Viure en MP3

Alguna cosa dec estar fent malament perquè sempre tinc la sensació de que sóc el participant d’una cursa a contrarellotge.  Potser és que, com molts, m’he de desplaçar cada dia a Barcelona per treballar. Potser les responsabilitats domèstiques s’empassen els minuts sense compassió. O, qui sap, potser són les meves ganes de fer moltes coses. Però quan veig a gent passejant de manera relaxada o prenent el sol en la terrassa d’un bar penso que no he sabut dissenyar correctament la meva vida.

Que la mesura del temps en aquesta societat tan veloç ha experimentat un canvi radical resulta un fet inqüestionable. La millora en els transports ha retallat les distàncies, però també ha dotat l’ésser humà d’una certa capacitat de fer zapping amb la seva existència, com si volgués proveir-se del do de la ubiqüitat. Tanmateix, voler estar a tot arreu alhora és una possibilitat de la que tan sols gaudeixen alguns alcaldes, addictes a aparèixer en totes les fotografies dels butlletins municipals.

El que realment m’agradaria passa per comprimir la meva vida en mp3, provocant que on únicament hi cap un segon, els minuts poguessin estirar-se com si fossin xiclets. Em temo però que aquesta tecnologia resta per inventar i que, per molta física que estudiem, el temps ens sotmet a la seva implacable dictadura.

En un intent per desfer-me d’aquestes cadenes he optat per dividir el dia en unitats de temps, tal com fa el protagonista de la novel·la “Una mena de pare” de Nick Hornby. En el meu cas, una unitat de temps equival a deu minuts. Per exemple, fer els llits, estendre la bugada o esmorzar tenen un valor d’una unitat de temps. Portar a la meva filla al col·legi i recollir-la a la sortida són accions que equivalen a dues unitats de temps. Anar a Barcelona en cotxe són tres unitats de temps. Escoltar a Jiménez Losantos té l’equivalència de  zero unitats de temps.

He de confessar però que aquesta estratègia ha aconseguit l’efecte contrari perquè qualsevol barrera suposa una pèrdua de temps que trenca la meva magistral divisió horària. Exemples: l’invent del que anomeno idiotisemàfor. És un d’aquests semàfors que es disfressen de vermell perquè t’aturis  a fi de reduir la velocitat dels vehicles. Bé, d’acord, ja m’he aturat però, es pot saber perquè triga tant en tornar al verd? I què em diuen de les iaies que s’interessen per la vida i obres de la caixera quan fas cua al supermercat? I aquests veïns tan considerats que deixen la porta de l’ascensor oberta mentre xerren amb un altre veí? Sí, ja sé, m’ho he de prendre tot amb més calma però és que ho tinc tot calculat. En aquestes situacions m’obligo a respirar a fons i comptar fins a deu. Un, dos, tres… què maco que és aquest polígon industrial… quatre, cinc, sis… què interessant és la vida de la caixera… set, vuit, nou… quina relació més maca que tenen els meus veïns… i deu…  TANCA LA PORTA, COLL…NS!!!!!

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.