Poemes de Mahmud Darwix (4): Carnet d’identitat

La poesia de Mahmud Darwix, traduïda al català com a homenatge al poble palestí.

El poema Carnet d’identitat (بطاقة هوية) és una de les obres més emblemàtiques del poeta palestí Mahmud Darwix; en aquest poema afirma amb orgull la seva identitat palestina i denuncia l’opressió i la discriminació que pateix el seu poble. Va ser escrit l’any 1964, quan Darwix tenia només 22 anys, i es va publicar en el seu llibre Fulles d’olivera (أوراق الزيتون).

El poema comença en un to directe i imperatiu («Anota, que soc àrab…»), destinat a un funcionari israelià que li reclama dades. Denuncia la confiscació de terres, la discriminació i la pobresa imposada, i exalça l’orgull que malgrat tot manté el seu poble. Des del punt de vista estilístic, el poema combina una veu personal amb una dimensió col·lectiva, de manera que esdevé una proclamació de dignitat i de resistència política i cultural. El carnet d’identitat, eix central del poema, és una metàfora de la burocràcia que redueix les persones a números, però Darwix hi contraposa la seva humanitat, cultura i orgull nacional. El poema va esdevenir immediatament un símbol de resistència palestina, un himne, sobretot entre els palestins que vivien sota l’administració militar israeliana després del 1948.

Les autoritats israelianes van percebre el poema com un text incendiari; fins i tot, durant alguns anys en van limitar la difusió. De fet, Carnet d’identitat va marcar l’inici de Darwix com a poeta de la resistència (شاعر المقاومة). Al final de l’article trobareu un vídeo on podreu escoltar Darwix recitant el poema.

Carnet d’identitat (1964)

Anota,
que soc àrab,
i que el meu número de carnet és el cinquanta mil,
que ja tinc vuit fills,
i que el novè arribarà a finals d’estiu.
T’enfadaràs per això?

Anota,
que soc àrab,
i amb els meus companys de dissort
treballo a la pedrera.
Per als meus vuit fills
arrenco, de les roques,
el bocí de pa,
el vestit i els llibres.
No demano almoina a la teva porta,
ni em rebaixo
al peu de les teves escales.
T’enfadaràs per això?

Anota,
que soc àrab.
Soc un nom sense títol.
Paciència tinc, en una terra
on tot el que hi ha
hi viu iradament.

Les meves arrels
s’enfonsaren abans del naixement del temps,
abans de l’obertura de les eres,
del xiprer i de l’olivera,
abans que brotés l’herba.
El meu pare…
ve de la família de l’arada,
no pas de senyors nobles.
El meu avi era un camperol,
sense llinatge ni origen distingit.
Ell m’ensenyà l’orgull del sol
abans que aprengués a llegir.

Ca meva era una barraca
de canyes i troncs.
Et complau, la meva condició?
Soc un nom sense títol.

Anota,
que soc àrab,
que tinc el cabell negre
i els ulls marrons;
que, per més detalls,
em cobreixo el cap amb un mocador;
que els palmells de les meves mans són forts com la roca
i esgarrapen a qui els toca.
Que visc
en un poblet perdut, abandonat,
amb carrers sense nom.
I amb tots els seus homes
al camp o a la pedrera…
T’enfadaràs, per això?

Anota això!
Que sóc àrab;
i que robares les vinyes del meu avi
i una terra que llaurava
jo, amb tots els meus fills.
Que només ens deixares
aquestes roques…
No me les prendrà pas també el teu govern,
com alguns diuen?

Anota, doncs…
al començament de la primera pàgina
que no odio ningú,
ni a ningú robo res.
Però si tinc fam,
devoraré la carn de qui a mi em robi.
Aneu amb compte, doncs!
Aneu amb compte amb la meva fam,
i amb la meva ira!

Traducció: Xavier Lasauca Cisa (CC BY 4.0) 

بطاقة هوية
سجِّل
أنا عربي
ورقمُ بطاقتي خمسونَ ألفْ
وأطفالي ثمانيةٌ
!وتاسعهُم.. سيأتي بعدَ صيفْ
فهلْ تغضبْ؟

سجِّلْ
أنا عربي
وأعملُ مع رفاقِ الكدحِ في محجرْ
وأطفالي ثمانيةٌ
أسلُّ لهمْ رغيفَ الخبزِ،
والأثوابَ والدفترْ
من الصخرِ
ولا أتوسَّلُ الصدقاتِ من بابِكْ
ولا أصغرْ
أمامَ بلاطِ أعتابكْ
فهل تغضب؟

سجل
أنا عربي
أنا اسم بلا لقبِ
صَبورٌ في بلادٍ كلُّ ما فيها
يعيشُ بفَوْرةِ الغضبِ
جذوري
قبلَ ميلادِ الزمانِ رستْ
وقبلَ تفتّحِ الحقبِ
وقبلَ السّروِ والزيتونِ
… وقبلَ ترعرعِ العشبِ
أبي.. من أسرةِ المحراثِ
لا من سادةٍ نُجُبِ
وجدّي كانَ فلاحاً
!بلا حسبٍ.. ولا نسبِ
يُعَلّمني شموخَ الشمسِ قبلَ قراءةِ الكتبِ
وبيتي’ كوخُ ناطورٍ
منَ الأعوادِ والقصبِ
فهل تُرضيكَ منزلتي؟
!أنا اسم بلا لقبِ

سجلْ
أنا عربي
ولونُ الشعرِ… فحميٌّ
ولونُ العينِ… بنيٌّ
:وميزاتي
على رأسي عقالٌ فوقَ كوفيّه
…وكفّي صلبةٌ كالصخرِ
تخمشُ من يلامسَها
وعنواني:
أنا من قريةٍ عزلاءَ منسيّهْ
شوارعُها بلا أسماء
وكلُّ رجالها في الحقلِ والمحجرْ
فهل تغضبْ؟

!سجِّل
أنا عربي
سلبتُ كرومَ أجدادي
وأرضاً كنتُ أفلحُها
أنا وجميعُ أولادي
ولم تتركْ لنا… ولكلِّ أحفادي
…سوى هذي الصخورِ
فهل ستأخذُها
حكومتكمْ.. كما قيلا!؟
إذنْ
سجِّل… برأسِ الصفحةِ الأولى
أنا لا أكرهُ الناسَ
ولا أسطو على أحدٍ
ولكنّي… إذا ما جعتُ
آكلُ لحمَ مغتصبي
حذارِ… حذارِ… من جوعي
!!ومن غضبي

Xavier Lasauca i Cisa
Blog La mà de Fàtima

Articles relacionats:

Mahmud Darwix, el poeta nacional palestí
Poemes de Mahmud Darwix (1): La nena. / El crit.
Poemes de Mahmud Darwix (2): La Rita i el fusell.
Poemes de Mahmud Darwix (3): L’eternitat de la figuera de moro.