Chiara Gambardella treballa sobre l’ecologia de grans taurons pelàgics a l’Università Politecnica Delle Marche, d’Ancona, i a la Stazione Zoologica Anton Dohrn, de Messina. Ja va dedicar la tesi doctoral en part al solraig ver, marraix o salroig, de nom científic Isurus oxyrinchus. Aquest tauró és altament migratori, la qual cosa suposa un repte per a la seva conservació, ni que sigui pel fet d’ésser una víctima freqüent de captures indesitjades en palangre. Aquest i altres impactes antropogènics situen el solraig en la llista global d’espècies en perill, i es considera a la Mar Mediterrània una espècie en perill crític. Qualsevol estratègia de conservació necessita un cert coneixement de l’estructura de la població mediterrània així com de la seva connectivitat genètica i ecològica amb l’Oceà Atlàntic. En un article publicat aquesta setmana a la revista Ecology and Evolution, Gambardella et al. aporten indicis de la continuïtat genètica entre les poblacions de solraig de l’Atlàntic Oriental i de la Mediterrània. Han emprat la seqüenciació d’ADN associat a llocs de restricció de doble digestió (ddRADseq) sobre 66 individus capturats en sis regions diferents. D’això han derivat 4349 polimorfismes mononucleotídics (SNPs) neutres. Seríem davant d’una població única, genèticament barrejada, que va de l’Atlàntic Oriental a la Mediterrània, gràcies a una alta connectivitat i un fort flux gènic a través de l’Estret de Gibraltar. La mida de la població hauria estat històricament estable, i els declivis recents no es manifesten en els marcadors genètics. Aquesta connectivitat fa que el solraig sigui resilient a pressions localitzades, però alhora indica que la pressió pesquera mediterrània pot tenir conseqüències també per a les poblacions de l’Atlàntic. La connectivitat genètica no vol dir que no hi hagi una diferenciació demogràfica entre el solraig mediterrani i l’atlàntic. Així caldria continuar considerant la població mediterrània de solraig de forma separada, i redoblar els esforços per a un monitoratge coordinat.
Fotografia d’un solraig ver per Fábio Olmos, realitzada al Cabo San Lucas el febrer del 2020.
El solraig ver de la Mar Mediterrània
Aquesta recerca fou concebuda per Chiara Gambardella. L’obtenció de dades fou a càrrec de Gambardella i Sergi Taboada (MNCN). L’anàlisi formal fou realitzada per Gambardella, amb l’ajut de Francesco Giannelli (Ancona) i de Taboada. Les gràfiques foren realitzades per Gambardella. L’esborrany inicial de l’article fou elaborat per Gambardella. En la revisió posterior participaren Giannelli, Elena Fernandez-Corredor (Institut de Ciències del Mar-CSIC, Barcelona), Jeremy Jenrette (Virginia Tech), Stefano Moro (SZN), Brendan Shea (Virginia Tech), Francesco Colloca (SZN), Teresa Romeo (SZN), Francesco Ferretti (Virginia Tech), Emiliano Trucchi (Ancona), Taboada i Joan Navarro (ICM). Hi aportaren recursos Salvador García-Barcelona (IEO-CSIC, Málaga), Khaled Echwikhi (Univ. Gabès), Maissa Zammit-Chatti (Univ. Jendouba), Chiheb Lemsi (Univ. Sfax) i Navarro. El projecte fou administrat per Ferretti i Navarro. La metodologia fou dissenyada per Trucchi i Taboada. La supervisió fou realitzada per Taboada i Trucchi. Navarro contribuí a l’adquisició de fons.
Els autors agraeixen Simona Clò i Eleonora De Sabata l’aportació de mostres en el marc del LIFE European Sharks project. També agraeixen Robert Schallert, Pablo Cermeño, Eyal Bigal, Aviad Scheinin, Sinan Mavruk, Emanuela Fanelli, Marco Milazzo, Carlo Cattano, i Desireè Grancagnolo l’assistència en la presa de mostres, així com als observadors a bord de l’Institut Espanyol d’Oceanografia. També agraeixen la tasca del laboratori del MNCN, i en particular a Ana Riesgo i Carlota Gracia. Gambardella té una beca doctoral de la SZN i de la UPMarche. Fernández-Corredor té una beca del Ministeri espanyol d’Universitats. L’ICM-CSIC compta amb l’acreditació de Centre d’Excel·lència Severo Ochoa. L’article fou publicat en obert gràcies a la UPMarche.
El treball és part de la tesi doctoral de Gambardella, i té finançament de la Fundación Biodiversidad i del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico.
Ja més d’una vegada en aquestes pàgines hem parlat de la tendència a la baixa de les poblacions de taurons (38/2024, 27/2025, 28/2025). En les darreres dècades això és força evident per als grans taurons situats amunt de la xarxa tròfica. Com a depredadors apicals, un declivi implica una desregulació de les poblacions que en són presa i una desestructuració de les interaccions tròfiques. Els grans taurons són espècies de creixement lent, de maduració tardana i de baixa fecunditat, de manera que són particularment vulnerables a pressions antropogènics com la sobrepesca o la pesca accidental.
Els taurons oceànics altament migratoris són especialment amenaçats per la pressió pesquera. El solraig ver (Isurus oxyrinchus Rafinesque 1810) és la segona espècie més habitual en les captures accidentals de taurons en el palangre llarg pelàgic. A més, cal sumar el fet que les captures són habitualment retingudes tant en la pesca comercial com recreativa.
Segons la IUCN, el solraig ver és una espècie en perill crític a la Regió Mediterrània, i a escala global se la considera una espècie en perill.
No és fàcil fer un monitoratge del solraig ver precisament pel seu hàbit migratori, que el fa creuar zones econòmiques marines exclusives i regions d’alta mar. A més, és relativament car de veure en la superfície.
El solraig ver és una espècie de distribució global en aigües tropicals i temperades. Els estudis d’ADN mitocondrial (mtDNA) indiquen una certa diferenciació regional basada en la filopatria femenina. En canvis, els estudis de loci de microsatèl·lits no veuen gaire diferenciació entre oceans.
La Mar Mediterrània és una conca semitancada i altament explotada. Més de la meitat de les poblacions de taurons són en declivi.
La tecnologia de seqüenciació d’ADN associat a dianes de restricció de doble digestió (ddRADseq) permet la identificació de milers de polimorfismes mononucleotídics (SNPs) d’arreu del genoma. Això ofereix una resolució superior a la dels estudis de mtDNA i de marcadors de microsatèl·lit.
Un total de 81 mostres
Gambardella et al. han treballat amb 81 mostres de múscul i pell collides de dues regions de l’Oceà Atlàntic, el Golf de Cadis (n=36) i les Illes Canàries (n=11), i de quatre regions de la Mar Mediterrània, la Mar Balear (n=4), la Mar Tirrena (n=3), el Canal de Sicília (n=23) i la Mar Mediterrània Oriental (n=4). Totes aquestes mostres procedien de solraigs que havien estat capturats accidentalment en palangres de cadascuna d’aquestes regions.
Les mostres es colliren sota el permís SGBTM/BDM/AUTSPP/76.
Les mostres de múscul o de pell es collien amb tisores o pinces estèrils, i es guardaven en etanol 96% a −20°C. Sempre que era possible es prenien dades biològiques de l’espècimen com la longitud de forca (en cm) i el sexe, així com la data i localitat de captura.
Totes les mostres foren sotmeses a una extracció d’ADN genòmic (gDNA). A partir d’aquest ADN es construïen genoteques per a ddRADseq al Laboratorio Molecular Marino del Museo Nacional de Ciencias Naturales-CSIC, de Madrid. Per fer-ho, 500 ng de gDNA eren digerits pels enzims de restricció EcoRI i SbfI durant sis hores a 37°C. Els fragments resultants eren ligats a adaptadors que facilitaven una posterior PCR. Les genoteques resultants eren seqüenciades en una plataforma Illumina NovaSeq 6000 a Novogene Europe.
