La bogeria de Disney

Quan en l’any 1934 Walt Disney va plantejar la possibilitat de produir “Blancaneus i els set nans”, primer llargmetratge d’animació de la història del cinema, moltes persones del seu estudi van desconfiar immediatament del projecte, conegut com “la bogeria de Disney”. Però el cineasta va defensar la idea de que als nens els hi agrada que els repeteixin la mateixa història i que arrossegarien als pares a les sales de cinema per veure diverses vegades la pel·lícula. La “bogeria” es va desmentir quatre anys desprès, ja que va ser el film més vist durant 1938, amb uns ingressos que avui es traduirien en 98 milions de dòlars.

Però la necessitat de viure moltes vegades la mateixa experiència no pertany tan sols al territori de la infància. Va molt més enllà dels anys  on descobrim la ficció mitjançant els contes o el cinema. Ens persegueix d’adults, atrapant-nos entre els dits del que és inevitable. I si no, per què hi ha moltes persones que tenen més d’un fill, o que inicien mil i una relacions, o que passen cada estiu al mateix lloc? Potser volen trobar la millor versió d’un somni incomplert. Perquè, el ben cert, és que en cada revisió del mateix  esdeveniment descobrim matisos, elements que han estat invisibles en les ocasions anteriors. O, qui sap, potser tots intentem cercar l’expressió perfecta d’una visió prèvia que mai s’apropa al projecte imaginat. Per si de cas, els convido a que gaudeixin de tot un espectacle al contemplar a un nen que veu una vegada i un altre la mateixa pel·lícula.  Riurà en les mateixes escenes, malgrat que es coneix la història de cap a peus. S’avançarà en veu alta al que succeirà sense cap mena de rubor. I, sobretot, gaudirà de la narració amb la intensitat del primer visionat.

Una de les pel·lícules que més vegades he vist és “Casablanca”. Sempre descobreixo nous elements. Una mirada de Humphrey Bogart, un mig somriure d’Ingrid Bergman, un pla genialment il·luminat… Però hi ha una escena en la què inevitablement m’emociono. Es tracta, com no, del meravellós moment en el què els clients del Rick’s Café silencien els cants patriòtics dels nazis amb la més bella versió de La Marsellesa que mai s’ha cantat en una pantalla de cinema. I vet aquí  el misteri: amb el THE END em prometo veure-la de nou en el futur.

Per això, els proposo un exercici. Apuntin en una llista quina és la pel·lícula que se saben de memòria, quina és la cançó que han escoltat en més ocasions, quin és el llibre que perd les pàgines de tantes vegades que l’han fullejat, quin poema segueix provocant-los emocions malgrat que són capaços d’escriure’l amb els ulls tancats. Després, observin les persones a qui més estimen. Descobriran que, malgrat que coneixen totes les seves virtuts i tots els seus defectes, voldran estar a prop seu perquè intueixen que sempre hi haurà una millor versió d’elles. Al final, llegeixin la llista, perquè el que hi haurà escrit s’assemblarà molt al què són vostès.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: