traduïda al català per la filòloga i arabista osonenca Margarida Castells. Al final de l’article trobareu un vídeo on podreu escoltar Darwix recitant el poema.
L’eternitat de la figuera de moro (1995)
-Pare, cap a on anem?
-Cap a on ens dugui el vent, fill meu.
Vam abandonar la vall
on els soldats de Bonaparte havien aixecat una talaia
per sotjar les ombres de la vella murada d’Acre.
El pare deia al fill: no tinguis por, no
t’ha d’espantar el xiulet de les bales! Enganxa’t
al terra i no et passarà res. Ens resguardarem
a muntanya, al nord, i tornarem
quan els soldats se’n vagin cap a casa.
-I qui viurà a casa nostra, pare?
-Es quedarà tal com està.
Va palpar la clau com aquell qui palpa un braç
i es va calmar. Tanmateix, en travessar
una tanca de punxes li va dir:
Recorda-ho! Aquí els anglesos van tenir crucificat
el teu pare durant dues nits, sobre les espines d’una figuera de moro,
però mai no va confessar. Et faràs gran,
i explicaràs als qui heretin els fusells
aquesta història de sang i ferro.
-Per què has deixat el cavall sol?
-Perquè faci companyia a la casa,
les cases es moren quan se n’absenten els habitants.
L’eternitat llunyana obre les portes
al carro de la nit. Els llops de l’estepa
udolen a una lluna espantada. I el pare
diu al fill: sigues fort com l’avi!
Enfila’t amb mi a l’últim puig de roures
i recorda: aquí mateix el genísser va caure
del cavall en plena batalla; resisteix amb mi,
que tornarem.
-Quan, pare?
-Demà, o demà passat.
Un matí eixelebrat mastegava el vent
al seu darrere en les llargues nits d’hivern.
Els soldats de Josuè construïen
la fortalesa amb pedres de casa seva
mentre ells dos panteixaven, camí de Canaan:
fill, per aquí va passar un dia Nostre Senyor.
Aquí va convertir l’aigua en vi. Aquí va parlar
a bastament sobre l’amor, recorda-ho demà.
I recorda els castells dels croats,
rosegats per l’herba d’abril
una vegada que els guerrers els hagueren abandonat.
أبد الصبار
إلى أين تأخذني يا أبي؟
إلى جهة الريح يا ولدي …
… وهما يخرجان من السهل ، حيث
أقام جنود بونابرت تلاً لرصد
الظلال على سور عكا القديم ـ
يقول أبٌ لابنه: لا تخف. لا
تخفْ من أزيز الرصاص ! التصقْ
بالتراب لتنجو! سننجو ونعلو على
جبل في الشمال ، ونرجع حينَ
يعود الجنود إلى أهلهم في البعيدِ
ـ ومن يسكن البيت من بعدنا
يا أبي ؟
ـ سيبقى على حاله مثلما كان
يا ولدي
تحسس مفتاحه مثلما يتحسس
أعضاءه ، واطمئن. وقال لهُ
وهما يعبران سياجاً من الشوك
يا ابني تذكّرْ! هنا صلب الإنجليزُ
أباك على شوك صبارة ليلتين،
ولم يعترف أبداً. سوف تكبر يا
ابني، وتروي لمن يرثون بنادقهم
سيرة الدم فوق الحديدِ …
ـ لماذا تركت الحصان وحيداً؟
ـ لكي يؤنس البيت ، يا ولدي ،
فالبيوت تموت إذا غاب سكانها …
تفتح الأبدية أبوابها من بعيدٍ ،
لسيارة الليل. تعوي ذئاب
البراري على قمر خائف. ويقول
أب لابنه: كن قوياً كجدّك!
واصعد معي تلة السنديان الأخيرة
يا ابني، تذكّر: هنا وقع الانكشاريّ
عن بغلة الحرب ، فاصمد معي
لنعودَ
ـ متى يا أبي ؟
ـ غداً. ربما بعد يومين يا ابني!
وكان غدٌ طائشٌ يمضغ الريح
خلفهما في ليالي الشتاء الطويلة
وكان جنود يهوشع بن نون يبنون
قلعتهم من حجارة بيتهما. وهما
يلهثان على درب (قانا): هنا
مر سيدنا ذات يوم. هنا
جعل الماء خمراً. وقال كلاماً
كثيراً عن الحب، يا ابني تذكّر
غداً. وتذكر قلاعاً صليبية
قضمتها حشائش نيسان بعد
رحيل الجنود …
Xavier Lasauca i Cisa
Blog La mà de Fàtima
Articles relacionats:
Mahmud Darwix, el poeta nacional palestí
Poemes de Mahmud Darwix (1): La nena. / El crit.
Poemes de Mahmud Darwix (2): La Rita i el fusell.
Nascut a Barcelona (1965), on visc a cavall de Sant Genís dels Agudells i la Vila de Gràcia. Soc físic teòric de formació (Universitat Autònoma de Barcelona, 1988), i actualment treballo com a responsable de Gestió del Coneixement i Sistemes d’Informació en R+D a la Direcció General de Recerca (Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya). La meva experiència professional se centra fonamentalment en els àmbits de la gestió del coneixement i la comunicació en el sector de l’Administració pública.
Des de la Mediterrània 