En total es prepararen set genoteques ddRAD. La seqüenciació generà un total de 766.466.924 lectures crues, de les quals foren retingudes després d’un filtrat el 87,8% (672.673.558 lectures). De les set genoteques inicials, Mako_L6 i Mako_L7 fallaren en la seqüenciació i foren descartats. Les cinc genoteques que sí funcionaren (Mako_L1 a Mako_L5) representen un total de 70 individus.
Les lectures retingudes per individu anaven de 68.989 a 34.666.213. L’individu SC24-9 fou descartat per un nombre baix de lectures, de forma que en l’anàlisi participaren 69 individus. D’aquests, tres individus més foren descartats perquè no semblaven de la mateixa espècie. Així seguiren en l’anàlisi 66 individus.
S’identificaren 4349 polimorfismes mononucleotídics d’alta qualitat, i que no es trobaven sota pressió selectiva.
Les dades genètiques es dipositaren al NCBI Sequence Read Archive (SRA) sota el BioProject accession PRJNA1359587.
La continuïtat genètica
Dels 81 solraigs capturats es va poder determinar el sexe en 26 espècimens, dels quals 20 eren femelles i 6 mascles. La longitud de forca fou mesurada en 72 espècimens, i anava de 54,03 cm a 253,76 cm.
L’estatística de genètica de població indica una homogeneïtat relativa de la diversitat genètica en les sis regions. L’heterozigositat global era de 0,1087 ± 0,0160 i la diversitat nucleotídica era de 0,1161 ± 0,0185.
L’anàlisi d’estructura identificava uns quatre agregats. Aquests agregats no es corresponien a diferències regionals. De fet, es detectava una única població panmíctica, sense estructura genètica.
La matriu de co-ascendència indicava un alt nivell d’ancestres compartits entre tots els individus. La inferència demogràfica indicava una població històrica estable, amb una contracció en la mida efectiva de població durant el Darrer Període Glacial (fa 11-110 milers d’anys).
La reconstrucció paleodemogràfica que fan Gambardella et al. indica que l’espècie remunta a més de 200.000 anys del passat, fa més de 12.000 generacions. Després d’un nivell estable, durant el Darrer Període Glacial, fa uns 75.000 anys, la població experimentà un retrocés, bo i recuperant-se abans del Màxim Glacial. Durant l’Holocè la tendència ha estat cap al declivi.
Estratègies de conservació
Les dades de 4349 SNPs per a 66 individus de sis regions indica una diversitat genètica homogènia sense cap patró d’isolament regional. Això indica que hi ha un flux gènic a gran escala geogràfica. En resulta una població panmíctica.
Malgrat la continuïtat genètica, la pressió pesquera diferencial pot conduir a una separació demogràfica. Per això la informació telemètrica i ecològica és essencial en la conservació.
El declivi de les poblacions de solraig durant part del Període Glacial es podria deure’s al refredament de la superfície mediterrània, i al fet que el nivell de la mar va caure entre 90 i 130 metres respecte dels valors interglacials. Les aigües devien ésser llavors més fortament estratificades.
Les dades de telemetria no mostren gaire migració entre l’Atlàntic Oriental i la Mediterrània. Amb tot, les dades genètiques indiquen una situació de panmíxia. Gambardella et al. proposen que la població mediterrània de solraig ver sigui considerada part d’una població genètica atlanto-mediterrània, però que se la gestioni com una unitat demogràficament distinta, amb una pressions regionals úniques. La recerca hauria de combinar eines genòmiques d’alta resolució amb dades de pesqueries.
Lligams:
– Evidence of Genetic Continuity in the Shortfin Mako Shark (Isurus oxyrinchus) Between the Eastern Atlantic and Mediterranean Sea. Gambardella Chiara, Giannelli Francesco, Fernandez-Corredor Elena, García-Barcelona Salvador, Jenrette Jeremy, Moro Stefano, Shea Brendan, Colloca Francesco, Romeo Teresa, Echwikhi Khaled, Zammit-Chatti Maissa, Lemsi Chiheb, Ferretti Francesco, Trucchi Emiliano, Taboada Sergi, Navarro Joan. Ecol. Evol. 16: e73261 (2026).
Des de la Mediterrània 
Podeu escriure el vostre comentari aquí: