La reforma protestant del segle XVI clamava per un retorn a l’escriptura com a l’única mostra de revelació sobrenatural. L’auge de la imprempta, la traducció dels textos bíblics a les llengües vernacles i l’esfondrament de les autoritats tradicionals (les càtedres episcopals i universitàries), juntament amb la concepció de la lliure interpretació de la Bíblia obrien noves portes a la difusió d’un conjunt heteròclit de textos. De particular rellevància, seran els textos profètics. Escrits la majoria d’ells en el període post-exílic, sota la dominació persa o grega, reprodueixen les suposades profecies pronunciades en els temps mítics dels regnes d’Israel i de Judà.
El redactat dels textos profètics té una doble intenció:
– la representació directa d’una explicació teològica de l’esfondrament dels antics estats hebreus, a mans dels imperis assirià i babiloni.
– el trasllat d’aquesta explicació a la situació hebrea post-exílica i, en conseqüència, aplicable a qualsevol col·lectivitat que senti amenaces reals o imaginades.
El llibre d’Habacuc comença amb la qüestió del mal: “Fins quan, Senyor, clamaré sense que m’escoltis, et cridaré a causa de la violència, sense que tu em salvis?”. Com és compatible el mal, amb l’existència d’un suposat ésser omnipotent (o pluripotent) i benvolent? Habacuc li demana: “Per què em fas veure la iniquitat i mires indiferent la maldat? L’opressió i la violència són davant meu, i tot són querelles i baralles”. Habacuc constata que “la llei ha quedat paralitzada i les sentències no són conformes al dret, perquè el dolent assetja l’innocent, i així es perverteix la justícia”.
En la concepció d’Habacuc, la concepció prevalent en la teologia hebrea, el Senyor no és només el Déu d’Abraham, Isaac i Jacob, sinó el creador de l’univers. Res no té lloc en l’univers si no és sota la seva voluntat. El mal i la injustícia són part del pla diví.
D’aquesta manera, Déu anuncia a Habacuc: “Mireu les nacions i observeu: quedareu atònits, esbalaïts, perquè vaig a realitzar un prodigi, en els vostres dies, que no el creuríeu si algú us l’explicava. Vet aquí que jo faig alçar els caldeus, poble cruel i fogós, que recorrerà el món de l’un cap a l’altre per apoderar-se de poblacions que no són seves. És formidable i terrible, no té altre llei que la pròpia, ni altra autoritat que la seva. Els seus cavalls són més ràpids que els lleopards, més àgils que els llops al capvespre; els seus cavallers avancen orgullosos, els seus genets vénen de lluny: volen com l’àguila que es llança sobre la presa. Vénen plegats per lliurar-se al pillatge; l’avidesa dels seus rostres sembla el vent de l’est, apilen captius com si fossin sorra. Es burlen dels reis i fan escarni dels prínceps, es riuen de tota fortalesa: fan un terraplè i la capturen. Després es giren com el vent i se’n van. Esdevé culpable el qui de la seva força en fa un déu”.
El món antic, de l’edat del bronze, havia conegut enormes imperis, alçats des d’Egipte o des de Mesopotàmia. Però empal•lidien envers el primer gran imperi de l’edat del ferro: l’imperi assirià. Tanmateix, l’imperi assirià, com faria l’imperi persa posteriorment, adoptava formes d’imperi “multinacional”. Els pobles assirians i els pobles iranians, en els respectius imperis dels segles VIII a.C. i VI a.C., ocupen un lloc perifèric. La xarxa d’aliances que requereixen aquests pobles guerrers pal•lia la sensació de domini imperial.
Entre tots dos imperis, l’assirià i el persa, s’alçà l’imperi (neo)babiloni. El Regne de Judà havia resistit l’embat expansionista d’assirians i egipcis. Però va caure finalment amb l’ascens dels caldeus. Babilònia o Caldea no era únicament el centre polític de l’imperi, sinó que també era el país més desenvolupat. Les tendències centralitzadores i de concentració del poder polític en una única nació eren més afuades.
L’imperialisme babiloni és un imperialisme nu, expansiu, que no troba la necessitat de justificar les conquestes (apoderar-se de poblacions que no són seves) més que en la pròpia superioritat (no té altre llei que la pròpia, ni altra autoritat que la seva). La superioritat militar dels babilonis és esclatant, i l’objectiu no és altre que el pillatge, el control dels recursos, que permeti mantenir la superioritat militar. No reconeixen les lleis dels altres pobles (es burlen dels reis i fan escarni dels prínceps) i és fútil tota resistència (davant d’una fortalesa, fan un terraplè i la capturen). No prenen tampoc cap responsabilitat de les terres conquerides (després es giren com el vent i se’n van).
Fixeu-vos, però, que Habacuc posa en llavis de Jehovà, la responsabilitat de l’ascens dels caldeus. És Jehovà qui alça els caldeus i els llença contra els altres pobles.
D’aquesta manera, els caldeus són un càstig per a Judà. No és la injustícia de l’imperialisme caldeu la que ha de moure a reflexió, segons Habacuc, sinó la injustícia interna de Judà.
Aquesta visió equival a considerar els caldeus com el flagell de Déu. No és gaire dissonant d’una visió més secular o atea, en la qual déu és substituït per les “lleis naturals”. Així doncs, la nació opressora o imperialista és el resultat, segons aquesta visió, de les pròpies febleses de la nació oprimida.
Si per Habacuc és manifestament absurd llençar una crida a la raó als caldeus, també igualment l’antiimperialista modern considera sovint fútils les crides a la raó a l’opressor. L’opressor és el flagell que pateix un poble que no ha fet els deures.
Dídac López
Des de la Mediterrània 
Com ens explica en Dídac, és una explicació perversa de la realitat, en la qual es fa les víctimes culpables, pels seus pecats, de l’agressió que estan patint.
Oriol López