En quatre versos resumia Hesíode el final de l’Edat de Bronze (καὶ τοὶ μὲν χείρεσσιν ὕπο σφετέρῃσι δαμέντες βῆσαν ἐς εὐρώεντα δόμον κρυεροῦ Αίδαο νώνυμνοι: θάνατος δὲ καὶ ἐκπάγλους περ ἐόντας εἷλε μέλας, λαμπρὸν δ᾽ ἔλιπον φάος ἠελίοιο). En poques paraules: autodestrucció, mort i oblit d’una gent temible. Hesíode ens diu que tot ho feien de bronze perquè desconeixien el ferro (ὧν δ᾽ ἦν χάλκεα μὲν τεύχεα, χάλκεοι δέ τε οἶκοι χαλκῷ δ᾽ εἰργάζοντο: μέλας δ᾽ οὐκ ἔσκε σίδηρος). Han transcorregut des d’Hesíode més de 26 segles, mentre que del final de l’Edat de Bronze a Hesíode s’escolen no pas gaire més de 2, i la concepció catastròfica del final de l’Edat de Bronze persisteix. A Europa Central aquest període té lloc entre els anys 1300 i 800 a.C., i una altra grega, Eleftheria Orfanou, que fa la tesi doctoral a l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva, signa com a autora primera i corresponsal un article a la revista Nature Communications on es retrata el període a partir de nocions un xic més neutres: augment de la mobilitat, transformació sòcio-econòmica, fluctuacions ambientals i expansió de xarxes culturals. Orfanou et al. han volgut aprofundir en aquest concepte i ens ofereixen una reconstruccions dels modes de vida de comunitats de l’Europa Central del Bronze Final fent ús d’ADN antic i d’anàlisis isotòpiques i osteoarqueològiques. El primer repte per a aquesta aproximació biomolecular sorgeix de la pràctica mortuòria més habitual de llavors: la cremació. No obstant, malgrat que rars, han estat identificades inhumacions a Kuckenburg i Esperstedt: d’ací Orfanou et al. han obtingut dades d’ADN antic, d’isòtops d’oxigen i estronci i osteològiques de 36 individus. Les comparen amb inhumacions contemporànies (33 individus) del sud d’Alemanya, Bohèmia, i Polònia. Les dades genòmiques mostren una continuïtat genètica amb les poblacions precedents del Bronze Antic, al costat d’un augment gradual de l’ascendència relacionada amb els primers pagesos europeus, que varia segons la regió i el període. Les dades isotòpiques d’oxigen i estronci indicarien un origen local dels individus analitzats, amb algunes excepcions. La pràctica de la inhumació a Kuckenburg i Esperstedt obeiria a patrons culturals i no pas a un origen al·lòcton.
El grup d’arqueogenètica de Wolfgang Haak ha treballat sobre el complex mortuari (39/2018) de Kuckenburg
El Bronze Final a l’Europa Central
El Bronze Final a l’Europa Central s’estén entre els segles XIII i IX a.C. En aquest mig mil·lenni la regió viu profundes transformacions culturals i socials: augmenta el comerç de llarga distància i la interconnexió, hi ha canvis climàtics i ideològics, i una major mobilitat geogràfica de la població. Al llarg del període hi ha una transició en la pràctica mortuòria, passant de la inhumació fins a fer de la cremació la pràctica dominant. Això es manifesta en ‘camps d’urnes’, de manera que els arqueòlegs alemanys donaren el nom de Urnfelder a aquesta cultura, que si volem emprar un lèxic grec es correspondria als ‘sorotaptes’. En efecte, les restes cremades eren col·locades en urnes, i les urnes soterrades en cementiris plans. Els arqueòlegs situen actualment l’origen d’aquesta cultural a la regió del Danubi Mitjà, en les actuals Baixa Àustria, Moràvia, Eslovàquia Sud-Occidental i Hongria, en un període situat entre el 2000 i el 1600 a.C. D’aquesta zona la pràctica s’hauria expandit per tot Europa, i apareixia ja consolidada vers el 1300 a.C.
La pràctica de la cremació posa difícil a l’arqueogenètica la seva tasca de reconstrucció de modes de vida (patrons de mobilitat, dieta, ascendència genètica, parentiu biològic), ja que és difícil aplicar mètodes biomoleculars a restes cremades.
L’ADN antic (aDNA) és una de les eines fonamentals en la reconstrucció de la història de les poblacions humanes, sempre que el combinem amb les dades culturals, econòmiques i lingüístiques. Gràcies a ell s’ha pogut saber que el perfil genètic de les poblacions centroeuropees de l’Edat de Bronze queda establert en bona mesura en el III mil·lenni a.C., com a resultat de la barreja genètica de grups agrícoles del Neolític Mitjà/Tardà (ancestres EEF i WHG) i de grups pastoralistes de l’Europa Central (ancestres esteparis). L’ancestre EEF seria més abundant a les actuals Alemanya Meridional, Suïssa, Àustria i Hongria (en detriment de l’ancestre estepari) que no pas a les regions de més al nord (Alemanya Central, Bohèmia, Polònia), ja en el període dels Vasos Campaniformes i del Bronze Inicial. Així a Bohèmia el trànsit del Bronze Inicial (Únětice) al Bronze Mitjà (Túmuls) i Bronze Final (Knovíz) s’acompanya d’un augment de l’ancestre EEF. Això no passa a Polònia amb la cultura Trzciniec, amb unes arrels en la zona forestal d’Europa.
Les anàlisis d’isòtops d’oxigen i d’estronci poden ajudar a establir patrons de mobilitat. L’estronci indicaria que a l’Alemanya Central hi hauria ja en el període Únětice (Bronze Inicial) una barreja entre una majoria local i una minoria d’individus no-locals, amb una tendència cap a l’exogàmia femenina. A l’Alemanya Meridional la proporció d’individus no-locals seria superior, especialment entre les dones (exogàmia i mobilitat femenines).
En el Bronze Final trobem excepcions a la cremació. El grup Unstrut (1325-750 a.C.), situat en el Bosc de Turíngia i el riu Saale (Alemanya Central) continuà amb la pràctica de la inhumació. Reté una pràctica que grups veïns, com el Grup Saalemündungs abandonava en benefici de la cremació. La inhumació Unstrut consistia en dipositar els cossos en una posició estirada en decúbit supí, amb una orientació NO-SE. De vegades s’acompanyava amb acumulació de pedres. També hi havia deposicions exclusives del crani. Els arqueòlegs alemanys anomenen aquests enterraments del Bronze Final Sonderbestattungen, i en troben a l’Alemanya Central, a l’Alt Tisza, a Transilvània (enterraments infantils de Şoimuş–Teleghi), a Moldàvia, a Txèquia (Knovíz).
Orfanou et al. se centren en dos jaciments arqueològics de Saxònia-Anhalt, associats al grup Unstrut: Esperstedt i Kuckenburg. Aquests jaciments fa part d’un extens complex que inclou un assentament fortificat en un esperó que mira al riu Weida (Kuckenburg) i un altre possible assentament fortificat en la banda oposada de la mateixa vall (Esperstedt). Al costat d’aquest darrera hi hauria un cementiri bi-ritual.
Cronològicament es diferencien dues fases:
– la primera, del 1300 al 1050 a.C. Es correspondria a les fases Bz D i Ha A.
– la segona, del 1050 al 800 a.C. Es correspondria a laa fase Ha B.
Vers el 1050 a.C. la regió experimenta canvis en l’assentament i la nutrició.
Les pràctiques mortuòries inclouen enterraments en fosses i rases de l’assentament, i d’altres en el cementiri. La inhumació és la pràctica dominant, però també hi ha casos de cremació. A Kuckenburg hi ha deposicions només de cranis i ritus funeraris multi-etapes.
Les anàlisis són complementades amb les d’altres jaciments de la regió.
L’ancestre genètic del Bronze Final
Orfanou et al. han aconseguit recuperar ADNa de 75 inhumacions del Bronze Final de l’Europa Central. Totes les mostres passaren el control de qualitat (contingut endogen, patrons típics de dany en els extrems 5` i 3`). Amb això pogueren fer anàlisis de polimorfismes mononucleotídics de 69 individus, que d’acord amb la determinació genètica sexual seria 32 femelles i 37 mascles. Per 39 individus hi ha alhora dades genètiques i osteoarqueològics de determinació sexual, amb una concordança del 85%. Han observat 51 haplotips mitocondrials diferents en 64 individus. La majoria d’individus masculins portaven l’haplogrup U I2a1 (11 individus) o el R1B1 (21 individus).
L’anàlisi de components principals sobre poblacions de l’Euràsia Occidental permet avaluar les aportacions de diferents ancestres (EEF, WHGA, WHGB, OldSteppe). Hi ha una continuïtat genètica entre el Bronze Inicial i el Bronze Final, però amb un augment relatiu de l’ancestre EEF i una disminució d’OldSteppe.
Parentiu biològic i organització social
Orfanou et al. identifiquen un enterrament triple a Kuckenburg consistent en una mare (KUC004) i dues filles (KUC005 i KUC007). Parentius més llunyans connecten algun individu de Kuckenburg amb Esperstedt, cosa d’altra banda gens sorprenent quan les dues localitats només són separades per 2 km.
El nivell d’homozigositat dels individus estudiats és baix. Una excepció és la nena KUC019, que seria filla potser de cosins germans.
Les dades isotòpiques i la mobilitat
La ratio entre l’estronci-87 i l’estronci-86 de 29 inhumacions de Kuckenburg i Esperstedt, i de 21 cremacions d’aquestes localitats, foren mesurades. També fou mesurada la fracció d’oxigen-18 de 24 individus i de 6 restes faunístiques.
La majoria d’individus encaixen amb el rang local. En són excepció ESP045 i ESP040 en l’època inicial, i cinc altres individus en l’època final (KUC010 i KUC028). KUC010 i KUC028 s’haurien criat en una localitat calcària o en una plana al·luvial.
Dades paleopatològiques
A Kuckenburg la majoria d’individus foren enterrats en fosses de l’assentament, de vegades en enterraments dobles o triples, en alguns casos només el crani, i en d’altres amb manca de vèrtebres o amb ossos aïllats. A l’enterrament 39/2018, per exemple, hi havia set cranis (sis de dones i un d’un home jove), un fragment d’os llarg, una mandíbula bovina i set recipients ceràmics (dos amb restes de cremacions). KUC025, morta a 40-50 anys d’edat, presentava un trauma cranial sever i esquerdes d’esmalt. KUC023, un home mort jove, presentava trauma cranial i criba orbitalia de grau 2.
En general, són els individus més vells els que presenten més indivís de malalties degeneratives. Les lesions traumàtiques antemortem són rares, amb alguns fractures d’ossos llargs o de costelles, i també algun impacte cranial. KUC012 té indicis de tuberculosi espinal. La salut dentària és en general bona, però es registren casos de càlculs i de caries lleus, i en el cas de KUC004 hi havia lesions patològiques que arribaven a la mandíbula.
L’anàlisi d’ADN posa de manifest la presència de Streptococcus mutans i de Parvimonas micra, patobionts potser implicats en caries i en periodontitis, que són afavorits en dietes riques en carbohidrats (p.ex. amb mill com a cereal bàsic). A ESP043 s’ha detectat ADN de Yersinia enterocolitica, un patogen zoonòtic que produeix gastroenteritis aguda.
Les resten manifesten que la vida no era fàcil: indicis d’estrès infantil, lesions articulars degeneratives, traumes. Amb tot, la majoria individus arribaven a morir amb una condició general de salut bona. La violència interpersonal no seria una causa habitual de mort entre les persones que rebien una inhumació formal.
Lligams:
– Reconstruction of the lifeways of Central European Late Bronze Age communities using ancient DNA, isotope and osteoarchaeological analyses.Eleftheria Orfanou, Ayshin Ghalichi, Adam B. Rohrlach, Enrico Paust, Aida Andrades Valtueña, Michal Ernée, Mirosław Furmanek, Agata Hałuszko, Taylor Hermes, Marie Himmel, Jana Ilgner, Johannes Krause, Mario Küßner, Thiseas Christos Lamnidis, Mary Lucas, Drahomíra Adámková Malyková, Harald Meller, Gunnar U. Neumann, Luka Papac, Sandra Penske, Maike Salinger, Sarah A. Schrader, Torsten Schunke, Lena Semerau, Lubor Smejtek, Luca Traverso, Barbara Zach, Robert Spengler, Philipp W. Stockhammer, Joachim Wahl, Christophe Snoeck, Peter Ettel, Florian N. Schneider, Patrick Roberts & Wolfgang Haak. Nat. Commun. 17: 1992 (2026).
Des de la Mediterrània 
Podeu escriure el vostre comentari aquí: