Quan em diuen …?

Em planto davant el mirall,
Com es planta un cactus al desert
Jo i les meves imatges.
elles em parlen i riuen,
i jo ploro.
M’acompaniya un xafogor al cor,
En el santuari de la foscor.
I reso amb silenci,
Oració d’un ateu.
Penso en les meves imatges,
penso que amb  les seves paraules em maten,
I amb les meves paruales em moro.
Em quedo com un núvol desfet,
Partit damunt i entre  les paraigües
No sóc déu que cadascú pensa que és seu
Penso que el  món és de tot,
com és meu.
No puc canviar les ments ,
Per on no passa l’escombrador,
Que Guarden un munt de deixalles,
En un contenidor de sentiments.
No vull trencar el mirall
Vull que es canviïn les imatges.

Hossain Mechaal

Quant a Hossain Mechaal Aouriaghel

sóc una ànima rondaire que habita aquest cos, la fusta que s'en recorda de l'àrbre el pa de cada dia, repartit entre dos. entre trossos de la vida només, sóc un tros.